Aquest és el títol del segon volum que, conjuntament amb M’explico. De la Investidura a l’exili, conformen el relat d’experiències viscudes, en forma de dietari, reflexions, converses compartides i recull d’articles, que el 130 President de la Generalitat, de la mà i ploma del també periodista Xevi Xirgu, han publicat a La Campana, del grup editorial Penguin Random House.
Si bé el director de El Punt Avui ens adverteix que cal la lectura prèvia del primer volum per entendre alguns dels esdeveniments recollits, el cert és que per raons senzillament logístiques he fet la lectura de les 383 planes del segon volum, sense haver llegit encara el primer.
He de dir que es compren tot. Perquè es poden comprendre actituts, posicions i fets encara que no s’acabin d’entendre ni compartir. Perquè qualsevol ciutadà que hagi seguit i viscut la política catalana dels darrers anys disposa de prou informació de context per encaixar l’experiència, viscuda en primera persona per un dels principals protagonistes, i ben escrita pel seu company de professió, en el complex puzzle, o mirall trencat, de l’anomenat procés català cap a la independència.
Des del punt de vista formal, el llibre és de fàcil lectura, segueix una descripció cronològica de fets, basada en la frenètica activitat del President a l’exili, combinada amb converses amb l’autor, reflexions, cartes i articles ja publicats i transcrits. Com a nota meritòria s’ha de dir que l’autor del llibre sap acompanyar al protagonista, situant-se en un discret segon pla, com una segona veu que en cap moment ofega la melodia del solista.
Des del punt de vista de contingut és un llibre que genera empatia, sempre partint de la base que és una lectura a la que mai s’aproximaran ni els contraris a la independència ni els descreguts. Potser tampoc alguns companys de viatge, incòmodes amb el paper que juga a hores d’ara el 130 President. Però és un llibre que, també com els publicats per altres protagonistes de la política catalana dels últims temps, va adreçat a la immensa majoria de partidaris, apartidistes, de la independència, perplexes davant la divisió de l’independentisme però generosament compresius amb el dificil paper jugat per uns i altres els darrers anys. Com diu també el títol del llibre d’un dels presos polítics, l’esperança venç la por. I afegiria, que els recíprocs retrets no ens facin perdre la ilusió.
El llibre ens mostra un Puigdemont d’idees clares i fermes conviccions nacionals. La lectura ens diu molt del que fa però també es traspua part del que sent. I intueixo que darrera el càrrec hi ha una gran humanitat, una persona solitaria, austera, un punt feréstec, introvertida, amb un elevat sentiment de justícia i molta vida i força interior. Al llibre confesa obertament: Després de dos anys, estic curat de sentiments. tant de positius com de negatius. Tinc la pell molt endurida. Però jo no m’he desviat ni un mil.límetre de pensar en l’interés general, em faci sentir bé o malament.
Només qui ha patit i continua patint molt és capaç d’expresar aquest no sentiment. Estem davant d’un personatge atrapat per la història que ha contribuit a teixir. Una història d’incert final, si és que la història en té de final però en la que, amb alts i baixos, com ell mateix confesa amb un conegut símil futbolistic, només si tens tu la pilota, pots marcar gols i evitar que te’n facin els altres.
Puigdemont, el president que va arrivar a la Generalitat sense cap ambició personal, per compromís nacional i esperit de servei, en aquest llibre deixa testimoni de la resistència i resilència que caracteritza el moviment independentista català. El llibre aixeca acta de la necessitat, bondat i conveniència del paper, gens còmode ni fàcil, que li toca jugar des de l’exili. Un paper que ha vist refrendat i validat pels vots obtinguts com a eurodiputat i que, malgrat la incomoditat que genera als partits polítics de la Catalunya interior, dona visibilitat internacional al conflicte Catalunya/Espanya, igual que els presos polítics fan també evident a ulls del món els dèficits democràtics i justícia repressiva de l’estat espanyol.
El 130 President confesa que calen relleus i cares noves per liderar l’independentisme. Però més enllà de mostrar el seu complert excepticisme, ben fonamentat, amb qualsevol possiblitat de pacte amb l’estat espanyol, ni ell ni el nou partit que ha contribuit a fundar, ens donen, ara per ara, resposta al com podem arribar a aquesta desitjada per molts independència. No és un retret. És una simple conseqüència de la complexitat de tot plegat.
Constato que hi ha algunes expressions que en aquest llibre ja no surten, com “fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre” o “els carrers seran sempre nostres”. I si algú encara les manté, els seus propis actes el desmenteixen dia a dia. Es pot compartir o no la manera de fer, però contrasta, més enllà del llibre, la solidesa política de Puigdemont amb la volatilitat egocèntrica de Comin, cojuntural company de viatge en trànsit polític permanent. La credibilitat política ve més donada sempre pel que fas que pel que dius.
A Torra, també un president incòmode i independent que mai va aspirar a ser-ho i quan s’ho va començar a creure va ser massa tard, cap partit català el troba a faltar. La política és ingrata amb aquells que perden el càrrec, quan les adhesions dels que t’han envoltat responen fonamentalment a lògiques de poder. En canvi, Puigdemont i el paper que encara juga esdevé imprescindible. Imprescindible sobre tot per resistir i per orientar l’espai polític que representa. En definitiva, per persistir, que vol dir que ho tornarem a fer però d’una altra manera, millor, que algú haurà d’explicar.
Mentrestant cal també convèncer. Perquè només des d’una amplia majoria estable a favor de la independència podrem avançar. Certament difícilment l’estat espanyol canviarà. No ho ha fet fins ara i els interessos que representa no li permetran mai. Per això, només convencent més catalans i catalanes tindrem prou força democràtica per trencar el mur que ens separa de la llibertat. Convencer, sumar, més que dividir a base de retrets, vinguin d’un costat o de l’altre.
