02A través de la finestreta de l’automòbil mirem, embadalits, l’eternitat del paisatge; aquell que té la màgica capacitat de transportar-nos a un espai atemporal. Ens submergim en el món dels records que naveguen pel riu de la nostra vida.

En Jaume Salat, assegut a la falda de la mare, dins del cotxe de línia, ho evoca en el seu exquisit relat curull de retrats d’una època passada.

 

El cotxe de línia, una avançada del progrés

Arribo al poble. Aparco al mateix lloc on fa molts anys s’aturava el cotxe de línia de l’empresa Alsina i Graells. Encara hi té parada. Ara, hi ha una marquesina per protegir els passatgers del sol i la pluja. A prop, es podia sentir lleument la remor de l’aigua corrent per la sèquia on, tantes vegades jugant, em vaig mullar. Veig una colla de nens, un d’ells, de set anys, construint un vaixell amb un canut de canya. Està clar que la nostàlgia és tramposa i, a més a més, em fa sentir tristament feliç.

Fa calor. Continuen estant majestuosos els arbres plataners donant ombra. M’adono, que en la pell verdosa dels troncs encara es dibuixen, vestint-los, signes d’amor. Veig un i dos cors junts, travessats per una fletxa i, a dins d’ell o d’ells, diferents lletres majúscules com la R, la A, la J… i unes frases repetides, “t’estimo” i “per sempre”. L’espai, que abans era de terra i amb pedres relliscoses, ara està asfaltat i ha perdut part del seu encant. Els horts continuen menys i menys cuidats. Una ràfega d’aire em porta una olor d’imatges i em transporta, de sobte, al costat de la padrina. Estem en el seu hort recollint l’enciam, els tomàquets, les pastanagues… També, els cargols després de caure un bon xàfec i, immediatament, a la sortida del sol. Una altra vegada la nostàlgia m’ha tornat a falsejar la realitat.

En l’aire brunzen les mosques i unes papallones s’entretenen en unes flors silvestres. Això, el brunzit i la pol·linització no han canviat i em continuen captivant. Una mica més amunt sento rajar la font. M’hi acosto. Una dona omple un parell de sellons de terrissa negra, com els d’abans.

–Bon dia!

–Bon dia!

De la font cau l’aigua ininterrompudament.

–Vol beure? Ara acabo d’omplir “lo silló”.

Estava assedegat.

–Sí, una mica d’aigua fresca m’anirà la mar de bé.

Tenia la llengua aferrada al paladar.

Mentre espero que la dona acabi d’omplir el càntir, llegeixo un ban municipal. Recordo aquells temps que els cantava el tiet Tonet, després de fer un, dos o tres tocs de trompeta, segons el que havia de pregonar. El ban municipal demana a la població heu de tenir cura del consum d’aigua i s’informa que, el subministrament, es farà amb camions cisterna que ompliran el dipòsit del poble cada dimecres. Abans, quan hi havia restriccions i no hi havia camions cisterna, la gent gran anava amb gibrells metàl·lics a les fonts a buscar-la. Els nens amb galledes, quasi sempre arribàvem mullats i els recipients mig buits, si pel camí ens trobàvem amb algun amic…

–Adéu!

–Adéu! Bon dia.

Amb un parell de glops vaig deixar d’estar escanyat de set. Aprofito aquell moment per posar les mans dins d’un petit estanc d’aigua quieta. Sense voler, vaig espantar els capgrossos que s’amagaven sota unes capes de llot verd. De sobte, veig un nen embadocat veient com es mouen aquells petits amfibis i com, amb la mà, intentava agafar-los. Al seu costat el seu amic Joan. Els observo, desil·lusionats per no poder agafar-ne ni un. A l’instant em diuen:

–Hola!, qui ets tu?

–Jo? Jo, soc tu –faig assenyalant amb el dit a un d’ells.

