Ahir dimecres, 12 d’octubre, el comissari d’Agricultura Dacian Ciolos ha presentat al Parlament Europeu la proposta de la Comissió Europea per a la reforma de la Política Agrària Comuna (PAC). Aquesta proposta es debatrà en els propers mesos al Parlament i està previst que entri en vigor el 2014 amb una vigència de sis anys. El romanès Dacian Ciolos és enginyer agrònom, va treballar molts anys a la Comissó Europea (i per tant sap molt bé què té entre mans) i és considerat com el segon comissari francès: va estudiar a França i comparteix la visió productivista agrària francesa. Així, segons aquesta visió Europa hauria de ser potent i força autosuficient des del punt de vista agroalimentari, sense que aixó vulgui dir que s’hagi de tancar al comerç exterior.
La PAC s’emporta avui un 40% del pressupost comunitari i de fet és la gran polìtica redistributiva que es realitza des de la Unió Europea, per bé que és molt menys potent que la política agrària comuna dels Estats Units. De fet, és una sort (o potser no és una casualitat) que sigui un comissari mediterrani, i no nórdic, qui estigui al capdavant de la reforma de la PAC: al nord d’Europa hi plou molt sovint, no cal patir pels cereals i la ramaderia campa sola per grans extensions; al sud, en canvi, cal fer regadius, les explotacions són petites i les plagues encareixen els costos de producció, les quals, per cert, són també molt diferents. En tot cas, i gràcies al tractat de Lisboa, el Parlament per primer cop té co-decisió en una reforma de la PAC: tot alló que no s’aprovi al plenari no va endavant i tot allò que voti el plenari pot acabar entrant en vigor.
1.- Quan vaig arribar al 2009 al Parlament europeu em vaig esverar: al grup liberal-demòcrata una gran majoria de diputats (la major part dels 85 diputats són de països nòrdics) eren partidaris d’eliminar completament la PAC. La crisi dels preus de la llet de 2009-2010, però, els va fer adonar que cal una certa regulació dels mercats (dels seus preus) i que no es podria deixar caure la renda llliurement dels agricultors i dels ramaders. Val a dir que el Parlament Europeu en aquesta qüestió és un parlament marcadament territorial, més que no pas ideològic: nord i sud voten diferent, molt sovint independentment del color polític. Per això esperem amb candeletes els 10 diputats croats, perquè ens ajudaran als mediterranis a reequilibrar les votacions nord-sud. La posició del comissari Ciolos no és ni ha estat fàcil: sovint no té prou suport dins de la comissió i ja són 9 dels 27 estats membres (nòrdics tots ells) els que discrepen del pressupost quasi-congelat que Ciolos proposa per al proper quinqueni: de fet, aquesta és una bona notícia de l’actual reforma de la PAC.
2.- El 80% de la població europea viu a les ciutats i una gran part de les joves generacions nascudes a l’asfalt está mancada completament de referents agraris. Com es pot aconseguir que segueixin finançant una PAC forta, que molt sovint és presentada com una despesa innecessària que es limita a donar subsidis a uns pagesos que principalment es dedicarien a parar la mà? això no és un tópic, és una preocupació ben real. Això explica que mitjançant els beneficis mediambientals que es deriven de les activitats agráries i ramaderes es pugui justificar que se salvi un 90% dels diners de la PAC per al període 2014-2020 en relació al període 2007-2013. És l’accent en el “greening” (reverdiment) el que permet posar en valor el paper de l’agricultura i la ramaderia en la protecció del medi abient, tot fixant la gent al territori. Una altra cosa més discutible és que la Comissió proposi que el 30% dels diners de la PAC vagin vinculades directament a propòsits ambientals, percentatge difícil d’aplicar per igual a una agricultura Europa molt diversa en tots els sentits.
3.- De fet, la proposta de Ciolos podria permetre fins i tot que alguns territoris acabessin rebent més diners en valors absoluts: els fons europeus de globalització, fins ara només reservats a regions industrials i que les compensaven en cas de tancament d’una gran empresa, ara es podran aplicar també a l’agricultura, en cas per exemple de que s’apliqui un tractat de lliure comerç amb un país tercer que perjudiqués un sector agrari europeu d’un territori concret. I encara millor per a Catalunya: s’obre també la porta a que empreses i centres de recerca agroalimentaris participin plenament en els fons europues dedicats a R+D, la partida que clarament més creix en les properes perspectives financeres (pressuposts del 2014-2020): creixen d’un 32%!! Això és una gran notícia per a un país com Catalunya, que és una de les grans potències agroalimentàries del sud d’Europa, i en canvi deixa fora de joc a moltes regions espanyoles i europees que no disposen d’una semblant i potent infraestrucutura transformadora i productiva. A veure si des de Catalunya ho sabem aprofitar.
