Les cicatrius que la guerra deixa en un territori són visibles en els seus edificis, els seus carrers i els seus paratges. Però existeixen també, de manera més subtil, menys evident i perceptible, en les vides de la seva gent, en cadascun dels seus habitants que, ho hagin viscut com a experiència pròpia o com a llegat dels seus antecessors, hereten una marca invisible que, oculta sota capes de realitat, es deixa entreveure en les costums i en els records, conformant les arrels d’un poble i els orígens de cadascuna de les famílies.
Saša Stanišić, l’autor d’aquest preciosa novel·la, va haver de fugir als catorze anys de la seva Višegrad natal, a Bòsnia, quan al 1992 començaren a cremar cases de famílies musulmanes i buscà refugi a Heidelberg, una ciutat que té «les seves façanes de marès sempre delicadament vermelloses, avergonyides de la seva pròpia bellesa». Serà anys més tard, quan l’adaptació al nou país és un fet i se sent integrat en aquesta nova terra acollint com a pròpia la llengua dels seus habitants, que s’adona que necessita reconnectar amb allò que va deixar enrere en la seva infància i decideix tornar per conèixer, per buscar, per retrobar els seus orígens.
Amb una prosa delicada, emotiva i poètica, que embolcalla de bellesa la narració, Stanišić ens relata la seva vida a la recerca d’uns orígens, partint d’una visita a la tomba dels seus avantpassats, al cementiri d’Oskoruša, en presència de la seva àvia, per recuperar la reminiscència d’un passat i una història que «va començar amb uns records que s’esborren i amb un poble que estava a punt de desaparèixer. Va començar en presència dels morts: a la tomba dels meus besavis». Així, ens ofereix pinzellades de la seva joventut a Iugoslàvia, recordant amb nostàlgia que «el país on vaig néixer ja no existeix» i els anhels de la seva tia àvia, que somniava amb ser astronauta perquè «no volia seguir esperant altres èpoques». I la relació amb la seva àvia, algú que «va viure les guerres a casa. La Segona Guerra Mundial a Staniševac, el poble de la seva infantesa, la guerra de Bòsnia, a Višegrad», una relació intensa, íntima i emotiva que obre i tanca el llibre, amb uns records que comencen amb la infantesa i se’n van amb demència que pateix l’àvia, sobre qui l’autor afirma, amb tristesa, en el buit de la seva consciència, que «no hi ha res pitjor que saber on pertanys però no poder estar-hi». Aquesta relació amb la seva àvia encercla la narració, evocant-nos uns records inesborrables perquè, com diu el propi autor, «la terra natal és allò sobre què estic escrivint. L’Àvia», «l’origen és l’Àvia. I també ho és la nena del carrer que només l’Àvia veu». «L’origen és la iaia. La meva mare, la seva àvia».
Amb un estil càlid i sensible, Stanišić ens narra una història emotiva sobre la recerca d’uns orígens, sobre el pas de la història sobre una terra marcada per la guerra, sobre la necessitat de reconnexió amb un passat que, malgrat lluny en el temps, roman íntimament prop dins seu fins al punt que és pràcticament l’únic que recorda, l’únic que queda, i que l’autor exemplifica quan, al conèixer una noia, admet, debatut, que «hauria d’haver explicat alguna cosa sobre mi, però només podia recordar la maleïda guerra. I d’això no volia parlar-li». Així ens parla del passat, d’una terra que sembla llunyana, però que porta dins seu, impregnada, incorporada en cadascun dels espais que conformen la seva personalitat, el seu propi ser. Perquè, «per moltes voltes que hi donem, l’origen continua sent un constructe! Una mena de vestit que hauràs de portar per sempre un cop te l’hagin posat».
Stanišić construeix una història emotiva i tendra, en part ficcionada, perquè «aquesta història comença il·luminant el món afegint-hi històries», històries d’un època marcada per la divisió d’un país que després de la mort de Tito fragmentava la seva unitat, dissolent-se en parts petites i enemistades, on «les repúbliques més riques ja no estaven disposades a repartir els béns i el capital», on «el ressentiment ètnic es va utilitzar per recolzar els esforços per dividir». Temps convulsos en què «la política no feia disminuir la por, sinó que alimentava les hostilitats». Així, entrellaçant la pròpia vida amb la de la seva terra i la seva gent, els records omplen la narració i la curullen de sentiment i nostàlgia envers un passat que va ser, però també envers al futur que n’hagués pogut esdevenir.
Diu el savi que qui perd els orígens, perd la identitat. Stanišić n’és plenament conscient i comparteix amb nosaltres la seva vida que, no per coincidències o per similituds, sinó per emocions i necessitats, és també la nostra. I cal recordar, també, que la història la construïm nosaltres, i que el seu esdevenir i el seu futur és a les nostres mans, perquè «els mons desapareixen si ningú no s’interposa aviat i amb fermesa en el camí d’aquells que volen deixar que desapareguin».
