L’actitud inconformista, activista i feminista de Margaret Atwood s’evidencia en la seva obra, com a extensió de les creences i reivindicacions que neixen de l’interior d’un mateix. Així ho ha fet en les seves novel·les més conegudes com Àlias Grace o, per descomptat, la famosa El conte de la serventa (coneguda per a molts per la seva versió televisiva) on reflexa una distòpia basada en el masclisme extrem en una societat patriarcal.
Però mal faríem si ens limitéssim a creure que la seva obra consisteix únicament en aquestes sèries distòpiques, doncs la seva obra va molt més enllà de la narrativa i, malgrat presenta també escenaris desiguals, no precisament bonics o càndids, la forma que prenen les seves paraules adopta en certs casos una morfologia molt més esquemàtica, però igualment contundent: la poesia.
En aquest llibre de poesia, Margaret Atwood ens retrata una relació sentimental desigual, on el rol masculí exerceix el seu poder i domini sobre la dona. És, per tant, la narració en clau poètica d’una història on l’argument és continu, i això la fa especialment interessant, ja que s’hi pot veure l’evolució dels personatges dins la relació que mantenen entre ells. Aquest fet i l’estil planer de l’autora contribueixen en fer que es tracti d’un llibre molt accessible fins i tot als no avesats a la poesia, doncs l’estil d’Atwood vola lleuger i contrasta així amb l’amor feixuc que retrata; un amor que, malgrat ser imperfecte, manté als protagonistes lligats al ser futur incert.
Tot just en el seu inici, aquesta incertesa es posa de manifest quan els dubtes comencen a sorgir, i la protagonista es qüestiona la idoneïtat de quedar-se en una relació que s’ha marcit ja d’entrada, afirmant que podria «esfondrar-me tota jo en el teu / llit, aferrada al meu cor / i estirar el llençol nostàlgic per damunt / del meu somriure de comiat encerat // la qual cosa seria inconvenient / però definitiva».
Amb aquesta premissa i aquest inici que neix d’un desencís, el llibre narra l’evolució [sic] d’una relació malmesa i desigual des del seu començament i observem els canvis que s’hi esdevenen. Perquè aquest llibre fou escrit a principis dels anys setanta, on la segona onada del feminisme es feia palesa en la societat. I Atwood, fortament implicada en la causa, utilitza les seves eines per acompanyar el moviment, narrant aquesta historia d’una relació sentimental tibant i de sentiments incerts, més definits que convençuts; una relació desigual on ella afirma, de manera afligida, pesarosa i quasi abatuda, que «el meu amor per tu és l’amor / d’una estàtua per una altra: tensat».
Però aquesta mirada decebuda no causa en la protagonista l’error d’atorgar-se a ella mateixa la culpabilitat del desamor, doncs és conscient que aquesta recau en l’actitud de l’home en la relació i la vida; la vanitat i l’egocentrisme inherent en tot aquell que es basta sol, únicament d’ell mateix, i que no pensa en l’altre; una actitud que, als ulls de qui estima, provoca desencís, descrit perfectament amb un «camines cap enrere / admirant les teves petjades». Així exemplifica el narcisisme propi de qui se sap majestuós, imponent, malgrat el retrocés que li suposa, com a persona, com a parella, que rebla afirmant que «ets el sol / al revés, tota l’energia / flueix cap a tu i / s’elimina». L’egocentrisme nociu, que vol tot l’amor cap a ell, encara que sigui per acabant destruint-lo.
En aquest trànsit cap al desencís, la crueltat també apareix i creix en un terreny que l’amor ja no ocupa, afirmant que «les coses que diem són / veritat; són les nostres punteries / perverses, les nostres opcions / les que les tornen criminals», augmentant així la distància emocional, una distància que creix entre les esferes de poder i domini, quan afirma de l’amant que «ets fals com l’adorn de marbre / al voltant de la llar de foc». Atwood utilitza aquesta metàfora per parlar d’un amor marcit, contrastant la calor i el fred, la vivesa del foc i la inalterabilitat del marbre, els colors vius i els tons apaivagats. És la mirada del qui desitja sense ser correspost, l’esguard de l’amant despitat.
Confirmant l’inevitable, l’autora ens mostra un desenllaç trist i buit, que es constata quan la protagonista es qüestiona «de qui és aquest casa / on tots dos vivim / però que no pertany a cap de nosaltres» per culminar amb un «a l’habitació no trobarem res / a l’habitació ens trobarem un a l’altre». La destrucció de l’amor a mans d’unes vides anul·lades, esvaïdes entre promeses i anhels, enterrades sota capes d’insídia i autoenganys.
Amb aquest llibre, Atwood aprofita la historia de dos amants per parlar de les relacions sentimentals, sovint desiguals, a vegades (quasi) ni desitjades, però retrata també la desigualtat existent i forçada entre gèneres, i la pressió d’una societat patriarcal per mantenir-la desigual, malgrat la consciència de la seva injustícia que palesa afirmant que «m’agafes pel turmell esquerre / i fas que fregui el terra amb el cap, / m’han encegat els ulls / tinc els cabells plens de llaços blancs».
Cal celebrar que les editorials apostin fort pel què creuen, que publiquin llibres que, malgrat puguin tenir un públic reduït, defensin valors i proclamin missatges que, de ser rebuts pel públic, poden conformar una societat millor, més solidària, equilibrada i justa. I si aquests missatges venen de la mà del talent de la Margaret Atwood, llavors el resultat de tal acció cobra més interès encara; és amb llibres com aquest on la poesia adquireix la força necessària per trencar les barreres i els sostres, qui sap si també de vidre, que ens impedeixen a tots créixer com a societat.
