D’ordinari, una estona de lectura és un goig, un moment durant el qual arraconem els neguits i les presses i ens lliurem a una conversa pausada amb algú que ha escrit un text. En llegint, s’estableix un diàleg entre l’escriptor i el lector, deia André Maurois: el llibre ens parla i nosaltres responem.
Per això trobo tan encertat el nom de la col·lecció Petits plaers de Viena Edicions, que aplega una selecció de novel·les breus. Entre la tria s’hi pot trobar des de El festí de Babette, de Karen Blixen, fins a Carta d’una desconeguda, de Stefan Zweig, passant per diversos relats d’Irène Némirovsky, Edith Wharton, Txèkhov, Aurora Bertrana, Tolstoi i Robert L. Stevenson. Obres curtes, que algú podria qualificar com a obres menors dels seus autors, però que són uns portents literaris: ben escrites, rodones, i que no passen de puntetes per sobre del misteri de l’ésser humà. És a dir, amb tots els ingredients per considerar-les universals i clàssiques, que, com afirmava Italo Calvino, són aquelles obres que mai acaben de dir tot allò que haurien de dir, però que hi és contingut.
Entre aquest estol de delits literaris també s’hi troba El nàufrag feliç, una obra escrita el 1959 per Ramon Folch i Camarasa. La novel·la és un diari de records d’un escriptor d’èxit barceloní que ensopega amb una dona que el gira com una mitja, fins al punt que deixa d’escriure. La felicitat i l’enamorament són tan categòrics que la seva única dedicació esdevé contemplar la vida des d’aquest estat existencial excels.
Folch i Camarasa va començar escrivint poesia i comèdies de teatre. Durant els anys cinquanta va traduir llibres al castellà, però mai no els va signar adduint que havia de reescriure’ls a una llengua que li havien imposat. El 1959 traduí al català el diari d’Anna Frank, i a partir d’aquest moment només va fer traduccions literàries en la nostra llengua. Però finalment va sorgir narrador que duia a dins, i el 1957 va publicar La maroma, premi Joanot Martorell. També va guanyar el Víctor Català del 1960 amb La sala d’espera i el Sant Jordi del 1964 amb La visita.
Les seves ficcions descabdellen l’experiència humana de la vida ordinària i són psicològicament realistes. El relat es presenta a través de personatges corrents i de situacions quotidianes, sense efectismes. Tot resulta extraordinàriament versemblant i entranyable, en la línia de les narracions actuals de Kent Haruf i d’Elisabeth Strout. El seu món —familiar, català, catòlic, amb relacions humanes sense trastorns psicopatològics greus— és un món que toca de peus a terra, i de tant casolà i normal que és, algú podria trobar-lo estret. Però no és el cas. En la literatura de Folch i Camarasa hi ha poca fressa i molt endreça: les seves obres es mouen en aquest món aparentment petit, però destil·len una experiència profunda de l’ésser humà i de la perplexitat de la seva existència. Com les de tots els veritables literats.
El seu estil és elegant, sorneguer i amb tocs d’humor anglès. La seva escriptura, gens complicada, mostra un domini del tempo i dels recursos narratius i expressius. I el llenguatge que utilitza, sense caure en l’extravagància, és ric i culte —curós, en podríem dir—, i alhora, directe i col·loquial.
Llegint El nàufrag feliç no cal ser gaire perspicaços per descobrir-hi Ramon Folch al darrera. Se’l clissa sense la necessitat de desxifrar-lo entre línies. Aquesta petja autobiogràfica hi és palpable en els seus relats: ens transmet la seva manera d’entendre la vida i no sembla que se’n vulgui amagar.
Un altre tret de les narracions de Folch i Camarasa és la rellevància que atribueix a l’altre en la conformació d’un mateix. L’altre, no com a coartada per continuar viu, sinó com a fonament real i tangible de la pròpia existència. Amb la persistència d’una somera girant al voltant de la sínia, l’escriptor no s’està mai de pouar en aquesta mina, i no perd l’oportunitat de manifestar-nos, d’una manera o altra, la peremptòria necessitat de transcendir-nos per assolir la pròpia plenitud. Tal és el seu convenciment de que en el joc de la vida, si un hi juga sol, té molts números per perdre la partida. I en El nàufrag feliç aquesta particularitat no és que sigui significativa, sinó que n’esdevé l’argument, l’assumpte i la trama.
Del 1973 al 1986 va exercir de traductor de textos a la OMS, a Ginebra, on hi va viure amb tota la família. La novel·la Sala de miralls —premi Ramon Llull 1982—, manifestament autobiogràfica, consisteix en les reflexions retrospectives d’un escriptor esdevingut funcionari traductor, el qual passa uns dies d’aïllament intentant escriure una novel·la que el tregui del seu ensopiment vital. Una obra deliciosa i propera, literàriament brillant, que recomano. El 1983 va publicar Estrictament confidencial, una novel·la intimista on una dona, amb humor i tendresa, relata la seva vida i la idiosincràsia i els costums de la seva família. Encara, el 1997 va obtenir el premi San Joan amb Testa de vell en bronze, que narra de manera lúcida com retroba l’amor un vell acabat i arraconat del món.
La professora Montserrat Bacardí, estudiosa i coneixedora de la literatura i la vida de Ramon Folch i Camarasa, va assenyalar en un article a la revista del PEN Català que «rere les trames amables i les notes d’humor, s’hi amaga una melangia còsmica i, tanmateix, vivificadora». Així són -haurien de ser- les nostres estones de lectura: vivificadores, reparadores. Un temps de retrobament amb nosaltres mateixos. Un acte de rebel·lió, una manera d’apostatar d’aquesta desraonada necessitat de no aturar-se i de perdre’ns la vida a la que ens aboca l’esperit dels temps.
