Eduard Llaudó i Avila (Igualada, 1964) és enginyer agrònom per la Universitat Politècnica de València, i actualment treballa en comerç de productes agroquímics. Ha publicat diversos articles i llibres tècnics sobre agronomia, com Relaciones químicas: Una revisión a las alelosubstancias vegetales, que tracta de la guerra química que es desferma entre les plantes quan competeixen pels recursos. Les històries que grinyolen, incongruents, sovint el mouen a capbussar-s’hi per mirar d’entendre-les. És així com va sorgir Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània, on defensa que a la Guerra del 36, a més del conflicte ideològic, hi havia un rerefons racista. Recentment ha publicat Torb, una novel·la crepuscular –de clarors tamisades i foscors intenses, diu la contraportada- on, en un viatge introspectiu pel passat a través de les visions particulars dels personatges, el protagonista segueix el fil que el lliga al seu present.
—Això de les substàncies al·lelopàtiques sona a psicofàrmacs i al·lucinògens, però si no ho tinc malentès tenen a veure amb els conreus i l’ecologia. Podries fer-nos cinc cèntims?
—És que el nom és imponent, i el significat també: vol dir mal a distància. A veure, individualment, tots els éssers vius competeixen pels recursos per sobreviure, i també estableixen associacions i simbiosis entre ells. Les plantes també, però elles no es poden moure de lloc, i per això la lluita és a distància. Per exemple, creixen més ràpid i tapen la llum, o segreguen productes químics que afecten les competidores. Aquestes substàncies s’anomenen al·lelopatines.
—El teu assaig sobre el racisme i el supremacisme és un exercici revisionista de la història contemporània espanyola. Un canvi de paradigma?
—Home, no es pot considerar revisionista perquè no pretén canviar els fets coneguts. El que fa és obrir el pla de càmera des de les teories racialistes d’alguns científics franquistes a un acord tàcit general. Si els estudiosos ho confirmessin, sí que seria un canvi de paradigma, atès que parlem d’una gran depuració racial abans que la nazi.
—Ja ho veig.
—Entenent el racisme com el classisme dut a l’extrem, els veritables espanyols volien erradicar tots aquells que qüestionaven el seu model d’estat. Els anomenaven Anti-España. Això comprèn als infrahomes, espanyols de poca qualitat racial, sensibles a contraure el comunisme i el separatisme, però també comunitats ètniques senceres, en les que es considera que romanen restes de races inferiors. En el cas dels territoris catalanoparlants de l’Antiga Corona d’Aragó, s’apuntaven restes racials semítiques.
—La mentida acaba semblant veritat, dius a Torb. És un mal freqüent. I actual. Deu ser la causa de les discordances que trobem sovint entre les veritats íntimes i les veritats establertes socialment.
—La necessitat de supervivència activa les nostres aptituds, així com mecanismes d’adaptació, associació i col·laboració. I també s’activen alguns mecanismes perversos, com la mentida. L’emprem per satisfer allò que creiem que no podríem satisfer de forma honesta. Altrament, la nostra actitud s’encomana a altres nivells: l’empresarial, el polític, o el nacional. Aquí, el benefici il·lícit es disfressa com a guany empresarial, veritat política, o patriotisme.
—Això és molt actual.
—La repetició de la mentida pot donar una aparença de veritat, arribant fins i tot a desplaçar-la davant la incapacitat personal o comunitària de rectificar. Per exemple, la catalanofòbia pot considerar-se un cas de manual d’hipermentida, tan prolongat i consolidat que, en alguns catalans, arriba a causar diversos graus d’autoodi. Però persistir en la mentida té conseqüències.
—En la novel·la el protagonista descobreix una línia que, sense solució de continuïtat, uneix el passat d’abans de la guerra civil amb l’avui del segle XXI.
