Les fronteres estan traçades més a fons en la ment de les persones que no pas en els territoris o en els mapes mateixos. Aquesta idea, que m’acompanya des de fa uns quants anys, m’ha tornat a assaltar repetidament des que aquesta tardor vaig llegir L’esperit del temps, una de les novel·les més interessants que s’han escrit en els darrers anys en català i que acaba de merèixer el Premi Òmnium. La signa l’escriptor valencià Martí Domínguez, que des de fa temps està forjant una obra sòlida amb llibres tan memorables com El somni de Lucreci o La sega. La seva mirada i el plantejament de la seva darrera novel·la tenen una ambició creativa inaudita, però potser el més important del seu llibre sigui que, en ell, l’autor ha anat a buscar aquelles cicatrius i aquells traumes que és necessari tocar i recordar una vegada i una altra per aconseguir indagar realment el que significa ser humans.
Quan llegia L’esperit del temps vaig sentir ressonar a cada pàgina dos conceptes: “nosaltres” i “els altres”, dos conceptes que emmarcats en el context extrem del nazisme en el qual se situa la trama de la novel·la no poden sinó enfrontar-se com a dues entitats diametralment oposades. Com demostra l’obra, quan dins la ment s’aixeca un mur mental molt rígid entre “nosaltres” i “els altres”, aquest mur es pot convertir en una de les armes més eficaces a les mans dels poderosos per inocular la por, manipular els actes i insuflar falses expectatives en la població. I el que és pitjor, per obra i gràcia d’aquest mur mental, s’acaba establint una lògica perversa –la que entoma de ple el protagonista de la novel·la–, una lògica segons la qual: O ets com “nosaltres” i fas el mateix que fem “nosaltres”, és a dir, manipules, inocules la por i insufles falses expectatives als qui tens per sota, o ets dels “altres” i per tant no mereixes ni viure.
Aquesta escissió entre el “nosaltres” i “els altres”, que en els anys 30 i 40 es vivia d’una manera tan extrema com un mur infranquejable, i que per sort en altres èpoques es viu i s’ha viscut de forma més relaxada, com si es tractés d’una membrana permeable, està carregada d’una pulsió atàvica, inconscient, que se sustenta en aquella necessitat tan antiga de sancionar a cada moment a qui deixem formar part del propi clan o a qui n’expulsem. La pertinença al grup i les normes més o menys rígides que la gestionen són al centre de la construcció del concepte “nosaltres” i la relació que establim amb “els altres”; i aquesta construcció es va duent a terme de manera permanent, elaborant-se i reelaborat-se a cada conversa, a cada interacció humana.
Probablement la necessitat de construir un “nosaltres” de manera més rígida, s’intensifica quan sentim la presència d’un enemic extern. L’agressió ens blinda. Tensem el pit i li conferim forma d’escut. Repleguem els qui considerem “nostres” dins uns límits fixats i mantenim a ratlla els “diferents”. Tant hi fa que la sensació d’agressió sigui certa, imaginada o creada, la reacció és la mateixa: cavar un fossat, marcar distància i parapetar-nos rere allò que creiem que ens distingeix.
Una de les millor troballes de Martí Domínguez a L’esperit del temps és plantejar aquesta pulsió, aquest conflicte, des del punt de vista d’un científic. I ho és, no tan sols perquè Domínguez mateix sigui biòleg i dirigeixi l’única revista especialitzada en ciència que es publica en català amb la qual cosa la veu narrativa guanya en versemblança, sinó perquè teòricament, quan un científic pur es posa la bata i pren l’instrumental per investigar, cal que prescindeixi de l’oposició entre “nosaltres” i “els altres”. Les seves hipòtesis i els seus resultats han de ser sempre vàlids, han de ser “universals”. Així, una veritat científicament comprovada serà igualment veritable si la diem nosaltres com si la pronuncia el més acèrrim dels nostres enemics.
Ara bé, què succeeix quan el científic es corromp i es posa al servei, no d’indagar només veritats científiques, sinó d’interessos ideològics, polítics o econòmics? Aquesta és la pregunta que vertebra la creació del protagonista de la novel·la: un naturalista de la Universitat de Viena que acaba col·laborant estretament amb el Tercer Reich per apuntalar, en la teoria i també en la pràctica, les idees eugenèsiques nazis. Adolfòvitx, que així es diu el professor universitari, esdevé un instrument més al servei d’un projecte funest, el que els líders nazis van idear per a bona part de la població eslava: germanització o extermini.
No va ser un cas excepcional, alerta Domínguez. En realitat, la gran majoria d’acadèmics de les universitats alemanyes i austríaques, tret dels professors jueus, van participar en els plans del Tercer Reich. És precisament per aquest motiu que l’encert més gran de la novel·la és el d’atrevir-se a interrogar subtilment el lector i a demanar-li, en el clos sincer i privat de la lectura, si ell també hagués fet el mateix. La pregunta, Domínguez la formula d’una manera indirecta, gràcies a una perfecta troballa d’estil: la primera persona.
En fer-nos escoltar una veu que es confessa i que ens presenta tot el cabdell d’inseguretats, de sentiments de culpa, de lleialtats i de rivalitats que l’han anant duent als llocs precisos que el poder nazi volia, Domínguez busca que ens puguem posar a la pell, encara que sigui només per un instant, d’aquest professor universitari que s’ha deixat endur per “l’esperit del temps”. Ens assabentem així de com l’han anat comprant, de quins premis i quins càstigs li han ofert, de quins suggeriments i seduccions han emprat per atrapar-lo… En efecte, sembla ben bé com si Domínguez hagués escrit aquesta obra com una advertència: el que va passar als anys 30 i 40 pot tornar a succeir i, per això, en les diverses entrevistes que ha realitzat, l’autor assegura que cal estar molt atent davant de qualsevol pretensió totalitària, perquè una vegada el totalitarisme ja està instal·lat en una societat és gairebé impossible de fer-hi front.
Com que els traumes mal curats tendeixen a repetir-se, una de les tasques més nobles de l’escriptor, des del temps dels aedes antics, és la d’anar recordant a la comunitat per a la qual parla i escriu quines són aquelles ferides col·lectives que no han cicatritzat prou bé. Domínguez fa bé de dir-nos que els europeus hem caricaturitzat les atrocitats comeses fa vuitanta anys, i el que és més greu encara, no hem fet prou per recordar-les i prevenir-les.
Si volem construir un concepte de “nosaltres” que sigui digne de portar l’aposició “els humans” al seu darrere, cal que tinguem present que la nostra primera pàtria ha de ser sempre “la humanitat” i que davant d’ella no hi ha fronteres ni murs que valguin.
