Fa uns dies vaig escriure en aquest mateix diari un article sobre quin model de defensa i seguretat volem a Europa. Un article on apuntava també a possibles vies de treball des de Catalunya tant per enfortir el paper europeu enfront de l’OTAN com per treballar en matèria de defensa dels Drets Humans a través, per exemple, de les missions de la PCSD que duu a terme la Unió Europea i de l’Agenda Europea sobre la Migració.
Sobre aquest darrer punt, en els darrers anys diversos especialistes, mitjans de comunicació, polítics i la societat civil en general, han posat el focus d’atenció en l’explotació i violacions dels drets humans dels refugiats centrant-se en el que es coneix com a “rutes de distribució global” i el paper dels estats. Evidentment, aquest és un tema important i que ha de ser també adreçat a tots nivells, no obstant això, un altre debat igualment important a l’hora d’abordar les violacions sistemàtiques dels drets de les persones refugiades és l’ús de Companyies (Militars) de Seguretat Privades (CSP) tant en la implementació com en la conformació de l’Agenda Europea sobre la Migració des de 2015.
Aquestes companyies operen en la immensa majoria de casos a l’ombra del focus mediàtic i polític, i en zones grises pel que fa al dret internacional. L’ús creixent d’aquestes Companyies de Seguretat Privada (CSP) durant els darrers vint anys és una tendència global derivada de la visió neo-liberal de mercantilitzar-ho tot. Una visió i manera de fer que s’ha expandit des de les coalicions liderades per Estats Units a l’Iraq i Afganistan i que ha arribat avui dia a diferents ONGs i Organitzacions Internacionals, com per exemple, Nacions Unides.
Però tornant al cas d’Europa, des de 2015 la UE ha incrementat la subcontractació de serveis relacionats amb la seguretat duanera, control i gestió de checkpoints, transport i detenció de refugiats, etc. Aquest augment de subcontractacions i oportunitats econòmiques per a les CSP no ha estat casual. Diferents estudis sobre el Complex Industrial i de Seguretat Europeu que s’han escrit en els darrers anys mostren una clara vinculació entre aquestes companyies i altes instàncies decisores europees.
Aquests vincles perverteixen enormement el sistema europeu, puix aquestes companyies privades promouen la visió que la immigració il·legal (obviant de forma premeditada el terme irregular) és una amenaça a la seguretat que ha de ser resolta per via de la seguretat militaritzada. I la via per resoldre aquesta amenaça a la seguretat és a través de serveis que molt convenientment aquestes empreses poden aportar. És un model pervers que només ajuda a perpetuar la visió de la migració com un problema de seguretat militaritzada al qual només les companyies privades hi poden fer front.
La situació és encara més greu i grotesca quan, per exemple, Leonardo S.p.A, la novena CSP més gran del món per volum de negoci i que té com a principal accionista al mateix govern italià (prop d’un 30%), es va oposar amb vehemència a la suspensió de la venda d’armes a Aràbia Saudita. Una postura que podríem definir com a lobbista en contra de la protecció dels Drets Humans amb l’objectiu d’augmentar beneficis.
Així doncs, la política migratòria de la UE, sota el beneplàcit dels estats, està co-dissenyada i executada en molt bona mesura per companyies de seguretat privades que securititzen aquesta qüestió per tal d’extreure’n beneficis extremadament lucratius. Una política que manca de regulació, i especialment, de legislació en l’àmbit comunitari de la UE.
I és que a nivell europeu no existeix un marc unificat sobre legislació i regulació d’aquestes Companyies de Seguretat Privada. Sí que és cert, per exemple, que tots els contractistes de serveis de seguretat de la UE han de tenir la certificació de la ICoC -projecte internacional multistakeholder liderat per Suïssa per donar certificacions a empreses que complexin i respectin els Drets Humans i el seu codi de conducta-, però tenint en compte les violacions de Drets Humans que s’han produït al Mediterrani i tercers estats per part d’algunes d’aquestes companyies, podem dir que aquesta certificació no és sinònim de bon fer per se.
Per tal de bastir un marc comunitari europeu que faciliti la transparència, control, l’homogeneïtzació legislativa europea i respecte dels Drets Humans per part de les CSP, crec que hi ha possibles vies d’actuació -entre d’altres- que considero es podrien treballar des d’aquí.
Donat quela competència per regular les CSP recau en la Comissió Europea, el Parlament Europeu podria tornar a insistir, tal i com va fer el juliol 2017 amb la Resolució sobre Companyies de Seguretat Privada (2016/2238(INI)), en la redacció d’un Green Paper per part la CE per tal d’iniciar un debat de cara a una futura regulació. Una debat que podria tenir en compte, per exemple, l’ampliació de la Directiva 2006/123/CE per tal d’incloure-hi les CSP -que ara estan explícitament excloses-. Aquesta ampliació podria facilitar una major harmonització a nivell europeu. El problema, però, és que de ser una harmonització de mínims es deixaria la porta oberta a què les CSP traslladin la seva seu social a altres estats membre que només compleixin el mínims. Un altre problema seria que aquesta ampliació de la Directiva 2006/123/CE es limitaria als serveis prestats dins el mercat interior de la UE, i no pas als serveis prestats en tercers estats.
És per això que tot i que l’ampliació de dita directiva és una opció viable, s’hauria de suplementar amb una segona via que reguli les exportacions de serveis de seguretat a tercers estats fora del mercat de la UE.
Aquest suplement podria ser una Posició Conjunta del Consell d’Europa que demani als estats membre autoritzacions/llicències d’exportacions de certs serveis per a les CSP. Aquestes s’haurien d’incloure en la Military List per sotmetre a les CSP a les normes bàsiques en les seves activitats a l’estranger. En aquesta llista ja existent des de fa anys, s’hi podrien afegir, per tant, serveis com formació militar, serveis de contra terrorisme i intel·ligència, interrogació de sospitosos, forces de combat directe, consultoria, etc. Aquesta opció permetria un major control de les CSP, puix els estats membres i el públic en general tindrien una llista transparent, accessible i exhaustiva de serveis exportats per les CSP. Això al seu temps permetria un major nivell de control institucional i d’expedició de llicències.
Aquestes són opcions que crec podem treballar a través dels nostres representants polítics. És possible que siguin millorables o fins i tot que hi hagi altres de molt millor. En tot cas, crec que val la pena parlar-ne.
