Ens sentim segurs quan estem exempts de riscs o amenaces. És per aquest motiu que la seguretat és quelcom personal, perquè cadascú considera què és un risc o una amenaça per ell mateix. El subjecte A es pot sentir segur en un context on el subjecte B no se senti, depenent del nostre context social i personal. Per això a la pregunta: Que és la seguretat? Podem respondre que és una sensació.
Per altra banda tenim la criminalitat, que és aquella qualitat del criminal, per tant vinculada al crim, què segons l’IEC és una “Violació greu de la llei moral, que en dret constitueix una infracció punible de caràcter greu”. Així doncs podem veure com seguretat i criminalitat no estan del tot vinculades pròpiament, però com el fet que es produeixin crims genera un risc, simultàniament i al voltant d’aquest, es genera una percepció d’inseguretat o de manca de seguretat.
Actualment, i com a conseqüència de l’increment de criminalitat a Barcelona, s’ha parlat de ‘crisi de seguretat’ i de mesures policials per tal de solucionar-la, però realment hi ha una crisi de seguretat? Qui és el responsable d’aquesta, si és que existeix? Com es pot solucionar aquest fenomen amb els recursos que tenim? Quins models podem prendre com a exemple?
Sobre si hi ha una crisi de seguretat, conceptualment la resposta seria que no existeix tal. Sí que hi ha certs fenomens que s’han produït i poden fer creure que sí, però com a crisi no existeix com a tal. Políticament és un assumpte molt llaminer, d’on malauradament es pot buscar treure vots.
Analitzem però que pot provocar que la ciutadania torni a sentir-se segura. Una persona se sentirà segura no perquè hi hagi més policia només, sinó perquè tindrà una feina estable, un salari que li permeti subsistir, un habitatge digne, una sanitat referencial, un urbanisme pulcre, etc. De res serveix pensar i realitzar macro-desplegaments policials, si no acompanyes les accions contra el crim de polítiques socials que el detectin i el previnguin. A més, la falta de resposta institucional més enllà de la resposta policial tampoc aconsegueix generar ni transmetre seguretat.
És important que davant un increment de la criminalitat les institucions donin respostes clares i concises, i que s’esforcin a comunicar i transmetre a la ciutadania quines intencions n’hi ha o les estratègies a llarg termini per tal de solucionar-ho. La falta de comunicació o que el ciutadà percebi que s’està actuant policialment sense ni solta ni volta, genera desconfiança i per tant percepció d’inseguretat. Que li resulti sorprenent una regidora que la Guàrdia Urbana és útil per lluitar contra el crim després de tres anys de govern, sense dubte genera inseguretat perquè no transmet a la ciutadania cap confiança que aquella persona els pugui protegir.
Veure que el resultat de macro-operacions sigui nul i que tot segueixi com abans una setmana més tard, també genera desconfiança i per tant inseguretat. “La prova de l’efectivitat de la policia està en l’absència de crim i desordre, no en l’acció evident de la policia tractant amb la delinqüència”, afirmà Sir Robert Peel, al seu novè principi sobre la nova policia britànica el 1822.
Hem de creure que no existeix doncs, un responsable de la inseguretat, que no hi ha un enemic a qui batre per estar més segurs. Hi ha un increment de la criminalitat, que hi ha un increment de la delinqüència, i que hi ha un increment de la sensació d’inseguretat fruit d’aquests, però són els responsables de la mateixa els qui han permès que s’actuï amb certa impunitat, els qui no han solucionat les demandes ciutadanes al respecte i els qui s’han basat a fer-ho electoralista per treure quatre vots més a les eleccions. Tant factors personals com arribar a final de mes, pagar impostos o tenir una feina, o veure les males decisions polítiques per combatre la delinqüència de carrer, també incideixen sobre la mesura de la sensació d’inseguretat ciutadana.
Sobre com solucionar la fenomenologia de la inseguretat ciutadana a Barcelona caldria conèixer primer quins recursos reals tenim per fer-ho. No es pot fer front a una operació contra la delinqüència i la criminalitat si no és de manera integral, combinant polítiques socials que ajudin a preveure-la, i al mateix temps mesures policials que combatin la criminalitat al moment. És per aquest motiu que cal afrontar i acceptar les demandes internes dels cossos policials, reforçant l’acció de la justícia contra els delictes de carrer actuals, modificant el necessari, i sense oblidar també els departaments de polítiques socials, per no treballar amb una mà lligada a l’esquena.
Calen pactes de ciutat, sense partidismes, perquè aquest assumpte afecta a tots els ciutadans per igual, pensin com pensin. I cal que siguin transversals per complementar punts de vista, i no caure en tendències polítiques sense consensuar. Les polítiques en seguretat, en fer els ciutadans segurs, en oferir-los-hi tranquil·litat, han de ser perennes, consensuades, i que durin més de quatre o vuit anys, per tornar-les a canviar.
