L’any 2003 es van celebrar eleccions presidencials a l’Argentina, després de la greu crisi política i econòmica que va portar a que hi hagués 5 presidents en 10 dies. L’escollit a les urnes va ser Néstor Kirchner, que en el seu discurs inaugural va pronunciar una frase certament interessant. Enlloc de fer servir aquell vell tòpic segons el qual el polític arriba al càrrec per a governar per a tots, Kirchner va afirmar que els peronistes assumien el poder sin rencores pero con memoria. Sense rancúnies però amb memòria. Un aprenentatge útil per a la situació política catalana actual.
Una bona dosi de memòria –però també de perspectiva- és clau per avaluar, dos anys després, els fets del primer d’Octubre i de la tardor de 2017. En primer lloc, per contrarrestar els relats alternatius sobre la violència i les mirades d’odi que hem escoltat al judici del procés. A més, fer aquest exercici d’autoavaluació és necessari per tal de generar alternatives polítiques capaces de dibuixar el futur proper.
La retòrica del dret a decidir s’ha esgotat. Aquest terme, que ha anat caient paulatinament en desús, va ser útil per a fer practicable el discurs independentista amb l’objectiu de fer-lo arribar a sectors menys nacionalistes, així com a col·lectius de frontera. Això va de democràcia, han afirmat repetitivament els activistes a favor de la independència. Certament, el dret a decidir ha estat una idea senzilla que ha recollit un sentiment majoritari de la població catalana: que Catalunya pot decidir lliurement el seu futur. Per dir-ho en altres termes, el right to decide ha estat la palanca de canvi que ha fet de l’independentisme el moviment hegemònic de la política catalana.
La causa del dret a decidir va sorgir com una aposta estratègica de l’independentisme, però no va explotar fins que la sentència contra l’Estatut va arrossegar a aquests plantejaments a destacats federalistes, socialistes i convergents no gens sospitosos de secessionistes. D’aquí el seu èxit. La seva lògica va ser progressiva: com ni tan sols s’havia respectat l’Estatut votat a Catalunya, cal que els catalans decidim quina relació volem tenir amb Espanya. O, fins i tot, si en volem tenir.
Aquest plantejament ha topat frontalment amb la rigidesa constitucional i política del règim del 78, disposat a qualsevol cosa per protegir la seva raó d’Estat: la unitat d’Espanya. El principi democràtic, però també el dret a l’autonomia, han quedat en segon terme sempre que ha calgut preservar la integritat territorial de l’Estat. Fins i tot s’ha qualificat una mobilització més aviat innocent i poc finalista, com l’1-O, d’intent de cop d’Estat amb rebel·lió violenta. Dit d’una altra manera, el dret a decidir va servir com a palanca de canvi per a encetar una nova etapa política, però no permet conquerir el següent estadi –que depèn de factors externs com ara el reconeixement internacional o la repressió de l’Estat-.
Per tant, un cop esgotada la premissa del dret a decidir, el moviment social independentista hauria d’identificar nous relats i noves línies estratègiques. El moment polític demana concretar i aprofundir la perspectiva noviolenta del moviment, per tal de construir una agenda antirepressiva que ofereixi resposta a l’acció de l’Estat però que alhora relegui a la marginalitat certes accions disruptives de gran impacte. Alhora, l’independentisme pot recuperar la defensa del dret a l’autodeterminació, més homologable internacionalment, per tal d’imaginar el mig termini en un marc global on la reivindicació nacional ha d’adoptar una nova perspectiva forçosament lligada a un context interdependent canviant.
Considero que l’exili de líders polítics catalans pot contribuir a afegir aquesta perspectiva internacional que, potser, durant els anys del procés no havia ocupat un espai tan rellevant. No només en clau de les institucions de la Unió Europea, sinó pensant també més enllà, davant d’institucions com el Consell d’Europea o dels organismes de Nacions Unides. En cap cas, però, s’ha de menysprear la importància –també en el moment actual- de les institucions d’autogovern; tot i que potser no podran exercir d’avantguarda degut a l’estretor del marc jurídic imposat pels governs successius a l’Estat.
A les manifestacions de l’1 d’Octubre s’ha escoltat la proclama Ni oblit, ni perdó. No crec que es tracti d’això. El poble de Catalunya està disposat a parlar, a negociar, a dialogar i a votar. Aquest és l’esperit que va fonamentar la realització del referèndum. De fet, la proposta independentista ha marcat l’agenda política –també de l’Estat- quan ha combinat la exposició en positiu d’una proposta clara amb la disposició constant al diàleg i a l’entesa. Aquesta fórmula, que ha servit tant en clau catalana –entre partits sobiranistes i no sobiranistes- com en el marc de l’Estat s’ha debilitat fruit de l’acció repressiva.
Per aquesta raó, no és només importantíssim recordar i posar en valor la mostra de dignitat democràtica que va ser el primer d’octubre, sinó també pensar sense rancúnies i de forma generosa el mig termini. L’oferta de diàleg sincera –i exigent, amb perspectiva global- hauria de ser part nuclear de la proposta política que ofereixi en el futur l’independentisme.
No cal posar l’altra galta, però cal entendre que hi ha moltes persones a Catalunya que rebutgen la repressió de l’Estat però que no volen la independència. Per aquest motiu, fóra bo que l’independentisme es presenti davant del poble, després de la sentència, sense rancúnies però amb memòria. Perquè és la millor manera d’abraçar el pragmatisme, per avançar, sense haver de fer cap renúncia ideològica.