4.- El que no queda clar en la proposta de la Comissió és el principi de reciprocitat: cal exigir d’ara endavant als països que vulguin vendre productes agraris i ramaders a la Unió Europea els mateixos requisits de qualitat, sanitaris, socio-laborals, ambientals i de benestar animal que s’exigeix als productors europeus (de manera potser massa creixent, per cert). Si això no es vigila com als Estats Units, on el control de fronteres és molt exhaustiu i acurat, no hi haurà PAC que valgui. Avui la Xina i el Brasil ja no són països pobres, amb els quals l’agricultura europea era sacrificada en els acords industrials de la UE amb aquests països. Quan un porc al Brasil és més barat a Catalunya que un porc criat a Catalunya alguna cosa considerable falla (consideracions mediambientals i de kilòmetre zero a banda). Aquest és un exemple típic de la pugna nord-sud al Parlament Europeu: els països nòrdics volen tomàquets i avellanes, per posar un exemple, a preu quasi-zero i per això voldrien barra lliure d’entrada per a les produccions de Marroc i de Turquia, que amenacen tots els sectors europeus mediterranis en no complir les condicions abans esmentades. Aquesta és clarament una línia vermella i jo, com altres diputats, ja hem fet moltes preguntes parlamentàries a la Comissió i moltes intervencions en debats en aquest sentit.
5.- La PAC vol eliminar el que es coneix com a drets històrics, a més de posar un límit de 300.000 euros als seus perceptors (a Espanya la principal beneficiària és la duquesa d’Alba): en els darrers anys els productors rebien primes en funció dels rendiments obtinguts entre els anys 2000 i 2002. Això fa que dos pagesos veïns per exemple, per causa d’haver tingut diferents conreus en aquells anys (i per tant diferents rendiments), hagin estat rebent pagaments molt diferents. A llarg termini la Comissió vol fer convergir a nivell europeu el pagament d’una prima semblant (el que s’anomena la tarifa plana) i aquí entra en joc un altre element que serà sens dubte polèmic: els perceptors hauran de ser “pagesos actius”…. i la pregunta és: qui i com es defineix un “pagès actiu?” (“active farmer” en anglès).
6.- Es comenta molt a Brussel.les que avui ja és Alemanya, i no França, la primera potència agrària d’Europa. Com van els alemanys!! Frankfurt està prenent activitats financers a Londres gràcies a l’euro i al BCE i, tot i seguir essent la gran i indiscutible potència industrial europea, ara resulta que els governs de Merkel ha propulsat també l’agricultura a Alemanya: el governs de la CDU han fet viables moltes explotacions ramaderes petites (de 100 truges, per exemple) tot autoritzant-les a comercialitzar a les xarxes energètiques el biogas que es pot extreure dels purins (amb aquests diners poden mantenir les explotacions!!). Aquest és un bon exemple que hi ha governs a Europa que no només pensen en primar els grans terratinents o les grans corporacions agrícoles i ramaderes, sinó també els petits pagesos. A veure si aqui en prenem nota!!
7.- A Catalunya un sector que pot ser perjudicat d’aquesta reforma de la PAC, segons la proposta de la Comissió, pot ser la ramaderia intensiva sense base territorial i, en canvi, el gran beneficiat podria ser-ne la ramaderia extensiva d’alta muntanya. Si van endanvat l’exigència de terrenys associats a explotacions ramaderes intensives (de granja) per a cobrar la prima, això pot ser letal per a molts productors catalans. A l’alta muntanya, en canvi, es poden sumar fons europeus d’ajut a zones de difícil accés (“less favourites areas”) amb els que volen promoure la ramaderia extensiva. I un element important per a Catalunya: la Comissió vol prioritzar els ajuts a les cooperatives de productors enfront dels productors individuals. L’atomització de l’oferta (pagesos), enfront de la concentració de la demanda (distribució) explica el gran i creixent poder de negociació dels segons enfront dels primeres generat en els darrers anys.
8.- La co-decisió del Parlament és important: mentre la Comissió anava perfilant la seva proposta, s’han debatut i votat al Parlament dos informes sobre la reforma de la PAC. Així, al maig passat es van obtenir dues improtants victòries: es va guanyar la proposta que defensa els drets de plantació de la vinya i de les quotes lleteres. Enfront dels desitjos d’alguns països nòrdics de liberalització total (cosa que pot ensorraria els preus i acabaria fent disminuir la qualitat dels productes), els diputats van donar un senyal clar a la Comissió que volen defensar el control de la quantitat (i de la qualitat) de vi i de llet que es produeix a Europa.
9.- A Catalunya un 75% de la seva agricultura i ramaderia no reben ajuts ni subvencions i competeix (i no pas malament) plenament en mercats internacionals oberts i globalitzats. Això fa que Catalunya sigui menys dependent que altres territoris del resultat d’aquesta reforma, per bé que allò que s’acabi decidint afectarà el futur d’alguns sectors a casa nostra: ara és l’hora que els diferents sectors agraris, ramaders i forestals ens facin servir en la defensa dels seus interessos, tal com fan aquests sectors al nord d’Europa amb els seus eurodiputats.
