Desplaçar-se en autobús és gairebé sempre un exercici excel·lent per educar la paciència. Algunes vegades ens posem nerviosos per les esperes i incompliments dels horaris de freqüència de pas i la realitat. Altres el vehicle va massa ple, conductors que són més nerviosos del que caldria i els sotracs són notables, de vegades aturen el vehicle, a les parades, de forma que et veus obligat a baixar en el forat d’un arbre o a distància de la vorera a alçades impossibles si tens una mínima dificultat de mobilitat. Per no parlar de les motos mal aparcades davant d’on s’obren les portes per baixar, sense que ni un trist guàrdia urbà faci el que hauria de fer. Un seguit d’inconvenients que hem de suportar amb el màxim d’estoïcisme possible.
A més, hi ha la manca de civisme d’alguns usuaris que tenen comportaments evidentment molestos i inadequats. N’hi ha que són evidents i no mereixen altra cosa que una reprovació i ens demostren la necessitat de sistemes adequats de vigilància, prevenció i, si cal, sanció. No crec que calgui comentar-los, tothom coneix i ha patit la presència de brètols.
A més, hi ha viatgers, normalment joves, sovint estrangers, però no només, que posen els peus al seient del davant. No pensen que embruten. El món és d’ells.
Jo voldria, però, referir-me a la manca de civisme inconscient. Hi ha una sèrie de comportaments que em fan pensar que la gent que els practica no s’adona de la molèstia que causa a les persones que té al seu voltant.
Les converses telefòniques són una d’elles. Algunes vegades poden ser inevitables. Qui no ha tingut una urgència o li han trucat mentre era a l’autobús? És convenient, per respecte als cohabitants del vehicle, reduir al mínim la conversa i fer-la en veu baixa. Sovint no passa això. Hi ha qui parla perquè l’escoltin des de Nicaragua i altres parlen amb el micròfon obert de forma que l’entorn es veu obligat a seguir la conversa. Hi ha qui molesta de forma descarada posant vídeos, música o rebent WhatsApp.
Diria que la molèstia més inconscient i que molta gent infringeix als altres és la de les motxilles. Moltes persones, nens, joves, i no tan joves pugen al vehicle públic amb una motxilla a l’esquena, de vegades mal penjada. Una persona de mida mitjana té una amplada d’uns 55 cm i si gira sobre l’eix que travessa el seu cap, des del cap fins a terra, dibuixa una figura de revolució d’uns 30 cm de radi. La volta completa cobriria 0,20 m2. Normalment, quan es mou, el sistema propioceptiu fa que conegui la posició de cada part del seu cos i, en allò que és possible, pot evitar molestar. Pot circular entre les persones, amb compte si l’autobús va ple, per anar cap al fons, tret que sigui una d’aquelles persones amb vocació de tap. N’hi ha que són autèntics suros.
Observeu una persona amb motxilla. L’estri pot fer entre 30 i 40 cm de gruix. Enganxada a l’esquena tenim una persona que des del seu eix fins al límit de la motxilla fa uns 50 cm. Quan aquesta persona gira sobre si mateixa dibuixa un arc de 50 cm de radi. Ara la volta completa cobriria 0,78 m2. Aquesta superfície per moltes persones amb motxilla és molta. És a dir el seu moviment circular escombra un espai molt més gran que el de la persona sense l’additament a l’esquena. Significa reduir la capacitat de l’autobús gairebé a 1/3. Hi ha un problema encara més gran. Les persones no tenim el mecanisme propioceptiu a la motxilla, és a dir, cap nervi connecta la motxilla amb el nostre sistema nerviós central i, si la portem a l’esquena, no podrem saber en quin punt de l’espai són els afegitons. Quan jo moc la mà amb els ulls tancats, sé on és. Quan moc la motxilla, ni idea. Si se la pengessin al pit, com fan les portejadores per transportar el nadó, tindrien la percepció ocular, però a l’esquena no.
El cas és que individus amb una gepa postissa entren a l’autobús i escombren la gent al seu pas. Quan volen anar cap al fons, per molta cura que tinguin, inconscientment arrosseguen els altres. L’única forma és que se la despengin i la portin a la mà, com una bossa qualsevol. Quan surtin de l’autobús ja tornaran a penjar-se-la.
No està de moda, però a mi em fa l’efecte, que alguns avisos que ajudessin a evitar molèsties als altres usuaris anirien bé. Seria ben rebuda una campanya educativa dins del transport públic. Només que una part dels usuaris en fes cas, la millora seria evident.
Costaria molt avisar sobre l’ús de mòbils i motxilles? No per sancionar, només per conscienciar.
