Diumenge 15.07.2018
Contact

"Esbossos alemanys"

Algunes observacions sobre el conflicte català

Telescopi
Telescopi

Puigdemont (encara que a molts els sembli il·lusori) és també ‘de facto’ el primer president de la república catalana que es va proclamar el 27.10.2017, i com a tal reconegut per una gran massa de ciutadans catalans.

(Llegiu-ne l’original alemany aquí.)

Fa poc vaig escriure que per fer comentaris sobre la situació actual a Catalunya volia esperar que els moviments dels principals actors es veiessin més clars. Això dura més del que hom havia pensat i hi ha algunes observacions que ja ara són indispensables.

En una apreciació clarament errònia de l'estat de coses, que neix d'una manera superficial de mirar-se el conflicte, hom designa Carles Puigdemont com a expresident català. Això em fa recordar sempre un dístic de Wilhelm Busch, popularíssim escriptor satíric i pintor del segle XIX: “En aquest món, i això és molt important, / no hi ha res del tot fals ni res del tot cert.” I això passa també amb Puigdemont. Deixem ara de banda que fos destituït del seu càrrec de manera altament il·legal i vulnerant escandalosament la constitució espanyola. Que per part dels ciutadans catalans que van donar altra vegada la majoria parlamentària als partits independentistes se'l segueixi considerant com a únic president legítim de Catalunya és cosa que ha de ser una mica aclarida. Per dir-ho ras i curt: Puigdemont és ‘de facto’ un expresident d'un govern autonòmic català.  Fins aquí, cert. Però també fals, perquè ara Puigdemont (encara que a molts els sembli il·lusori) és també ‘de facto’ el primer president de la república catalana que es va proclamar el 27.10.2017, i com a tal reconegut per una gran massa de ciutadans catalans. I també com a tal és incansablement actiu (aquests dies precisament a Ginebra), per a gran desori i ràbia dels manaires espanyols, i amb un ressò internacional cada vegada més gran. I el desig d'un nombre suficient de catalans és que qui sigui que presideixi un nou govern a Barcelona se subordini al Consell de la República Catalana a Bèlgica. Puigdemont és, doncs, el primer president català en una nova era històrica. És una realitat irreversible que necessitarà una mica més de temps per consolidar-se, però que s'alimenta contínuament de l'arbitrarietat de les autoritats espanyoles.

Una altra apreciació errònia de la situació a Catalunya. Fa poc un corresponsal alemany escrivia: “Ara fa un cert temps que hi havia quietud en el conflicte català...”. Hom es pregunta on s'ha pogut veure cap “quietud”. El contrari és cert: hi ha una inquietud permanent que des de fora es copsa de vegades més i de vegades menys. Els motius els ha exposat fa poc a Vilaweb el magnífic periodista català Pere Cardús. S'indigna sobre la gent (siguin polítics, periodistes o qualsevol altra cosa) que “dona per descomptades coses que són una autèntica bestiesa”. Per exemple:

-que hi ha quatre persones tancades a presons espanyoles per haver defensat que els ciutadans puguin decidir el seu futur posant uns papers dins unes urnes. Quatre persones que mai han comès cap delicte i que no han alçat mai la mà contra ningú.

-que hi ha sis persones que han hagut de deixar la seva terra per no anar a parar a la presó amb els mateixos arguments que els quatre esmentats.

-que hi ha processos judicials contra centenars de persones perquè han volgut decidir el seu futur de manera lliure, pacífica i democràtica.

-que dibuixants i caricaturistes han estat acomiadats als seus diaris perquè han defensat la idea que cadascú pugui decidir pacíficament sobre el seu futur.

-que hi ha intel·lectuals processats per haver criticat a les xarxes socials l'autoritarisme espanyol.

-que hi ha cantants condemnats a presó per haver dir del rei espanyol el mateix que se'n diu a l'estranger.

-que hi ha agents de la seguretat de l'estat espanyol que, després d'haver estat condemnats per tortures, són ara els responsables dels atacs contra pacífics ciutadans.

La llista és encara més llarga, però així ja n'hi ha prou per refutar que al conflicte català hi hagi “quietud”. I Cardús diu, a més, que es tracta de principis fonamentals: de les llibertats d'expressió, de manifestació, de premsa, etc. Es tracta d'una llavor de feixisme amb la fita d'asfixiar un poble i la seva capacitat d'expressar-se i de governar-se. I, per això, el periodista no compren els polítics curts de vista que no es posen d'acord per formar un front unitari per poder-se defensar amb efectivitat d'aquestes monstruositats.

Certament, de banda dels catalans s'han fet errors. “Nobody is perfect”. A Catalunya, tampoc. Però malgrat tot tinc confiança i crec poder tenir esperances fonamentades que ben aviat es demostrarà que totes les trampes, totes les mentides, tots els abusos de poder i totes les infraccions de les lleis per part dels nacionalistes espanyols, no podran aturar el camí dels catalans cap a la independència.

  • 0
  • 656