[Llegiu-lo en alemany]
El procés escandalós a Madrid prossegueix en la forma acostumada: els testimonis de l’acusació –membres de la policia nacional i de la guàrdia civil que van prendre part en els esdeveniments del 20.09 i 1.10.2017– segueixen el guió dels fiscals i menteixen mansois. La defensa aconsegueix més d’una vegada que els testimonis es contradiguin i que al final es refugiïn en un “No ho sé” o “No me’n recordo”. Però l’eina decisiva per desemmascarar de seguida les seves mentides, la projecció dels vídeos (fins i tot de la mateixa policia), que fàcilment demostraria que tot aquest teatre és mentida, la denega el president del tribunal amb l’argument que en algun moment, d’aquí unes quantes setmanes, ja es podran projectar breument. Però això no tindrà el mateix efecte que ara tindria.
A risc d’abusar de la paciència dels meus benvolguts lectors, vull recordar un fet fonamental. Tot el món va poder veure les imatges de la violència policíaca el 1.10.2017 contra ciutadans pacífics que volien votar en el referèndum. El resultat és conegut: més de 1.000 ferits. Però ara les víctimes són presentades com els culpables. Per exemple, de l’home que va perdre un ull per un tret de bala de goma, Roger Espanyol, es diu que abans havia atacat cinc vegades els policies. Per a aquesta versió no hi ha ni una ombra de prova. Senzillament perquè és una vil mentida.
Però això els és indiferent als representants de l’anomenada “justícia” espanyola, que en aquest cas no mereix aquest nom. Ara la fiscalia ha decidit encausar nou dels electors del 1.10.17. Els nou són part dels que llavors van presentar denúncia a la policia com a víctimes dels atacs. Un mes després del referèndum s’havien presentat 257 denúncies d’aquest tipus, però després moltes es van retirar per por de represàlies. Que aquesta por no era pas infundada es demostra ara.
Els observadors internacionals estan trasbalsats per l’arbitrarietat que s’usa en aquesta farsa. La islandesa Katrin Oddsdottir, advocada per drets humans i coautora de la constitució islandesa, està esborronada per aquesta arbitrarietat. Considera molt greu que el president del tribunal, Manuel Marchena, hagi establert criteris per l’ús de vídeos com a prova testifical, i després canviï aquests criteris i en prohibeixi l’ús per a comprovar la credibilitat dels testimonis. “La manca de previsibilitat de la justícia és una anomalia democràtica”, ha dit, diplomàticament. I a més, que la defensa està lligada de mans, mentre que a la fiscalia se li permeten preguntes suggestives que criminalitzen actuacions que només tenen relació amb protesta i mobilització, amb la llibertat d’expressió. Tot plegat, diu Oddsdottir, fa l’efecte d’una condemna anticipada.
També Luca Cassiani, iniciador de l’acord gairebé unànime del Consell Regional del Piemont, que demanava la intervenció d’Itàlia i d’Europa a Catalunya, està horroritzat. Diu: “D’entrada, ningú no ha d’anar a la presó per haver fet un referèndum. El dia del referèndum jo era a Barcelona. Vaig veure gent de totes les edats fent cua durant hores per anar a votar. Hi vaig veure emoció i una actitud totalment pacífica. Com es pot enviar la guàrdia civil contra aquesta gent? És vergonyós. En tinc fotografies i vídeos […] Pegar a la gent que vota… És increïble! És propi de règims autoritaris i prou […] És increïble que es negui la democràcia d’aquesta manera dins d’Europa”.
Remarquem-ho: cap dels observadors afirma que estigui a favor o en contra de la independència catalana. Aquest no és el tema. La indignació va contra la manera d’actuar de la justícia espanyola, que vulnera tots els principis fonamentals europeus. Joan Queralt, un prestigiós professor català de dret penal, opina que el Tribunal Suprem espanyol, a l’hora de dictar sentència, tindrà en compte la possible reacció posterior del Tribunal Europeu de Drets Humans. Tota vegada que hi ha l’experiència que la sentència a Estrasburg ve després de sis o set anys, es dictaran segurament condemnes dintre d’aquest marge de temps. Així doncs, si després Estrasburg declara la nul·litat de tot el procés, els dirigents catalans empresonats ja haurien estat retirats de la circulació durant aquest temps i, en opinió dels ultranacionalistes espanyols, l’efecte intimidatori sobre els altres polítics catalans ja s’hauria aconseguit.
Per cert, el primer ministre espanyol, Pedro Sánchez, en una entrevista al FAZ (del 4.04.19) ha repetit que “els mateixos catalans no volen la independència”. Això és ceguesa intencionada. Ni ell ni els independentistes poden dir què volen els catalans fins que aquests no ho hagin aclarit en un referèndum correcte.
A les darreres enquestes del CEO, desitgen un referèndum d’aquesta mena un 78,7 % de la població de Catalunya. Del partit del primer ministre Sánchez ho desitja un 59 %. I fins i tot dels afiliats als partits més radicalment contraris a la independència, PP i Cs, ho volen un 40 % per aclarir la qüestió d’una vegada. Però d’una decisió política els manaires decisoris espanyols no volen saber-ne res. I així aquesta ferida europea seguirà supurant. En perjudici de la popularitat del projecte europeu.
