Agnès Garriga i Casanovas (Molins de Rei, 1993) és metgessa. Va cursar els estudis a la Universitat Pompeu Fabra i l’Hospital del Mar, i l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària a l’Hospital de Sant Pau i al Centre d’Atenció Primària El Carmel. Ha participat en diversos projectes de recerca i ha presentat ponències en congressos professionals de Medicina Familiar i de Farmacologia. La música és la seva altra passió: va estudiar el grau professional de piano i va passar una temporada pel Taller de Músics, on va guanyar en confiança en les seves capacitats interpretatives amb aquest instrument. La música que sol interpretar és la clàssica, però li agrada qualsevol tipus de música que estigui ben feta. Actualment treballa a l’equip d’Atenció Primària del CAP El Carmel i compagina l’exercici de la Medicina i la recerca científica amb la seva formació continua en cant i piano.
—La pandèmia del COVID-19 et va enxampar fent el tercer any de metge resident al CAP. Imagino que aquell període va ser un màster accelerat, no sols d’atenció clínica, sinó sobretot, d’aprenentatge en el tracte humà amb els pacients i en la gestió de situacions difícils.
—Quan la teva feina gira al voltant de la salut i la malaltia pots estar segur que trobaràs situacions complicades. I aleshores el tracte humà és imprescindible. La pandèmia ens va obligar a adaptar-nos de manera accelerada. Hi va haver un canvi estructural als centres de salut, van produir-se canvis socials,… Els metges de família se’ns presenten diàriament situacions que no havíem vist mai o que ni tan sols havíem imaginat que podrien passar. Segurament és això el que ens fa més permeables al canvi i ens va permetre d’adaptar-nos en aquell moment.
—A veure si ho dic bé: el metge de família atén les persones que li són encomanades integrant els aspectes físics, psíquics i socials concrets del seu context familiar i social.
—Exacte, el benestar biopsicosocial seria la definició més clàssica de salut, i no només l’absència de malaltia. Però Juan Gervás i Mercedes Pérez-Fernández, metges de família referents, apunten que aquesta definició és molt exclusiva. Citant Loeffler, la salut plena només s’aconseguiria durant l’acte sexual.
—Caram, vols dir?
—Fora ironies, potser hauríem de plantejar el benestar físic, psíquic i social com un camí a seguir, com un horitzó, no tant com una fita, perquè assolir aquest benestar depèn de múltiples factors que moltes vegades no podem controlar.
—Els metges també heu de ser consellers, formadors en vida sana i acompanyants en les pors i en la mort. Desconec si en el pla d’estudis de Medicina hi ha assignatures que donin coneixement i eines als futurs sanitaris en aquest àmbit.
—De vegades, quan veig tot el que hauríem de ser, m’espanto. És veritat que la consulta pot ser un espai d’intimitat i s’hi poden crear relacions interpersonals de llarga durada: per això sovint se’ns demana consell en molts àmbits. I penso que, en general, els professionals mirem d’ajudar al màxim amb les eines que tenim, encara que sempre hi ha pífies. Durant la nostra formació adquirim un llarg bagatge clínic, però també ens formem en com podem escoltar, acompanyar, transmetre… L’entrevista personal és la nostra eina de treball, i amb cada pacient augmentem el nostre aprenentatge en aquest aspecte. Recordo el cas d’un pacient que va suposar un repte, per mi i per tot l’equip. Però no sé si…
—I tant, explica’ns-ho, segur que n’aprenem.
—Doncs era un pacient en fase terminal, amb una malaltia molt avançada, però que no s’havia pogut estudiar perquè no volia ser internat a l’hospital en cap cas. Ell coneixia el mal pronòstic, però em va demanar que l’atengués a casa, juntament amb la infermera. Era una situació complexa perquè confrontava el nostre criteri professional —fer les proves necessàries per conèixer exactament la malaltia i poder preveure’n l’evolució i un tractament—amb la decisió del pacient de no moure’s de casa. En vam parlar amb els companys de l’equip per trobar la millor manera d’atendre’l, i vam demanar consell als magnífics equips de medicina pal·liativa que tenim. Vam poder respectar la voluntat del pacient oferint-li una atenció de qualitat al seu domicili. Al final del procés va ser ell qui va demanar que el portéssim a l’hospital.
