Dimecres 20.06.2018
Contact

L'honorable Quim Torra

Detall de la portada del llibre 'Honorables', de Quim Torra i Pla
Detall de la portada del llibre 'Honorables', de Quim Torra i Pla

Heu passat de concebre i plasmar en paper els últims 100 metres a agafar el testimoni i posar-vos a córrer l’últim relleu al capdavant de milions de catalans

El juliol de 2009 em vaig atansar a la Torre de les Hores de Martorell per anar a una presentació literària a la fresca i de propina vaig descobrir un editor afable, culte i disposat a invertir calés en empreses arriscades. Potser va ser per aquesta accessibilitat que aquell mateix dia em vaig veure amb cor de proposar-li a peu dret una idea editorial eixelebrada que, sortosament, va caure en el pou de l’oblit. Algun cop que ens hem tornat a veure hem somrigut amb cert rubor per la sola concepció d’aquella ocurrència. Es tracta d’un secret que suposo que cap dels dos revelarà fins d’aquí a molts anys, quan fer-ho ja no tingui cap importància.

L’any següent em vaig presentar sense gaire èxit al Premi Recvll. Me’n van enviar un butlletí amb el resultat de les votacions i, en repassar la llista dels llibres que havien passat la primera garbellada, hi vaig detectar aquell hipocorístic modest i poc habitual com a nom de ploma: Quim. Quim Torra. L’any 2010 ja era freqüent trobar-lo a la premsa electrònica tot sovint, de manera que veure’m descavalcat del premi al costat de l’editor, publicista i activista de Blanes em va confortar.

A partir d’aquí, i durant un temps, vam coincidir més a les xarxes socials que en persona. Per Twitter, sobretot, i gràcies als articles que publicàvem l’un o l’altre. Un cop hi vaig voler parlar a l’Ateneu. Llegia un diari darrere una taula de marbre de la docta casa, massa petita per a la corpulència de l’editor, que sobreeixia. Quan em dirigia cap al Quim, em va abordar un altre conegut amb qui em vaig veure empès a entaular conversa. Minuts més tard, vaig buscar en Torra amb la mirada, però s’havia fet fonedís.

Va ser el 2016 que ens va tornar a reunir l’atzar. Ell acabava de publicar ‘Els últims cent metres’. Jo, amb el Jordi Calvís, els ‘Herois indepes’. Per aquelles coses de Sant Jordi, un bon dia ens vam trobar presentant llibre a la Biblioteca Martorell el Quim Torra, el Calvís i servidor. A la mateixa hora. A continuació, l’Empar Moliner. Van ser dues hores fantàstiques. Torra va fer gala d’un saber estar i d’un saber fer magnífics: en veure que anàvem justíssims de temps, va fer allò que en l’argot taurí en diuen ‘una faena de aliño’. Va saber situar-se en un discretíssim segon pla perquè lluíssim el Calvís i jo, que jugava a casa i, sobretot perquè la Moliner, que havia arrossegat força públic, tingués protagonisme –venia a presentar el llibre amb què havia guanyat el Mercè Rodoreda de contes, convocat per Òmnium.

Al cap d’un mes vam fer una segona presentació conjunta del llibre de qui ara és flamant president i dels ‘Herois indepes, aquell cop a Vic. Aquell dia Torra va fer una veritable exhibició dialèctica. Gairebé sense mirar els apunts, es va mostrar com a orador engrescador i, cosa que és tan o més important, amb les idees molt clares sobre els passos a fer en els mesos que havien de venir: ell era partidari del referèndum unilateral que Junts pel Sí no tenia en el programa, que volien l’ANC i la CUP i que pretenia arrossegar vots dels Comuns cap al sí.

Des d’aquell dia, hi he tingut tractes tres cops més durant 2017. En una ocasió, el vaig convidar que participés en una assemblea local d’Òmnium Cultural –cosa que va fer, ves quines premonicions, a distància. El mes de maig va tenir la gentilesa d’acostar-se a la presentació de 'Bon cop de falç!' a Santa Coloma de Farners. Aleshores em va preguntar què hauria passat si Claris no hagués estat assassinat. Hauria estat capaç de portar el país a una solució diferent a la que és coneguda de tots –derrota i pèrdua de les comarques nord-catalanes després de la Guerra de Separació? Vaig arronsar les espatlles: em veia incapaç d’entrar en la psicologia del 94è president de la Generalitat. Finalment, ens vam retrobar en un altre acte a Martorell, una setmana abans de l’1-O. Aquell dia va tornar a explicar la força la de independència com a “palanca a l’ambició nacional del país i a la justícia social que ens mou”. Nació, solidaritat, justícia i prosperitat van ser conceptes que es van repetir en el seu parlament. Abans que pugés a l’escenari em vaig queixar que el moment polític era tan intens que forçava a dirigir els esforços dels escriptors, de forma gairebé inevitable i excessiva, a un periodisme d’actualitat, volàtil. Ell va fer una capbussada imaginària en els anys 20 i 30 del segle passat i va convenir que més valdria que els autors hodierns apostessin per una literatura ambiciosa i perdurable que per un periodisme efímer i precipitat.

Després d’aquella data, he tingut el gust i la sort de publicar-li dos articles a ‘El Matí’. El primer va veure la llum dues setmanes després de les eleccions del 21-D i parteix d’una conversa per WhatsApp amb el diputat d’ERC Joan Capdevila, amb qui va coincidir breument a Unió abans de la sagnia dels partidaris de Vila d’Abadal. Es tracta d’una crida a l’entesa urgent entre les dues principals forces republicanes, quan poc es podia imaginar que Puigdemont el voldria com a president a l’interior. El segon i més recent article de Torra a ‘El Matí’ és un fil de tuits sobre Carrasco i Formiguera que expliquen de forma vibrant les darreres hores del líder democristià. Un terreny, el retrat dels moments estel·lars dels honorables, en què Torra es mou com peix a l’aigua.

Les obligacions del càrrec de president de la Generalitat sempre han estat feixugues. Però ho són encara més en temps excepcionals com els que vivim. Qui coneix el president a l’exili afirma que Puigdemont era feliç sent alcalde de Girona –gairebé no hi ha alcalde que s’hagi vist encimbellat que no enyori l’alcaldia. Quan Puigdemont assumí la presidència, ben aviat va trobar a faltar les caminades per la seva ciutat, un costum que va canviar d’un dia per l’altre en acceptar l’encàrrec d’Artur Mas.

Quant a vós, president Torra, confio que tindreu un mandat fructífer, per bé que es preveu accidentat: heu passat de concebre i plasmar en paper els últims 100 metres a agafar el testimoni i posar-vos a córrer l’últim relleu al capdavant de milions de catalans. Encara sou una figura poc presidencial, que no pren precaucions, segons us retreuen polítics amb més recorregut. Tant és: ja n’aprendreu. L’important és que sabeu perfectament el vostre paper històric i el camí que van traçar els honorables que us van precedir.

Espero que d’aquí a uns anys, quan hàgiu tancat aquest parèntesi polític, pugueu tornar a pensar en algun projecte editorial tan boig i poc lucratiu com aquell que vam idear i mai portar a terme un remot estiu de 2009.

  • 0
  • 1006