Diumenge 19.11.2017
Contact

Aigua de València

El foxtrot del carrer Hernani

Botiga de
Botiga de "San Miguel" al carrer Hernani de Madrid

La passió de les lletres en una de les pintades als murs del carrer fou el disruptor que, de sobte, va trencar els meus esquemes

Mai haguera tornat al carrer Hernani de Madrid sinó fora perquè les coordenades espai - temps en una ciutat tan gran t’arrosseguen fins als inferns amb tal de no creuar-la a la recerca d’un servei. L’ambient extremadament multicultural et fa sentir com si estigueres en terreny de ningú entre uns edificis que a trams semblen caure i aparenten un etern color gris malgrat el seu color original. És com entrar en una pel·lícula en blanc i negre sense cap encís.

I, de nou, estava allí "far away from heaven" disposada a abandonar Bravo Murillo per endinsar-me en eixe territori. En girar la cantonada tots els colors del gris tornaren a captar l’atenció de les meues retines que es perdien entre façanes estretes, aparadors menuts i fins i tot ubicats en llocs tan insòlits com l’entrada d’un habitatge; els veïns de l’edifici es paraven entre els objectes allí exposats no per mirar-los sinó perquè era la seua voluntat parar a l’escala de casa barrejats entre els clients que entraven i eixien a una botiga llarga com una llonganissa que acabava en una estança molt xicoteta on hi havia el botiguer quasi amagat darrere del taulell.

La passió de les lletres en una de les pintades als murs del carrer fou el disruptor que, de sobte, va trencar els meus esquemes, les idees preconcebudes i, per un instant, em va reconciliar amb un carrer tan poc acollidor però que aportava un valor afegit fins ara desconegut i, perquè no dir-ho, que de cop i volta, va dibuixar un somriure als meus llavis després de passar un dilluns fosc i trist xafant moqueta envoltada de tecnologia. El contrast, allò que és inesperat té el poder de canviar la perspectiva i, aleshores, deixes de veure per passar a mirar. I allà em vaig trobar un univers urbà ple de vida aturada en el temps. Una xurreria anomenada "La Andaluza" però que es defineix des de 1982 com "castiza y tradicional", un menjador absolutament insòlit on es poden menjar "callos" des de 7 euros però que desconcerta amb una façana on es mostren objectes poc habituals com un sifó, una ampolla de llimonada dels anys seixanta i tot un seguit d’articles de guix amb infinites formes, colors i estètiques impossibles barrejades sense ordre ni concert però que, curiosament, romanen plegades amb una inquietant coherència.

Mentre observava aquest escenari tan pintoresc recordava la conversa del dinar on parlàvem dels sorprenents contrastos que ofereix Sicília amb tota aquella pàtina d’antigor que conviu amb el present i, naturalment, afirmant amb contundència la impossibilitat de trobar uns escenaris ni pareguts al nostre voltant però són aquí. Tant que són! El recorregut m’anava a deixar molt més que aquests impactes visuals gravats a foc en el meu cervell com una sabateria menuda i estreta però plena de sabates com si no hi hagués un demà; la sensació d’asfíxia és immediata en el moment que una la mira; igual ocorre amb la resta de botigues; la millor, amb diferència, és la que il·lustra aquest text que, ara de rebaixes, destaca en l’entorn tot i ser molt complicat aconseguir un marc diferencial en un espai absolutament "kitsch" per definició que sense ser art, de forma natural, representa una còpia inferior d’un estil que algun dia fou modern.

I quan penses que és impossible trobar més disparitat una botiga "Todo 060" s’obre pas amb uns ròtols del segle XXI que semblen haver baixat d'una nau espacial perquè són flamants, molt moderns i tenen poca consonància amb els articles de la botiga que en la seua majoria són de plàstic però tot i això, té un tret coherent amb l’entorn, sembla que a aquest establiment hi ha la xina sencera.

Malgrat tot el carrer Hernani té un amagatall absolutament insospitat que el connecta amb un altre món i, quan dic un altre món, ho és. Ni més ni menys té una entrada a un dels mercats més emblemàtics i típics de Madrid "El Mercado de las Maravillas"; ara bé, l’accés està dotat d'una estudiada transició des de la porta on a cada costat hi ha més botigues plenes de gom a gom per donar pas a una escala empinada que té a un dels seus extrems la rampa més estreta que he vist mai. No puc imaginar que pujarà o baixarà per allí però assegure sense por a errar que no serà ni una persona gran, ni una cadira de rodes, ni el carro d'un nadó. A l’altra banda, el mercat que és com una via d’escapament.

Al marxar des d’un local s’escolta un "foxtrot" de Cole Porter en la versió de la "soundtrack" de "What Women Want" de l’any 2000  que sonava mentre Mel Gibson ballava amb Hellen Hunt; potser l'única escena que rescataria d’aquella pel·lícula però no l'única música que li posaria a aquest carrer. No sé si tornaré un altre dia però hui, al final, per un instant, he sigut feliç.

  • 7
  • 9054