Un altre cop la nostàlgia m’ha enganyat i m’ha fet veure un miratge.
Veig, a l’altre costat de la parada de l’autobús, l’escala de pedra, ara reformada, on tantes vegades vaig pujar i baixar amb el selló a les mans. Bé, no sempre, alguns cops el càntir el vaig trencar i arribava a casa només amb l’ansa.

En aquells temps l’autocar anava fins a la capital de la comarca i de la província. Trenta-dos kilòmetres es feien en dues hores i uns quants minuts més. L’autobús s’aturava tantes vegades com ho demanés algú. Només s’havia d’aixecar la mà perquè el xofer parés i pugés un nou passatger. Alguns cops ho feien acompanyats de capses, algunes amb pollets, que portaven al mercat setmanal, els dimarts, a vendre’ls.

–Els vols veure?

Semblaven lingots d’or guardats en aquella càpsula de cartó, amb foradets a la tapa a fi que respiressin. Uns mesos abans aquella capsa havia estat embolcall d’un parell de sabates per anar mudat els diumenges, els dies de la Festa Major i en els enterraments.

Altres portaven gallines i conills tancats en gàbies. I alguna vegada hi havia vist algú portar un matalàs, alguna bicicleta o el capçal d’un llit, que una vegada va enviar el padrí a algú que li havia encomanat. Aturats, per recollir un passatger, perdíem deu minuts o més per pujar els trastos a la baca. Després de lligar-los tots bé per no perdre la càrrega, doncs no seria la primera vegada que es caiguessin i sembressin l’asfalt de diverses coses, empreníem la marxa. Recordo una vegada que els passatgers havíem anat darrere de les gallines, que s’havien escapat d’una gàbia trencada al mig de la carretera a mig asfaltar.
De tant en tant algú deia:

–No t’aturis més, que no arribaré a temps a la visita amb “lo metge”.
Mentre el darrer passatger rebia dels seus éssers estimats petons de comiat a través del vidre de la finestra, uns altres comentaven:

–Aquest cacharro ja va ple. Com més gent, més lent! —deia un.

–Amb carro i mula potser arribaríem abans –sentenciava l’altre.

Tot expressat en un bon sentit d’humor. Almenys això em semblava al veure que la gent reia quan acabaven de parlar.

Eren temps que a casa senties dir que s’havia de fer estalvi pel dia de demà. Fins als set anys era gratuït pujar a l’autobús, si anaves assegut a la falda d’una persona gran. Però les mares i les padrines tenien un truc per no pagar el bitllet dels petits de més anys, enganyaven al revisor amb l’edat. Si el nen o la nena no eren molt crescuts, i en tenien més de set, abans de pujar els adoctrinaven:
–Si et pregunten quants anys tens, diguis que sis i mig.

Altres vegades la resposta era més estudiada perquè la trampa era més difícil de creure:

–Ja ho saps, si et pregunten l’edat, no diguis que en tens vuit, dius que et falta una setmana per fer-ne set.

Al cap de tres setmanes la tàctica era la mateixa. Al nen o a la nena, aleshores, li faltaven cinc dies. Eren anys d’escassetats i s’havia d’inventar estratègies quotidianes per anar capejant millor la malmesa economia de casa. Quan el cotxe de línia s’anava omplint, era quan escoltava:

–Jaume vine, deixa seure a la senyora.

Si no havies pagat bitllet, havies de deixar el seient lliure.

–Gràcies maco! Sembla un bon nen.

–Sí que n’és!

–Quants anys tens?

–No arribo a set.

–Doncs ets molt crescut.

Escoltades aquestes paraules, vaig girar el cap enfora i, mirant els camps d’ametllers i oliveres, i donant el clatell a la dona, em vaig veure reflectit al vidre de la finestra rient per sota el nas de la mentida que havia dit i lluint al cap una clenxa ben partida al costat. Des de la distància que dona el temps, recordo que m’agradava anar al costat de la finestra i contemplar el paisatge. Aleshores no ho sabia, però era un somiador de naixement, amb esperit viatger, obert a les sorpreses i als coneixements. Començava a mirar per aprendre del que m’envoltava.

