En la literatura, hi ha diverses maneres d’aproximar-se a una història real. Es pot fer des de la ficció, ubicant uns personatges ficticis en un escenari concret i versar sobre la història succeïda de manera tangencial, o es pot optar per escriure un assaig farcit de dates, noms i fets puntuals. Ambdues opcions són lícites i atraients, i pensades per a públics no sempre coincidents. Però hi ha, també, una tercera manera de fer-ho, i és construir un assaig, però focalitzant-lo en els seus personatges com si fos una novel·la i és una bona aproximació perquè quan l’autor ho encaixa de manera perfecta com succeeix amb aquest llibre el resultat és immillorable.
Partint d’un fet puntual, el segrest de Jean McConville a casa seva i en presència dels seus fills, a mans justament dels qui eren els seus veïns i coneguts, i sense que ningú ho impedís, l’autor ja ens posa d’entrada en tensió, i provoca que ens qüestionem què està succeint. Tardem poc a entendre-ho: estem a Belfast, al 1972, en l’inici de l’època dels “Troubles”, dels disturbis. I el cas de la Jean McConville és un cas més, un succés més en una societat en conflicte, rodejada de silencis, de temors, de recels, de lluites compartides o enfrontades, i de tensió.
Amb un ritme vertiginós i sorprenentment trepidant per tractar-se d’un llibre de no-ficció, l’autor ens va situant en el context històric, aportant la dosi justa de detalls necessaris per relatar les tres dècades de conflicte irlandès, però sense curullar al lector amb dades i noms, sinó centrant el relat en uns pocs personatges clau. Així hi trobem membres de l’IRA com les germanes Price, el combatent Hughes, o el carismàtic Gerry Adams, però també membres de l’exèrcit britànic amb tots els seus clarobscurs i compromeses accions, i és a partir de tots ells que es reconstrueix la història des de l’inici dels Troubles fins la seva fi, culminant el relat amb el procés de pau i la seva única sortida possible: l’esforç en la reparació d’una societat fragmentada.
L’enfoc que ens fa l’autor sobre el conflicte se centra especialment en el bàndol republicà de l’IRA i especialment des del seu vessant més violent i militar: l’IRA Provisional o “Provos”. És en aquest cercle més reduït on s’idea i s’estructura tot el moviment, on tàcticament, però també militar, es defineixen i s’executen totes les accions, ja sigui contra l’exèrcit britànic desembarcat a l’illa per frenar el moviment, com contra els propis membres si aquests esdevenen “touts” (delators o confidents). Perquè el llibre, escrit amb el ritme propi d’un thriller, tracta amb profunditat la xarxa construïda per exercir l’espionatge, el contraespionatge, i els conseqüents interrogatoris i tortures amb els que intentaven desmantellar l’enemic. Així, tant l’IRA com l’exèrcit britànic entren en un joc de filtracions i execucions, per tal de, amb la plenitud de mitjans (legals o no) i amb l’absència total d’escrúpols, guanyar una guerra amb moltes víctimes i pocs vencedors.
Tot el recorregut pel que ens guia Patrick Radden Keefe a ‘No diguis res’ té un propòsit clau: entendre. Entendre la formació de l’IRA des dels seus inicis pacíficament reivindicatius. Entendre com aquest moviment, aquesta proclama d’una igualtat de possibilitats i drets entre catòlics i protestants, es converteix en una guerra interna que fractura una societat fins al punt en què la violència esclata de manera constant, en qualsevol moment i qualsevol lloc, alterant la vida fins al punt de témer per ella a cada instant. Entendre que, en tot conflicte bèl·lic, les víctimes existeixen en ambdues bandes, perquè els assassinats i les tortures es generalitzen, perquè es posen en perill vides, però, també, perquè els remordiments sobre els actes comesos afloren i porten a qüestionar-se si, en el fons, el sacrifici humà, propi o aliè, val la pena.
Tot el relat està perfectament entrellaçat, i l’estil de l’autor ens apropa el conflicte parlant-nos des del punt de vista dels seus participants, des d’un punt de vista humà, amb dubtes i clarobscurs, però amb la ferma convicció inicial de qui veu com totes les accions portades a terme tenen un propòsit clar: la reunificació d’Irlanda. Però, en la seva evolució, el llibre també ens parla sobre com, de manera similar a qualsevol moviment, amb el pas del temps les estratègies dels seus líders i dels que participen a nivell de carrer no sempre coincideixen, no sempre conflueixen malgrat tenir el mateix propòsit inicial. I és aquí també on el llibre destaca al mostrar-nos les costures, les friccions i les traïcions. Perquè en el fons, quan tot acaba, la valoració que en fa cadascú depèn molt, no únicament dels seus ideals inicials, sinó del què han hagut de fer per assolir-los.
Patrick Radden Keefe ha escrit un llibre clau, i gosaria dir que imprescindible, per entendre, no només el conflicte irlandès, sinó com una guerra dins un territori afecta tota una societat que ha de viure temorosa de represàlies i silencis imposats, plena de mirades de reüll a cada passa per evitar posar-se en situacions compromeses, i on prendre part d’una banda o altra pot tenir conseqüències indesitjables.
‘No diguis res’ conté tots els ingredients per convertir-se en un llibre de referència, no només perquè el seu ritme trepidant fa que la lectura sigui totalment addictiva, sinó perquè tracta amb precisió, rigor i objectivitat el què un conflicte territorial causa en una societat, com la fractura i l’atemoreix, com l’esquerda i la empetiteix, però, també, com un procés de pau és necessari, és indispensable, és ineludible, si es vol reconstruir una societat, no només a partir de les seves cendres, sinó també de les seves esperances.