Unes polítiques contra la criminalitat sense consensuar generen tanta inseguretat com el fet criminal en sí. La inestabilitat que generen canvis de paradigmes contra la delinqüència, de manera sobtada, sense informar, passant d’una inexistent política contra la criminalitat a una política massiva policial contra aquesta és desconcertant. Cal portar sempre l’ofensiva contra la criminalitat, faci el que es faci, i aquesta mai ha d’actuar a l’espera d’aquesta, sinó prevenint-la i actuant en conseqüència contínuament.
Si analitzem el cas de Barcelona, podem veure com no és el mateix tipus de criminalitat i delinqüència el que es pot donar a cadascun dels districtes. A més, les diferències socials entre aquests també generen que el concepte de seguretat pugui ser diferent a un barri o l’altre. Per exemple, un increment de turistes al barri A, pot fer créixer determinat tipus de criminalitat en aquest barri. I al barri B pot créixer també la criminalitat, però sigui com a conseqüència d’un fet delictiu diferent. En el primer cas poden ser furts, i en el segon poden ser danys a la propietat, i un tercer barri, el barri C, que també pugi sigui però sigui per increment de delictes de convivència. Aleshores ens trobem tres barris, on cadascun d’ells té un greuge de criminalitat i delinqüència diferent, i un consistori que sembla aplicar a diferents greuges la mateixa solució.
I de la mateixa manera que ens trobem tres barris amb tres problemes diferents, ens podem trobar que el delinqüent no sigui de cap dels tres barris, o potser sí. D’aquí que sigui tan important la cooperació policial i els serveis socials i deixar-nos d’egoisme institucional, de polititzar-ho. Es fonamental la cooperació policial entre administracions, en aquest cas entre l’Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya, perquè cal actuar sobre el lloc dels fets, i al mateix temps evitar un efecte desplaçament. Si apliques pressió al barri A, B i C de Barcelona, la delinqüència no passi al barri A, B i C de municipis pròxims o al barri M, N, O de la mateixa ciutat.
I d’aquí la darrera pregunta de les formulades. Quins models tenim a prendre com a exemple? Es podrien prendre com a exemple el model de Rudy Giuliani de ‘tolerància zero’. Aquest model parteix de la premissa que el focus de qualsevol acció criminal està en l’alteració de la qualitat de vida dels ciutadans. Per tant s’ha d’estudiar quines mancances pateixen els ciutadans, s’ha de treballar amb els ciutadans a escala de barri o districte per solucionar aquestes mancances, i cal erradicar els focus de potencial delinqüència com zones marginades, barris sense serveis públics, administrativament abandonats. Amb un model policial completament descentralitzat per aconseguir una major implementació territorial. Però cal corregir errors d’aquell model, la falta de policies entrenats en alguns casos i la vulneració de drets dels delinqüents.
Si el model de Nova York es basa en la ‘teoria de les finestres trencades’, de James Q. Wilson i George L. Kelling publicada el 1982. També existeix el model de Kent, Regne Unit, basat en la teoria de ‘Policia dirigida per Intel·ligència’, posant al centre la reincidència delictiva. En el model ILP, la policia actuaria de manera específica sobre aquella tipologia delictiva més destacada en cert lloc, per tal de combatre la reincidència i al mateix temps disminuir la criminalitat, incrementant la sensació de seguretat comunitària.
I el model policial basat en l’evidència, de Lawrence Sherman de 1998. Aquest darrer model policial es basa en el pragmatisme, i en saber aplicar les polítiques policials correctes perquè la comunitat reaccioni de manera propensa, i al mateix temps hi hagi coerció contra potencials reincidents. A més, aquest darrer model es basa també a informar per tal que les polítiques i l’experiència serveixi a altres cossos policials.
Aquí teniu l’enllaç per consultar les diferents mesures policials, la seva efectivitat i la seva incidència, com també el cost econòmic d’aquest.
Com a conclusió, ens trobem en un encreuament de camins, de paradigmes de la seguretat, com també de formes de fer política en aquest camp, combinant el punt antiquat i la cosa nova. Però hi ha un problema, crear alarmisme, treure rèdit polític, i aportar males solucions, són una cosa que ens afecta com a ciutadans i com a país. Cal ser responsables, estudiar els problemes, saber actuar de manera quirúrgica per fer front a assumptes com són la delinqüència i la criminalitat, i repensar des de la teoria cap a la pràctica els nous horitzons de lluita contra el crim, sense oblidar consensuar les polítiques socials, judicials i policials a realitzar i les reaccions futures que tindran aquestes.