La senyora va seure al costat amb un cistell de vímet ple de tomàquets, cebes, mongetes, enciams, pomes…

–Vaig a portar-lo a la meva filla –li va dir a la padrina i va afegir:
–Vols una poma?

Al costat d’ella, a l’altra banda del passadís, una dona portava un farcell marró, estampat amb lunars i mitges de color negre.

–Demà començo a treballar en una casa d’hostes a Lleida –li va dir a la senyora.
Vaig suposar, que portava tota la roba imprescindible com el rodamon Charlot.
–La senyora de la pensió és del meu poble i amiga de la mare. Necessita que alguna noia l’ajudi. Així que amb la paga que em doni i que aniré estalviant, em podré comprar una màquina de cosir. A les tardes, com que les tindré lliures, aniré a classes de confecció. Vull ser modista. En el poble no n’hi ha cap.

Un home, alt i espigat com un xiprer, de peu, mirava el paisatge. Terres de secà, plenes d’ametllers i oliveres, i com més a prop del canal d’Urgell i de la capital de la província, els camps vestien pomeres, perers i presseguers.

–Ves amb compte Josep, que volem arribar vius.

El xofer havia pres un revolt massa ràpid, segurament a quaranta per hora.
–A mi m’agrada més “lo Ventura” com condueix –diu una dona.

–Tens raó, avui he agafat el de les set perquè tinc hora al metge, si no espero el Ventura” a les vuit –va comentar una passatgera que anava a peu dret i que es movia com si estigues ballant.

Els passatgers tenien les seves manies, no només per les preferències pels xofers, també manifestaven les seves prioritats per altres personatges importants del poble, com el capellà:

–A mi m’agradava més “lo mossèn” d’abans, les confessions eren més llargues. En canvi el nou, no has acabat de dir els pecats, que t’engega, amb tres aves maries i un parenostre. També el metge i el vicari estaven qüestionats si eren nous. Fins i tot, quan el que tocava les campanes avisant a missa major era substituït, trobaven que, l’anterior, feia millor els tocs d’avís. I quan no eren els tocs de campana, criticaven els tocs de trompeta de l’agutzil, el pregoner.

–Pobret tiet Tonet! –em vaig dir a mi mateix amb un to melangiós, mentre anava escrivint.

Qualsevol tema, inclús els enterraments, eren excusa per engegar una conversa, on era costum preguntar:

–Hi va anar molta gent a l’enterrament?

Sembla ser que, el nombre de persones que hi anaven, era una manera de valorar socialment al mort.

Encara que durant el viatge hi havia més silenci que converses. Les malalties i les històries clíniques personals, també, eren una xerrada molt habitual. Si tenien salut les tertulianes, parlaven de les malalties dels altres. N’hi havia, de gent gran, que es quedava adormida i en arribar al final del trajecte havien de despertar-les dels estats onírics que es trobaven.

A les set del vespre sortia el primer cotxe de la capital cap al poble i a les vuit l’últim.

–Hola Maria, que t’ha dit el metge.

–M’he d’anar fent revisions mensuals.

Quan arribava sempre s’aturava al mig de la plaça. Mig poble estava esperant els passatgers. Aquella nit a moltes cases se sopava coques de recapte, de llonganissa o d’arengada platejada. Les dues amb tires de pebrot vermell i albergínia escalivats. A més a més, no hi faltava la companyia d’una amanida de productes de l’hort amb olives arbequines. Des de la distància en el temps, aquells autocars vells i atrotinats, on a un d’ells li deien “la Carraca”, anomenat així pel soroll que feia, eren una avançada del progrés. L’esglaó intermedi entre el carro tirat per les mules i el cotxe amb la força dels cavalls.

Jaume Salat

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorBon any nou!
Article següentRecuperem l’humanisme