Avui fa 82 anys, la ciutat de Barcelona va viure una de les pitjors crisis de la seva història. Faltaven pocs minuts per les dues del migdia i molts ciutadans eren al carrer: Acabaven de plegar de la feina i marxaven cap a casa a dinar. Va ser llavors que, al cel, van tornar a aparèixer els avions. Des del dia abans, l’Aviazione Legionaria de Mussolini havia intensificat els atacs aeris i ara bombardejava cada dues o tres hores. Però el d’aquell migdia de dijous a la Gran Via cantonada amb el carrer de Balmes seria el bombardeig més intens que viuria la capital catalana durant la Guerra Civil i el que produiria més víctimes, gairebé un miler.
Em vaig començar a interessar pel bombardeig de la Gran Via fa quatre anys quan estudiava l’entrevista que li havia fet l’any 1974 el periodista britànic Ronald Fraser a un dels metges més brillants que ha tingut Catalunya: el doctor Josep Trueta Raspall. Als anys 30, Trueta treballava a les ordres de Manuel Corachán com a cap de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau, un centre sanitari que durant el conflicte es va rebatejar amb el nom d’Hospital General de Catalunya. Allà Trueta va descobrir un mètode revolucionari per tractar les ferides de guerra que va fer que, després de la Guerra Civil, les universitats angleses se’l disputessin i que el mateix govern britànic demanés el seu assessorament per fer front al Blitz.
Trueta va viure aquell 1938 molt intensament. Recorria els pavellons modernistes de l’Hospital mirant de fer la guerra com millor sabia: curant. Però la situació era dramàtica, desesperada: tenien més de 3.000 pacients i sovint el personal mèdic es quedava sense la medicació necessària per guarir o pal·liar el dolor als ferits pels bombardeigs. Per tant, havia de viatjar fins a Perpinyà per mirar de trobar morfina i belladona. S’hi va deixar la pell: va perdre més de 13 quilos i va fer jornades de treball extenuants durant dies seguits.
Per aquesta trajectòria de sanador que l’avalava, em va cridar molt l’atenció llegir l’entrevista que Fraser li va fer a Trueta als anys 70. En ella, Trueta negava amb total rotunditat la hipòtesi que sempre s’havia donat per bona segons la qual el gran ensorrament d’edificis a la Gran Via havia estat a causa d’una bomba italiana que havia caigut damunt d’un camió ple d’explosius: “I deny this straight away” (Ho nego absolutament), li insistia Trueta a Fraser i li ho argumentava afirmant que per les seves mans havien passat molts dels ferits d’aquell dia. Van ser bombes de penetració de gran potència seguides de bombes incendiàries, assegurava el metge.
Vaig anar-ho a explicar a alguns professors d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona que m’ho van posar en dubte i van insistir en la teoria del camió. Vaig donar crèdit al que em deien els acadèmics, i sospito que hagués plegat veles per sempre i no m’hagués ocupat més del tema si no hagués estat perquè fa uns mesos vaig escoltar per la ràdio un dels testimonis del bombardeig del 17 de març. Es tractava d’Oriol Domènech i Llavallol, que el dia del bombardeig era a punt de fer els 15 anys i que ara en té 96. Amb veu segura i amb contundència negava a través de les ones hertzianes que la mortaldat de la Gran Via tingués a veure amb cap camió carregat d’explosius. En escoltar-lo em vaig dir que era exactament el mateix que li havia assegurat Trueta a Fraser en aquella entrevista.
No m’hi vaig pensar gens. Al cap d’unes setmanes aconseguia el telèfon de Domènech i Llavallol i just uns dies abans d’aquest Nadal l’anava a visitar a casa seva per fer-li una extensa entrevista sobre el bombardeig que va viure al costat de la seva mare i de la seva germana, i que encara recorda amb total nitidesa. Domènech i Llavallol vivia llavors en un edifici a la banda de mar de la Gran Via, un bloc de pisos que va quedar mig destruït pels efectes de l’atac aeri. En aquell dia tràgic Domènech va perdre bona part de l’audició i recorda clarament que quan va sortir al carrer amb la seva mare, que va provar de socórrer una víctima del tramvia incendiat, al mig de la calçada no va veure cap resta de camió.
