[Llegiu-lo en alemany]
Entre els diversos comentaris sobre l’escandalós procés de Madrid, hi ha regularment els exemplarment objectius del magnífic i coratjós periodista Vicent Partal, director del diari digital Vilaweb. En el seu editorial del 13.03.19 deixa via lliure a la seva indignació i ja amb el títol caracteritza la naturalesa d’aquesta farsa: “Aquest judici només és l’excusa per a donar aparença de legalitat a la repressió”. Em permeto de reproduir-ne aquí alguns fragments per als meus lectors.
«Alguna de les coses que passen en el judici contra el procés abonen, i gairebé demostren, el paper subsidiari que té en el relat general de la confrontació política entre Catalunya i Espanya: un paper d’excusa per a la repressió i prou. Hi hem sentit (…) afirmacions tan escandaloses com ara que les investigacions de la Guardia Civil havien començat el 2014 o que l’entrada a vice-presidència el 20 de setembre [del 2017] ja es va justificar en l’acusació de rebel·lió, abans, doncs, que es pogués fer efectiva la pretesa rebel·lió a la qual s’agafen “a posteriori”. Els jocs d’acrobàcia jurídica a què assistim s’expliquen bàsicament per raó d’aquest esquema antijurídic i antidemocràtic que el règim ha aplicat. Primer va ser la repressió i després van abillar-la amb un vestit fet a mida per a justificar-la. Per això han d’estirar tant els arguments, per acomodar-los al disseny ideat.
»No hi ha delicte. Ja poden buscar. No n’hi ha cap. […] Però Espanya no va necessitar cap delicte per començar la terrible campanya de repressió del procés cap a la independència, el 2014 com s’ha demostrat. Abans de Junts pel Sí. Abans que la independència fos en un horitzó visible. Abans i tot del 9 de Novembre del 2014. El cas del jutge Santiago Vidal és paradigmàtic de tot plegat (…) apartant-lo quatre anys del seu lloc de feina es pretenia escarmentar i espantar. Escarmentar els altres que el poguessin seguir.
»L’ús de la presó provisional és una perversió monumental amb una finalitat òbvia: presentar els encausats culpables ja d’entrada davant l’opinió pública (no són a la presó?) amb la qual cosa es viola el dret més bàsic de tots els drets jurídics, que és el de la presumpció d’innocència. Aquests dies arran de la […] presentació del president Puigdemont a les eleccions europees […] el Parlament europeu ha recordat que una persona no perd la seva condició d’eurodiputat quan és jutjada sinó quan és condemnada. Perquè cal demostrar la culpabilitat. Elemental. I contradictori completament amb l’actuació de l’estat espanyol. Els mantenen a la presó -la presidenta del Parlament, el govern, els dirigents de les associacions civils- per senyalar-los com a culpables i per justificar unes acusacions que en el judici són incapaços de provar. Això que passa és molt greu. El món a l’inrevés, una perversió monumental de les regles i de l’essència de la democràcia. Perquè a hores d’ara el judici ja no es pot entendre sinó com un mer instrument per a justificar la repressió, el parajudici polític contra les institucions catalanes.»
És en definitiva una cursa boja de l’ultranacionalisme espanyol, que en darrer terme pot tenir conseqüències imprevistes, i molt diferents de les intencionades.
En aquestes pàgines he dit sovint que per als demòcrates alemanys normals és gairebé impossible comprendre el que passa a Espanya. I això és també vàlid per la permanent difamació de l’independentisme com a racista, disgregador, euròfob, etc. Això és descrit molt plàsticament en un article del periodista Xavier Díez, del 3.03.19 al diari espanyol Diario16.