—El protagonista va donant tombs entre els Pirineus, Barcelona i València, i va trobant gent que explica petites històries que matisen la gran història. La suma dels relats mostra una perspectiva més ambigua, per humanitzada, però també apunta que els actors històrics passen, però l’obra continua per mà dels seus hereus. El protagonista es troba en un país manegat des de la propaganda, on resta un nucli arcaic que dificulta qualsevol progrés que no li pagui tribut.
—Passem ara a les qüestions més personals del Parells i senars. Esmenta dues novel·les que hauríem de tenir a les lleixes de la biblioteca de casa. Després d’haver-les llegit, és clar.
—Una tria així és impossible, La literatura és plena d’obres i autors excepcionals, molts dels quals ben segur ni en conec l’existència. Per no desatendre ningú, permet que empri el comodí dels clàssics: L’Odissea i La Ilíada.
—Suggereix-nos, si us plau, una ciutat del món que hauríem conèixer si encara no ho hem fet.
—El turisme modern destrueix tot allò que toca. Millor no recomano res.
—Doncs ens quedem amb la idea que, quan fem turisme, on sigui, hem d’admirar i aprendre sense malmetre. I què ens pots dir sobre el setè art? Proposa’ns un parell de pel·lícules que no podem deixar de veure.
—Quina pregunta! Escollir-ne només dues fa de molt mal dir. Podria esmentar The Searchers (Centaures del desert), del John Ford, i La reina d’Àfrica, del John Huston… Puc afegir-ne una d’animació?
—Endavant.
—Doncs recomano El llibre de la selva, la produïda per Disney el 1967.
—Seguim, doncs. De ben segur que tens al cap una exposició o un museu que hauríem de visitar.
—Tinc entès que la National Gallery de Londres ha inaugurat una exposició de pintura moderna on s’inclouen per primer cop pintors catalans com Casas, Rusiñol o Nonell en pla d’igualtat amb Gauguin, Cézanne, Matisse i tots els grans pintors europeus del moment. És d’agrair.
—I ara, confessa’ns parell de peces musicals o cançons que no et canses d’escoltar.
—No soc melòman i no tinc cap peça musical preferida. A part dels clàssics més coneguts, m’està bé el jazz, el blues, el rhythm & blues, el rock, el rock simfònic… Pss! No suporto el reggaeton.
—Una injustícia que persisteix en els nostres dies i que hauríem de fer desaparèixer sobre la capa de la terra.
—Déu n’hi do, escollir una sola injustícia d’un món injust. Atès que quedaré malament digui el que digui, n’hi ha una de persistent i que no es sol considerar, i és l’assetjament secular dels nacionalismes espanyol i francès per fer desaparèixer la llengua catalana.
—Recomana’ns si us plau un parell de personatges la vida dels quals valgui la pena de conèixer.
—Em ve al cap en Joaquim Folch i Torres, que durant la guerra civil, jugant-se la pell, va aconseguir salvaguardar moltíssimes peces d’art que podrien haver sigut destruïdes. Altrament, mentre mirem grans figures a l’horitzó, no som conscients que caminem sobre l’esquena de gegants, que són els nostres pares i avis.
—Quin seria un dels teus moments estel·lars de la humanitat?
—Quan s’inventà l’escriptura. A partir d’aquell moment les coses queden registrades i el coneixement es transmet a través dels segles i mil·lennis.
—Acabem. Si us plau, esmenta’ns un parell d’obres d’art que t’hagin captivat especialment.
—Tot és relatiu. En qualsevol cas, allò que m’interessa de les obres d’art és la idea expressada, però també l’esforç de l’autor, i el context de tot plegat. Per exemple, els frisos mesopotàmics del British Museum són d’una expressió i execució fora de mida, i a més ens permeten transportar-nos milers d’anys enrere. I en qualsevol bona pintura del Renaixement, a la qualitat pictòrica es sumen tot de missatges.
—Comparteixo aquesta admiració per l’art assiri. Em fascina. Moltes gràcies.
