“Longtemps, je me suis couché de bonne heure…”. Amb aquesta frase immortal Marcel Proust, fill d’una família benestant amb arrels jueves; asmàtic i de salut fràgil; homosexual; amant de Ruskin, la bellesa i les catedrals gòtiques; escriptor impenitent enclaustrat després de conèixer món i els salons més rics, cultes i frívols del París de la III República, comença el primer volum de À la recherche du temps perdu, Du côté de chez Swann, publicat per les Éditions Grasset i pagat per ell mateix. Rebutjat per Edicions Gallimard, sota la influència d’André Gide, amb aquell primer volum, i en la seva primera part titulada Combray, es començava a erigir el gran monument literari de les lletres franceses, sovint només entrellucat per la famosa magdalena de la tieta Léonie, o més ben dit, el trosset de magdalena sucat en tisana amb que la malaltissa i excèntrica parenta obsequiava al protagonista de la Recerca quan durant les estades de la família al poble de Combray, el petit Marcel la visita a la seva cambra.
Més enllà de l’anècdota transformada en categoria i en objecte de consum, la dolça magdalena és clau per activar l’estructura de l’obra de Proust, tant sovint comparada en una catedral de la que Combray en seria la capelleta d’entrada d’ineludible bellesa i d’imprescindible admiració. Aquest record infantil és l’encarregat d’activar la memòria involuntària que portarà aquest Marcel indefinit –narrador o protagonista?– a transitar pels salons de l’alta burgesia i l’aristocràcia, les passions amoroses, la gelosia, l’engany i la por, el sensualisme, l’homosexualitat, la bisexualitat i l’ocultació, l’art, la música, el desig de ser escriptor, la història política de França, especialment l’afer Dreyfus, o les teories de Bergson per les que estava interessat Proust, etc. Tot plegat, en sis llibres més que cal sumar a Pel cantó d’en Swann: A l’ombra de les noies en flor, el món de Guermantes, Sodoma i Gomorra, La presonera, La fugitiva (Albertina desapareguda) i El temps retrobat.
Descobert i alabat pel crític i publicista reaccionari Charles Maurras, mâitre à penser de l’Action Française, llegit àvidament a casa nostra per Josep Pla (la Marina Porras ens permet aventurar-nos en les classes del Dr. Martín Monterde, i en un dels seus apunts ressegueix aquesta fascinant devoció lectora) i ignorat per l’Acadèmia Sueca, cent anys després Proust manté encara el poder de seduir un lector que accepta convertir-se en devot de l’obra rítmica i pausada, de frase allargassada i musical i del poder evocatiu de la memòria.
A casa nostra, parlar i escriure sobre traduccions de La recerca s’ha convertit en un ver costum –i evocar “de jorn” i “colgar”-, però ara mateix tenim la sort de comptar amb l’excepcional traducció en marxa de Josep Maria Pinto, que acaba de publicar a Viena el segon volum de A l’ombra de les noies en flor, i que no em reca dir que ha estat través de la que he arribat a llegir Proust, i, alhora, la de Valèria Gaillard, a La Butxaca. “Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”, endavant al món del temps perdut.
