No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que sigui. Les persones i les circumstàncies canvien. La realitat és mutable i modificable, i a vegades aquesta ens obliga a fer coses que abans havíem censurat o rebutjat. Les persones, igual que els moviments polítics, pateixen canvis interns i externs que modifiquen la seva percepció i els fan prendre noves decisions i nous camins, fins al moment inexplorats. En alguns casos, les creences profundes, sòlides i, a vegades, inamovibles, acaben donant pas a una posició més pragmàtica i utilitarista. És en aquest moment quan apareixen les contradiccions, i la fortalesa de cada un es mesura en la seva resposta i actitud. Encarar-les i enfrontar-les i, per tant, assumir-les, en molts casos no és una mostra de debilitat, ans el contrari, és un pas determinant en la construcció d’un projecte personal o col·lectiu consistent i de llarg recorregut. Fins i tot, aquesta posició la podríem qualificar de responsable i valenta quan es prioritza un fi raonable i just, per davant de les antigues i històriques creences.
Aquesta al·legoria seria un clar reflex del gir polític i estratègic de les Candidatures d’Unitat Popular, les CUP. Històricament, l’esquerra independentista havia defugit presentar-se a les eleccions a les corts espanyoles i defensava l’abstencionisme. “Aquests no són les nostres eleccions, no hem d’anar a fer-hi res a Madrid. El nostre camp de batalla és Catalunya i, en especial, el municipalisme. Sumem esforços aquí, no ens val la pena desgastar-nos concorrent a unes eleccions que no ens pertanyen ni ens representen”. Doncs bé, la CUP ha trencat amb aquest antic mantra i es presentarà a les eleccions del 10 de novembre. Un fet històric en el si de l’esquerra independentista, ja que és la primera vegada que es presentarà de forma formal a unes eleccions generals. Deixant de banda l’experiment del Front Republicà, una amalgama de diferents moviments polítics on s’hi va sumar part de l’esquerra independentista, i que va quedar diluïda pel lideratge d’Albano Dante Fachín i per una clara vocació instrumental i amb poca profunditat política.
Doncs bé, sent estrictes amb els valors, el discurs i la història de l’esquerra independentista catalana, considerem que aquesta és la primera vegada que es presentarà sense matisos i obertament a unes eleccions a les corts espanyoles. Evidentment, tots plegats ens formulem preguntes similars: i per què ara? Què ha canviat dins les CUP? Per què ara sí i fa mig any no? De forma modesta i amb el risc d’equivocar-se sempre present, assenyalarem quatre motius molts concrets i raonables.
El primer i, públicament explicat, és el moment d’excepcionalitat política i repressiva que viu Catalunya. En moment de conflicte no es pot abandonar cap front d’acció i s’ha d’intentar combatre des de tots els espais, els propis i els que no ho són. Dins la CUP hi ha el convenciment que anar al Congrés és introduir-se al cor de la fera. Lluitar des de dins. Prendre una posició de bloqueig i censura en el si de la política espanyola. No deixar cap espai buit, aprofitar-los tots i maximitzar els rèdits polítics de l’independentisme. La CUP assumirà una posició dura i intransigent, sota els principis de la lluita contra la repressió i l’autodeterminació. La reivindicació de la Catalunya republicana de l’1 d’octubre embolcallarà l’acció i el discurs dels cupaires al Congrés espanyol. Han decidit prendre la iniciativa i anar a fer política a Madrid sortint de la seva zona de confort. Com diria aquella, en moments d’excepcionalitat calen decisions excepcionals.
El segon, inclou un segon actor: Esquerra Republicana de Catalunya. La posició que van prendre els republicans durant les negociacions per la formació del Govern espanyol, on van cedir els seus vots sense, pràcticament, cap condició ni contrapartida, sumat a la moderació del discurs i l’abandonament de la desobediència institucional per fer efectiva la república catalana, ha obert una finestra d’oportunitat per a la CUP. És evident, que hi ha una bossa de votants independentistes descontents i desencisats amb la nova posició estratègia d’ERC, i és aquí on la CUP pot anar a pescar vots. Amb un discurs rupturista, clar i contundent els cupaires poden fer mal a ERC. Hi ha un espai buit a l’esquerra dels republicans de clar caràcter independentista que difícilment serà seduïts pels Comuns o per Más País, l’instrument electoral d’Íñigo Errejón. Així doncs, sense esforçar-s’hi gaire els cupaires ja disposen d’un espai on situar-se. Pràcticament no se l’han hagut de treballar, simplement ocupar el que els altres han abandonat. A més, la CUP té un altre incentiu, treure poder d’influència a ERC i dificultar que puguin tornar a estar en disposició de ser determinants en la formació del Govern espanyol.
El tercer motiu té un caràcter més estratègic de partit i es remunta al cicle electoral de la primavera passada. En general, els resultats de la CUP a les eleccions municipals no van ser bons. Un dels motius que podrien explicar aquella davallada electoral va ser la poca presència mediàtica i política els mesos previs. Cal recordar que un mes abans hi va haver unes eleccions espanyoles i, el mateix 26 de maig, també estaven convocades eleccions al Parlament Europeu. La CUP, no va concórrer a cap de les dues cites, i va desaparèixer de l’escenari mediàtic durant diverses setmanes consecutives. La manca d’exposició mediàtica i visibilitat podrien haver perjudicat les candidatures municipalistes dels cupaires. Dels errors se n’aprèn. Per aquest motiu, entre d’altres, la CUP ha decidit presentar-se a les espanyoles. La possibilitat d’unes noves eleccions al Parlament sobrevola el si de la política catalana. De fet, vivim en una mena d’ambient preelectoral que indica que les eleccions podrien ser no gaire llunyanes. D’aquesta manera, la CUP vol començar-se a posicionar per una cursa que serà llarga i, els resultats de la qual, semblen esperançadors –pensant en termes electorals catalans.
El quart motiu, instrumental i material però no menys important, és l’econòmic. La CUP va perdre part dels seus ingressos a les darreres eleccions municipals. Com ja hem assenyalat, els resultats no van ser els esperats. I en termes econòmics, menys representació significa menys ingressos. Cal recordar que les dues fonts principals de finançament són les quotes i donacions dels militants i les retribucions dels seus càrrecs electes. Per aquest motiu, la CUP també veu aquestes eleccions com una oportunitat de poder ingressar una quantitat significativa de diners. Aquest motiu és poc romàntic, ho reconec. Però sense un bon múscul financer, l’extens teixit assembleari municipal pateix, i molt.
Sigui com sigui, la CUP es presentarà a les pròximes eleccions espanyoles del 10 de novembre. L’esquerra independentista obre un nou front de lluita i anirà cap a Madrid. Una experiència històrica i, fins no fa gaire, impensable. Però com diria el gran Pemi Fortuny, no diguis mai a un mai.
