Mentre les diferents versions de la notícia van circulant per xats i xarxes socials, poc ressò ha tingut a mitjans generalistes. Resulta que els països que estan gestionant millor la crisi de la COVID-19 estan liderats per dones: Alemanya (Angela Merkel), Nova Zelanda (Jacinda Ardern), Bèlgica (Sophie Wilmès), Finlàndia (Sanna Marin), Dinamarca (Mette Fredriksen), Islàndia (Katrin Jakobsdottir), Taiwan (Tsa Ing-wen) i Noruega (Erna Solberg). Què tenen en comú aquestes dones, amb carreres, països i formacions tan diferents? Ignacio Varela, fa uns dies, documentava amb dades aquest resultat en un tall d’Onda Cero que és molt recomanable i en destacava alguns punts comuns: previsió en els moments inicials de la crisi, resolució en la presa de decisions i comunicació efectiva, generant en la població la confiança i complicitat suficients perquè les mesures de confinament fossin enteses i acceptades. És un model de lideratge que apel.la a la coresponsabilitat i a la diligència. No puc estar-me de recordar que aquest model de lideratge ja era anunciat per Jane Addams en una peça clàssica de 1915 anomenada “Women and Public Housekeeping” (quelcom així com “Les dones i la domesticitat pública”) on ella s’oposava a l’estil militaritzat i repressiu del govern. Addams, que havia viscut els esclats de conflictivitat social a la Chicago industrial de principis de segle, havia arribat a la conclusió que el model paternalista de la classe política i empresarial només agreujava els problemes. En comptes d’això, ella reprenia una idea clàssica, la de tractar la nació com una casa. És un model que aposta per recollir la creativitat de cadascuna de les parts perquè allò fonamental és el benestar de totes les persones que conviuen. Addams no identifica aquesta capacitat de cura i gestió eficient amb les dones, però admet que les dones tenen un “entrenament històric” que pot ser útil a la ciutat i convida als senyors a descobrir en ells aquesta capacitat i a entrenar-la. El que no s’entrena s’atrofia o s’oblida, aquest aprenentatge és conegut i de sentit comú. Per tant, poca sorpresa en que els països que han optat per la cura, la celeritat en la reacció i en la cooperació se n’estiguin sortint millor.
És probable que hi hagi altres factors que ho expliquin: el clima, la densitat demogràfica, els usos socials, la composició dels nuclis familiars, inclús la capacitat diversificada per regions de mutar del virus… Com tot a la vida, no convé reduir-lo a una sola causa i cal atendre el fenomen en tota la seva complexitat. Però sense tenir un estudi quantitatiu ni un informe complet, sembla que ja estem en condicions d’afirmar que aquesta ha estat una “crisi de les dones”, i no només perquè les dones hagin demostrat ser gestores més eficients. A tots els nivells, les persones que han estat a primera línia i exposant-se cada dia a aquesta emergència, que ens entestem a descriure amb llenguatge bèl·lic, provenen de professions molt feminitzades: personal sanitari i assistencial, personal de neteja, farmacèutiques, caixeres, treballadores socials, etc. Justament aquells sectors que han estat entre els més precaritzats i retallats. Costa d’entendre, ara que han rebut la denominació de “serveis i treballadors essencials”, resultessin llavors, quan tot ens anava de cara, “prescindibles”. Com a societat, potser caldrà reconsiderar si el nostre model productiu no hauria de canviar l’orientació envers l’essencialitat. Els serveis bàsics: universals, públics i de qualitat.
A nivell encara de “sociologia de bar” i a l’espera que tinguem dades fiables, diria que també les dones han estat víctimes preferents d’aquesta crisi. Des del repunt en violència masclista, ara que moltes estan confinades amb els seus agressors, fins a les dificultats per conciliar d’altres dones que han hagut de combinar teletreball amb la cura dels fills o altres persones dependents. “Conciliar” ens ha desaparegut del vocabulari. Em referiré sobretot, a l’àmbit que conec: l’ensenyament universitari. En tot aquest procés cap a la teledocència, les necessitats i urgències del personal docent, especialment de les dones, han estat ignorades o subestimades. Com la resta de la població, les docents hem patit l’angoixa del confinament i hem estat exposades a la infecció. I hem hagut de fer malabars per acomplir amb horaris i exigències impossibles mentre ens plovien les queixes arreu. Mentrestant, experts i alts càrrecs de l’educació superior es congratulen de com de fantàstica serà l’adopció d’aquestes eines digitals, de quina finestra d’oportunitat suposa aquesta crisi… Tu serres les dents. T’adaptes obedientment a les teleclasses, escoltes amb paciència i amb la millor voluntat com l’alumnat et desgrana situacions dramàtiques. Vols consolar i no pots. Tu mateixa tens sovint ganes de plorar i et sents abandonada per les institucions. I et sembla que hi ha quelcom de pervers en seguir les classes com si res, en “normalitzar” el número impossible d’assumir de centenars de morts diàries. Com si estessim contribuint a difondre el missatge entre l’alumnat que sentir-se malament per això no està bé, que les emocions negatives en aquesta pandèmia no son legítimes.
Només tinc un pensament, ara, amb la por que les darreres declaracions del ministre Castells siguin com sonen, no un pla, sinó una agenda. L’impacte de gènere que tindrà aquesta crisi sobre les estudiants i sobre les classes treballadores serà molt gran. No podem obviar el fet que si l’educació és un factor de cohesió social ho és perquè crea comunitats de debat i estudi, i això ho fa per la interacció directa dels seus membres. Tan de bo a setembre podem ocupar els espais que estaven destinats a ser hospitals de campanya per a usar-los com a “aules de campanya”. Voldrà dir que el pitjor ha passat. I que podem donar a docents i alumnat espai i seguretat, abaixar la ràtio, afavorir l’aprenentatge en comú. Col·loquem si us plau, l’educació, entre els serveis essencials per crear coneixement i acompanyar el talent que ens traurà de crisis futures.
