Encara que els científics no s’hagin posat d’acord de quins van ser els primers mots que es pronunciaren, en quin lloc i en quin temps, a mi m’agrada imaginar que l’ús del llenguatge deuria néixer d’una força interior brillant que recorria la pell dels que es donen les mans. Una energia neta que vessava i besava somriures i mots. Però… com diu la nostra poetessa Maite Soriano:
No cerquéssiu un mot més elevat que un altre,
cadascun pot ser una fita assolida,
la subtil pronúncia de la música
o tal vegada la forma imprecisa d’un so
que alerta del perill quan cal sobreviure,
celebra la llum del nouvingut
o fa perdurar el record d’un amor concret.
Un mot és un pont estès a altres mots
germans en dignitat com tu i com jo.
Indefens, vulnerable,
fragmentat per l’erosió, si vols,
és el petitíssim bloc de glaç visible,
d’un profund silenci emergent,
existent i existencial
d’emocions i pensaments.
I només quan tinguem prou cura
de la fondària que arrossega cada mot,
segurs que poden voltar inermes
per les miríades de cants que neden arreu,
caldrà potser fer una tria entre els més purs,
emancipar aquells que suren en nosaltres,
i lliurar-los amb fe portes enfora,
conscients de la seva bondat,
car són veu que ens relaciona,
ens precipita i ens consola.
Som el que pensem, el que somiem, el que desitgem, el que recordem, el que aprenem… i tot això ho podem fer gràcies als mots, a les paraules i als silencis.
