Segons el diccionari, “autisme” és “la polarització de tot el psiquisme de l’individu cap al seu interior amb pèrdua de contacte amb el món circumdant”. Trobo que no es pot caracteritzar millor l’actuació de la CUP, almenys des del 27-S. Es polaritzen en el seu petit món d’assemblees comarcals, locals o familiars i han perdut completament de vista el món de debò (potser perquè “està dominat pel “sistema”?) que no tolera fallades garrafals com les que està fent la nostra particular Syriza catalana.
Els deu escons aconseguits i la seva inesperada imprescindibilitat per la investidura del nou President de la Generalitat els hi ha fet pujar els fums al cap d’una manera que només es pot entendre des de la citada imatge de l’autisme col·lectiu. Com ha dit un comentarista fa pocs dies no s’adonen que han transformat la seva coherència en intolerància. El sol fet de no vetar solament Artur Mas sinó també un parell de possibles consellers, sense tenir ni la intenció d’entrar al govern demostra com estan de verds en la pràctica política internacional. En primer lloc si ells no volen entrar al govern no tenen dret a vetar ningú. Ni tan sols a Artur Mas. Però ni que volguessin entrar-hi, a tots els països democràtics, en una coalició cada partit nomena els noms a qui es vol encomanar un lloc al govern, sense que els altres partits hi puguin ficar cullerada, de no ser, és clar, en un cas molt greu en el que un dels proposats estigui perseguit per un delicte de dret comú. Però aquest no és el cas a casa nostra.
No m’entretindré, però, a repetir aquí allò que hom pot llegir en tots els irats comentaris dels catalans que no comprenen com pot ser que la CUP (sense adonar-se’n sembla, i això encara és pitjor) li faci el joc al govern espanyol. Exigir de fer la declaració de desconnexió d’Espanya sense tenir de seguida un govern fort, apte per fer tot el que calgui per fer front a l’allau de mesures repressives de Madrid és fer un mal servei al país que tant de bo que encara sigui reparable.
Però allò que voldria remarcar aquí és que es produeixen altres danys col·laterals que poden ser també un destorb força greu. Em refereixo a la imatge que es dóna a l’estranger de desunió i d’una manca escandalosa de professionalitat en una empresa tan arriscada com és el de la nostra independéncia.
En aquests tres o quatre anys anteriors hi ha molta gent que ha treballat a fora en nivells diferents, des del més alt al més modest, per aclarir a qui volgués escoltar-se-la els motius del moviment independentista català. Això va des dels nostres diputats al Parlament Europeu, passant pels delegats de la Generalitat, fins als més modestets catalans que no parem de protestar contra totes les bestieses que de vegades surten als diaris estrangers sobre Catalunya. Aquesta feina ni ha estat ni és gens fàcil. S’ha de combatre amb prejudicis fortament arrelats i amb la potent influència de la política i dels medis espanyols que les engega pel broc gros contra nosaltres. S’ha aconseguit de trobar més simpaties, s’ha aconseguit que se’ns comenci a prendre seriosament. I ara, amb un tres i no res, els senyors de la CUP amb la seva “pérdua de contacte amb el món circumdant” estan malbaratant els esforços de tants catalans de totes les edats que sacrifiquen el seu temps duts pel desig d’aportar també el seu petitet gra de sorra a la definitiva llibertat del nostre país.
A Alemanya l’estat d’ànim dels companys de lluita pacient i callada és d’una tremenda indignació. Ara mateix estem en un moment que caldria fer respostes contundents a algun dels articles que surten sobre el moment actual a Catalunya. Però com volem argumentar si per l’altra banda els polítics o periodistes als que ens adrecem se’ns poden mirar sorneguers o commiseratius i pensin: “Ja podeu anar dient… On voleu anar amb aquests polítics d’assemblea de barri?”
Tornar a la tasca, només tindrá sentit per tots plegats, tant pels representants catalans oficials com pels que fem la guerra pel nostre compte, quan s’hagi format un govern sòlid i puguem saber amb quina base igualment sòlida puguem argumentar. I això ens endarrereix i estem que trinem.
És una de les coses de les que els “coherents” diputats de la CUP no semblen tenir-ne ni idea, mentres es miren el propi melic convençuts de ser posseïdors de la veritat absoluta. Des de fa tres anys jo he estat cada vegada més optimista i ara em resisteixo a perdre el meu optimisme i torno a esperar un nou miracle. Però com deia a l’article anterior, és “amb l’ai al cor”.
La CUP ha fet una fallada garrafal. Ha oblidat un principi elemental de la política a tot arreu i en tots els temps: “no diguis mai, mai'”. I ara per tal de “no perdre el rostre”, com diuen els xinesos, no fan ni un pas enrera ni que el país se’n vagi a la guitza. Som molts els que no ho oblidarem pas.
Hi ha encara un factor greu que sembla ignorar la CUP. Quan Eslovènia i Croàcia (per posar només dos exemples) es van separar de Sèrbia, disposaven de prou gent armada per deturar (com van haver de fer-ho) la intervenció immediata dels serbis. Catalunya no té res d’això. La nostra força només és la d’una majoria del poble al darrera d’un govern fort que sàpiga el que es manega. I quan l’hem de tenir aquest govern fort? Per Pasqua? Mai hauria cregut que hi hagués a casa nostra gent que li posi al govern espanyol les coses tan fàcils i servides en safata.
I per acabar: ara els cupaires diuen que el que es pretén és fer-los posar de genolls i que passin per les “Forques Caudines”. Pobrissons… Doncs, no! No es tracta que volguem que es posin de genolls sinó que tinguin una mica més de sentit comú. Diuen que per a una república nova no es pot posar un president que vingui d’un partit amb problemes de corrupció. D’acord, però això ja ho decidiran els electors en el seu dia. Eh aquesta república nova encara no hi estem i a aquest pas encara trigarem molt a arribar-hi. Del que es tracta (i això no sembla que els hi vulgui entrar a la closca) és de nomenar per un període transitori, tant curt com es pugui, un president que posi tots els sentits i totes les forces a portar el país cap a la independència, i que sigui la persona més coneguda i de més prestigi a l’estranger. I qui no vegi que, per aquest període que no té res a veure amb el que diuen, en Mas és el millor nom del que disposem, o té un pa a l’ull o una barrera al cervell….
P.D. de darrera hora: I mentres la CUP segueix mirant-se el melic, Madrid intervé les finances catalanes. Si això no els fa baixar del burro s’han begut l’enteniment.
