Diumenge 22.10.2017
Contact

No em canso mai de votar que sí

Cartells electorals pel referèndum
Cartells electorals pel referèndum

Sóc del parer que la voluntat dels catalans ja ha quedat provada amb escreix

La saben, aquella d’en Serrat que diu “No hago otra cosa que pensar en tiii…”? Doncs agafin-ne la melodia i apliquin-la al títol d’aquest article. Oi que fa bonic?

Doncs tornem-hi, que no ha estat res. Sóc del parer que la voluntat dels catalans ja ha quedat provada amb escreix en les últimes ocasions en què se’ns ha cridat a les urnes. El 9N el nombre de vots que va recollir l’opció del sí va fer que fos del tot impossible que l’opció contrària hagués pogut superar aquesta xifra, fins i tot en el cas que la validesa de la consulta hagués estat reconeguda per totes les forces polítiques i la participació no hagués patit cap mena de boicot per part del govern central. La consulta va tenir prou garanties per ser reconeguda com a vàlida per observador internacionals de tots el signes polítics. Segur que ho va ser molt més que no pas el referèndum per ratificar la constitució espanyola, que ara ja sabem que no va comptar amb un cens fiable, i que les dades de participació i recompte es van anar modificant segons les conveniències del govern de l’estat.

També en les últimes eleccions autonòmiques les candidatures partidàries del sí van recollir la majoria dels vots, amb una diferència percentual amb els vots obtinguts pels partidaris del no força significativa. Només va poder emmascarar el resultat la participació d’una candidatura que encara no sabem ara què pretenien, ni tampoc què pretenen actualment.

Si després d’aquestes dues comeses democràtiques la situació estava en el punt mort en què es trobava, no ha estat per cap altre motiu que els mals de ventre que van provocar els resultats en la nostra classe política, que una vegada més ha demostrat no saber estar a l’alçada. Se’ns ha volgut fer creure que l’opinió internacional no estava prou madura per assegurar el reconeixement internacional que tot estat necessita, però si això fos cert només voldria dir que no s’havia fet la feina bé o s’havia actuat amb imprevisió, circumstàncies totes dues igualment imputables a la classe política. Tampoc no s’havien construït les estructures d’estat necessàries, tot i que el procés ja fa més de set anys que dura. Més imprevisió i feina mal feta imputable als mateixos de sempre.

Mentrestant, la “sección de coros y danzas” –l’ANC, Òmnium i l’AMI, perquè m’entenguin—ens han anat entretenint amb la convocatòria anual de performances brillantment organitzades –tot s’ha de dir--, que han tingut èxit gràcies a que els lagarteranos i lagarteranas nostrats –els catalanets— hi hem participat sense por del ridícul, impulsats per una voluntat de ferro i unes conviccions fermes.

Ens haurem de creure els polítics quan ens diuen que les mancances anteriors ja estan solucionades, perquè ens tornen a convocar per votar l’1 d’octubre. L’11 de setembre haurem tornat a treure els pompons, els cancans i els tutús i haurem omplert els carrers, i l’1 d’octubre, “impasible el ademán” –ara no recordo si era el “ademán” o el “alemán”-- anirem tots a votar “al primer crit”.

Però tenim algun motiu per anar a votar, més enllà del perímetre sobrenatural dels nostres cranis o la inflamació crònica de les nostres gònades sexuals? Sí, en tindrem una de decisiva: la Llei de transitorietat jurídica.

Aquesta llei ve a dir que, mentre no s’elabori una constitució de la República catalana, des del punt de vista jurídic se seguirà aplicant la legislació espanyola i comunitària, excepte en aquells punts que siguin incompatibles amb la nova realitat de la República; però l’aplicarem exclusivament nosaltres. Es creen algunes institucions garantistes i se n’adapten d’altres perquè no segueixin depenent dels centres de decisió de Madrid, com ara el poder judicial, una autoritat electoral i un tribunal de garanties per evitar situacions d’inseguretat jurídica i d’indefensió. Tot procurant fer el mínim de trencadissa possible fins a l’elaboració d’una constitució.

Però el més important de tot és que, en un dels últims articles de la llei s’estableix que aquesta entrarà en vigor exclusivament si el resultat del referèndum és el sí. Per entendre’ns, es tracta d’una declaració d’independència condicionada a la seva ratificació en referèndum per part del poble de Catalunya.

El referèndum és un referèndum de ratificació, i com a tal els seus resultats tenen efecte automàtic i vinculant sobre l’ordenament jurídic i sobre la nostra classe política. I aquesta és una diferència fonamental amb totes les consultes o eleccions que hem viscut fins ara. Per això és tan important anar a votar, tant per als partidaris del sí com per als partidaris del no, per als quals un boicot al referèndum deixa de tenir cap mena d’utilitat.

Després ja ens pot venir al darrere el Sr. Montoro tocant el flabiol, perquè les multes que diu que ens posarà si ingressem els nostres impostos a l’Agència Tributària Catalana, qui en les vindrà a cobrar? Els mateixos funcionaris que es van dedicar a vigilar l’imam de Ripoll? Els que controlen els passaports a l’aeroport del Prat? Perquè al capdavall, si deixem a part totes les ficcions jurídiques que es poden fer servir per justificar l’ordenament, tot acaba essent qüestió de qui té de veritat el control del territori. I si temen que les entitat financeres on tenen els comptes permetin que l’administració espanyola els els embargui com fins ara, i no es refien del poder que puguin exercir les autoritats catalanes, doncs amaguin els diners dins un mitjó i el mitjó sota una rajola. Ja veuran com els responsables dels bancs corren a donar-los garanties que els seus comptes no seran embargats.

I si l’espera se’ls continua fent llarga, si volen, vagin assajant amb mi la tonada de la cançó: “No em canso mai de votar que sí…”

  • 0
  • 334