Domènech i Llavallol també és metge, com Trueta, i té una gran capacitat analítica. Argumenta que si realment l’ensorrament d’edificis hagués estat causat per un camió carregat amb trilita no hagués quedat dret cap semàfor ni cap arbre, ni molt menys encara el reixat de la porta lateral de la Universitat de Barcelona, que era molt a prop d’on van caure les bombes. En canvi, però, les imatges posteriors a l’atac aeri mostren els arbres i els semàfors a lloc i tan sols s’observen alguns desperfectes en els fanals.
Segons Domènech i Llavallol, la teoria del camió carregat d’explosius va ser ideada i difosa a través de Radio Sevilla i, amb ella, el bàndol feixista mirava d’espolsar-se la responsabilitat d’una desgràcia que va alarmar tant França i Anglaterra que per uns moments es van plantejar d’intervenir en el conflicte. “Ja va passar amb Guernika”, m’insistia Domènech i Llavallol, recordant que els feixistes havien intentat culpar de la destrossa els bascos mateixos.
Novament, l’entrevista amb el doctor Domènech i Llavallol em va incitar a seguir investigant. Tot gener i febrer d’aquest 2020 me’ls he passat entaforada en arxius i haig de dir que vaig trobar indicis i proves tant de la hipòtesi de l’existència d’un camió d’explosius com de la tesi de Trueta i Domènech que simplement es tractava d’una bomba. Pel que fa a la primera, l’exaviador republicà Juan J. Maluquer Wahl va escriure un extens article a la revista Historia y vida titulat “El enigma del camión de trilita” (gener de 1981) en el qual indicava que aquell dia havia sortit del destacament de la Sagrera un camió amb 23 soldats a càrrec del caporal Jaume Laporta que havia d’anar a buscar explosius al Castell de Montjuïc. Reforçava les seves afirmacions dient que havia parlat amb la cunyada de Laporta a qui havia localitzat a partir d’unes cartes que certament s’havien publicat al diari Avui els mesos anteriors. Tot i que l’exposició dels fets de Maluquer Wahl és d’entrada consistent, la versió del camió presenta aspectes poc clars, com per exemple, que a posteriori hi hagi més d’una família que asseguri que el seu oncle o el seu parent era el conductor del camió en qüestió i que hi hagi descripcions molt dispars del vehicle. Tampoc hi ha unanimitat en les veus que defensen aquesta versió sobre el tipus d’explosiu de què es tractava.
Per altra banda, en contra d’aquesta versió hi ha la veu de periodistes estrangers de l’època com Langdon Davis o la de l’observador britànic Noel de Purton MacRoberts. Igualment, la viuda de Joan Crexells, Francesca Pizá, que vivia en un edifici del carrer de Balmes que es va ensorrar en l’explosió, deia en una entrevista que li va fer Agustí Pons l’any 1976: “No va explotar un camió de trilita, com erròniament s’ha dit. Van ser els avions que, des del port en diagonal, ens varen bombardejar”.
Amb les dades de què disposo actualment no puc assegurar ni una cosa ni una altra: No puc garantir que certament una bomba caigués sobre el camió carregat d’explosius i tampoc ho puc negar de manera concloent. El que sí que puc fer és reclamar que les institucions aclareixin amb evidències i proves si és certa una versió o una altra. No pot ser que l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat de Barcelona no puguin confegir un relat clar i definitiu sobre aquells fets tràgics del 17 de març de 1938. Com a societat, no ens podem permetre deixar que la cicatriu de la ferida més greu de la nostra història recent presenti tants dubtes i tantes zones fosques.
