Pocs dies abans que aquesta crisi esclatés, recordo haver constatat amb certa estranyesa, en companyes, amigues i col·laboradores una mena de sentiment compartit. Dones que admiro, dones que són competents, multitasques, intel·ligents i formoses per dins i per fora, es queixaven de no tenir mai temps per les persones que estimen i menys per elles mateixes. Com si ho presentéssim, unes setmanes abans de que tot el que teníem per cert s’esfumés, el mateix lament: el món va massa de pressa, estic massa cansada, sento massa pressió, no arribo a tot, no puc estar per tothom, sento que la vida se me’n va de les mans… És el que l’economista feminista Mercedes D’Alessandro (Economía feminista. Las mujeres, el trabajo y el amor, Penguin, 2016) anomena “pobresa de temps”. Somiàvem amb unes setmanes, però ens conformàvem amb menys, potser unes poques hores per retrobar les persones amb les que realment volem estar.
I llavors va venir aquesta pandèmia que ho ha sacsejat tot i ens hem adonat de com ens posa a prova. La rutina diària, amb les seves cuites, les seves demandes… la pressa, ja queda lluny. Apareixen noves necessitats que es van satisfent com es pot, improvisadament. Aquella trucada amb la mare, amb la germana, l’amiga, el cosí, el company de feina. Temps que robes a la frustració. Temps que silencies les notificacions de noves dades alarmants, de pronòstics del desastre. Temps en què apagues el cervell i encens el cor. I una nova urgència passa al centre de tot: tenir cura de tu, tenir cura dels teus, tenir cura de totes.
El confinament no està essent un retir espiritual, no és la pausa per la que sospiràvem, no són els moments de calma al sofà del cap de setmana. Ens ho fan saber les articulacions encarcarades i entumides. Per molt que ens empesquem tot d’estratègies ben originals per fer passable el tancament, la por no desapareix. Ens espanta el que està passant i sabem que entre nosaltres hi ha persones que pateixen i d’altres que s’exposen molt. Algunes famílies han de conviure en espais estrets, d’altres tenen molt pocs recursos, d’altres tenen algú malalt. Hi ha persones que estan molt soles. D’altres, van a batallar cada dia a l’hospital, al supermercat o a la farmàcia. Voldríem abraçar-nos i donar-nos consol i, simplement, no es pot per prescripció mèdica. Tot se’ns fa surrealista.
Cada vespre, sortirem a aplaudir els nostres herois i heroïnes. La gratitud ressonarà en els balcons i finestres de tot el país. Elles i ells mantenen la nostra esperança de retornar a la “normalitat”. Tot i així, sospitem que quan això s’acabi, quan tornem a trepitjar el carrer, quan les flors i el seu perfum facin encara més bonica aquella primera trobada plena d’enyor… llavors, ens diem, res ha de tornar a ser com era. Volem que les coses canviïn.
La crisi ha estat sistèmica i ha posat de manifest les nostres fortaleses com a comunitat i també els nostres eixos de vulnerabilitat. Precisament les persones que es dediquen a fer treball de cures i que estan més feminitzades i precaritzades han mostrat ser l’eix més resilient, però també el més vulnerable. I, segurament seran elles qui més en patiran les conseqüències econòmiques.
Si n’hem d’extreure un aprenentatge de tot plegat, segurament, és aquest: en la nova vida que ens farem, posarem la condició bàsica de sostenir la vida al centre. El capitalisme extractiu posa un preu a tot, menys a les cures. Però que les cures estiguin més enllà de tot el que és quantificable no significa que siguin gratis. Significa que allò que ens manté vives ha de ser la columna vertebral de la nostra societat. No pot ser que l’essencial hagi quedat relegat a allò a que fem cas ocasionalment, quan tenim un segon. L’emergència crida a reordenar les nostres prioritats.
Fa uns anys, les ecofeministes Vandana Shiva i Maria Mies van escriure una mena de decàleg per un futur sostenible (es pot trobar al manual Feminist Thought de Rosemarie Tong, Westview Press, 2016). M’agradaria recordar alguna de les propostes. La vuitena, diu que totes les persones hauríem de recordar que l’aigua, l’aire, la terra i tots els recursos naturals són bens comuns i no haurien de ser propietats privades. La novena proposa que homes i dones entenguem que només una vida que creix des de la cura pot garantir la pau amb la natura, la pau entre les nacions, les generacions i entre homes i dones. La segona, i per això està més amunt de la llista, ens parla de que les comunitats han de coordinar-se per satisfer juntes les necessitats més elementals, entre elles, la necessitat d’intimitat. Aquests dies, de ben segur, ens haurem adonat com ens falta aquella proximitat que donàvem per feta i que és el punt arquimedià de tot equilibri.
Cuida’t, cuideu-vos, cuidem-nos. I que la primavera, quan arribi amb les seves noves oportunitats, ens bressoli.