—Doncs mira, m’ha vingut una barreja d’agraïment, confiança i orgull en veure com de bé estem atesos pels professionals de la salut pública. Però hem d’encetar el qüestionari de Parells i senars. Suggereix-nos si us plau un parell de llibres —ficció, història,…— que et sembla que hauríem de llegir.
—M’agrada molt la literatura! De fet al nostre CAP hem tingut un club de lectura de pacients i també un de professionals. Si hagués de dir un nom seria el de Pere Calders, per la seva ironia, a Invasió subtil i altres contes. I si hagués de recomanar un autor internacional, Stefan Zweig.
—Aplaudeixo amb entusiasme aquestes recomanacions que fas. I un museu o exposició que has visitat?
—Sempre és interessant treure el cap pel CCCB, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. No acostuma a decebre.
—Si et demanéssim dues pel·lícules per anar a veure o per recuperar d’una filmoteca, quines ens recomanaries?
—Uf, no soc gens cinèfila! Val més que li pregunteu a algú altre i jo us acompanyaré a veure-les.
—D’acord, no insistiré. Proposa’ns una ciutat, llogarret o contrada del món que hauríem de conèixer si mai tenim l’oportunitat.
—Els indrets que m’agraden són els més desconeguts. Així, doncs, val més no fer-ne gaire propaganda. Qualsevol poblet tranquil prop dels Pirineus pot ser un lloc excel·lent per passar uns dies a la muntanya.
—Hauràs estat davant d’algunes obres d’art que t’han impressionat i commogut de manera especial. Esmenta’ns un parell.
—L’impressionisme m’encanta, qualsevol obra de Sorolla a la platja és brillant. I, canviant una mica d’estil, els autoretrats d’Egon Schiele.
—Un expressionista austríac gran amic de Klimt. I de les injustícies que es perpetren al món, quina és la que hauríem d’erradicar amb més urgència?
—Totes! Amb la globalització semblava que seriem capaços de resoldre gran part d’aquestes injustícies, però no hem estat disposats a fer-ho. Això clama al cel. Ens exclamem perquè hi ha persones que moren de fam, però som còmplices del bloqueig del gra de les últimes setmanes a Ucraïna… Brecht diu en un poema que «hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals al nostre estat». Doncs això, penso que al món hi ha moltes injustícies, i només algunes són considerades il·legals. Hem d’anar assenyalant-les totes i posar-hi remei.
—Podries assenyalar-nos, si us plau, un parell de personatges que ens hagin precedit, dels quals valgui la pena de conèixer la seva vida i llegir-ne una biografia?
—A primer de carrera em van suggerir de llegir uns articles mèdics del doctor Broggi, un seguit de reflexions filosòfiques al voltant de la pràctica mèdica. Amb els anys m’he adonat que plasmaven perfectament la meva visó de la Medicina: és una ciència social més que no pas una ciència pura. L’humanisme hi és inherent, i poder-ho reconèixer és cabdal. Vull pensar que la vessant humanista de Moisès Broggi ha cultivat la llavor familiar que ha dut el seu net Oriol a ser director de teatre i a la seva neta Eugènia a ser editora.
—Doncs no deus anar gaire errada.
—I, canviant de registre, us diria de llegir la biografia de Fernando Pessoa, sobretot per entendre la manera de vincular la seva experiència amb els protagonistes de les seves obres.
—Revela’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat, un d’aquells fets on descobreixes espurnes de la nostra grandesa com a éssers humans.
—No soc gaire castellera, però si per Festa Major veig enfilar un castell a la plaça, és exactament aquest sentiment de grandesa el que sento. Potser la temporada que vaig ser a Valls fent pràctiques mèdiques hi va contribuir.
—Finalment, t’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint, i que et segueixen acompanyant.
—La dama d’Aragó, o de Mallorca, que em transporta a les arrels i la cultura popular.
—D’Aragó o de Mallorca, en què quedem?
—És la mateixa cançó. Hi ha una versió que es canta a Mallorca, on la dama és d’allí i on hi ha algunes variacions dialectals en la lletra.
—Doncs no sé els lectors, però jo no coneixia aquesta versió.
—I en un altre registre, els Jocs d’aigua de Ravel, una peça per a piano meravellosa i delicadíssima de tocar. I això per citar-ne només dues: la música sempre m’acompanya.
—Una esplèndida manera d’acabar l’entrevista. Moltes gràcies.
