Divendres 22.06.2018
Contact

"Esbossos alemanys"

Tot fent marrada

L'enrenou laberíntic actual
L'enrenou laberíntic actual

Quan es tanca la drecera, cal fer marrada. Allò que val és arribar a lloc

En aquest tros de camí pedregós que ara travessem i que sembla inacabable (sobretot als innocents que crèiem que ja estàvem arribant al seu final), és més difícil i més arriscat que mai voler presumir de profeta. Parlant malament, ens les foten per tots cantons, i hi ha reaccions dels nostres que són tan desconcertants que, als que ens ho hem de mirar des del galliner, més d'una vegada ens desanimen o ens indignen.

Algunes coses han quedat ben clares. La primera d'elles: la drecera s'ha acabat. Allò tan bonic del canvi “de legalitat a legalitat” és aigua passada. Ara ens toca fer marrada, buscant el senderol entre les penyes que ens posen al llarg camí. I la llargada d'aquesta marrada dependrà de la nostra facultat i de la nostra voluntat de mantenir-nos units i de no barallar-nos mentre fem via.

I els que vagin al davant nostre, els que trien per nosaltres la ruta millor, han d'estar disposats a perseverar-hi ni que de vegades potser un roc els faci un trau al front. Han de ser gent com la Mireia Boya. I qui no hi estigui disposat, que faci “un pas al costat”. L'exemple de Mireia Boya pot ser per molts el punt d'inflexió que potser ajudi a canviar-ho tot.

No retrec ni retrauré mai a ningú que faci allò que les seves circumstàncies familiars l'obliguin a fer. Cadascú ha de saber fins a on pot arribar. Però també ha d'actuar en conseqüència. Potser és l'hora de la joventut, assessorada a l'ombra per l'experiència dels grans. Potser és l'hora de tornar en molts aspectes a la clandestinitat activa del temps de la dictadura, cosa que mai ni hauríem somniat que calgués a l'Europa del segle XXI.

Una segona cosa ha quedat claríssima: l'autonomia catalana ja no és un escut legal que ens defensi de l'arbitrarietat del govern central espanyol. Perquè aquest no en fa ni cas, i només parla de legalitat per fer allò que li passa pels nassos. I per això “fer bondat” no portarà mai enlloc, i el 155, ni que el retirin nominalment (i això encara cal veure-ho), el seguiran aplicant quan i com vulguin amb pretexts que els seus tribunals servils serviran en safata.

I una tercera cosa que hauria de quedar clara per a tothom i que tants s'entesten a no voler veure: que les utopies que volen vendre a la gent els d’En Comú-Podem tenen menys valor que un miratge d'aigua al desert. Fins ara, i sent condescendents, encara podíem dir que els Domènech, Colau, Rabell, etc. somniaven truites. Ara, si segueixen posant el mateix disc, podrem dir, clar i català, que menteixen. El partit espanyol PPSOECs només ens deixa una alternativa. O bé el que ells volen: la rendició i resignació a perdre la llengua, la personalitat i el futur dels nostres fills i nets, o bé el que no tenim més remei que triar: la república catalana, costi el que costi; la república que ens alliberi de totes les traves i servituds que no vulguem acceptar per voluntat pròpia. 

Però no vull ser de cap manera injust: trobar un desllorigador a aquest enrenou laberíntic actual no és pas com bufar i fer ampolles. I crec que, igual que en altres ocasions anteriors, la nostra gent dirigent, els que hem votat perquè ens obrin camí, trobaran a temps una fórmula que ens porti per la marrada millor que hi hagi a l'abast. Ells són igual d'humans que tots nosaltres, amb virtuts i defectes, amb encerts i amb fallades preocupants. Però com que no dubto del patriotisme de cap d'ells, tampoc vull dubtar de la seva capacitat (potser en el darrer segon, com passa tantes vegades en la política) de tornar a deixar en ridícul els manaires espanyols.

Fem les marrades que calgui. Allò que cal és arribar a lloc. No és res de nou, amics lectors. Però de vegades cal desfogar-se o rebentar, i m'ho havia de treure del pap.

 

  • 0
  • 504