Els sofriments de la població civil a la Ucraïna oriental, les destrosses que hi fa la intervenció russa descaradament negada per Putin, Lawrow i els seus comparsers, arruïnant unes contrades en nom d’un pretès alliberament, el doble joc de firmar acords de treva i sabotejar-los per sota mà, és un assumpte que ens afecta a tots els europeus. La vulneració per part de Rússia de les regles de comportament més elementals entre estats, que lentament s’havien consolidat en les darreres dècades, és ara un dels problemes més greus d’Europa i un motiu d’inquietud molt seriós. I això té els seus orígens en ideologies i en comportaments polítics en els quals podem trobar més d’un paral·lelisme entre els que ha hagut de sofrir Ucraïna i els que ha hagut de sofrir Catalunya.
A primera vista no sembla que Catalunya i Ucraïna tinguin gaire cosa en comú. L’una en un entorn ibèric i occidental, l’altra en un entorn eslau i oriental, l’una amb un passat amb amples antecedents democràtics, l’altra supeditada des de segles a règims autocràtics. A reserva de potser seguir-ne parlant més endavant avui voldria només destacar-ne dos punts. El primer és que, igual que a Madrid no paren de dir que “Catalunya és Espanya” i que sempre ho ha estat, a Moscou diuen des de fa segles que Ucraïna és el bressol de Rússia (“la petita Rússia” l’anomenen), el bressol del “Rusz” el nucli a partir del qual es va formar la nacionalitat russa, i per tant i en la forma que sigui, Ucraïna és inseparable de Rússia. I tàcitament s’hi afegeix un “vulgui o no vulgui”. El problema dels russos és que els ucraïnesos pensen de molt altra manera, llevat és clar de la minoria botiflera que sempre hi ha a tots els pobles en situació semblant.
Ucraïna, un país molt extens amb fronteres difícilment defensables, per raons molt diverses va estar sempre total o parcialment sota el domini d’altres potències estrangeres. El segle XVII, un dels caps cosacs, l’heroi nacional ucraïnès Bogdan Chmielnitzki (1595-1657) va alliberar els ucraïnesos del domini polonès. Només ho va poder aconseguir, però, amb l’ajuda dels russos de Moscou, acceptant la sobirania russa a canvi de la promesa d’una àmplia autonomia que amb Polònia no havia estat possible. Els russos, però no van complir la seva paraula i els ucraïnesos van sortir del foc per caure a les brases. Per saber com els va anar sota el domini rus no cal pas fullejar gruixuts volums d’història. N’hi ha prou amb llegir un poema que diu més que mil estadístiques: “Les tombes profanades” de Taras Xevtxenko (1814-1861), el poeta nacional ucrainès que va ser pel seu país el que van ser per la nostra terra Verdaguer i Pompeu Fabra. Un bon amic que coneix els problemes ucraïnesos com pocs catalans em va facilitar fa uns anys la traducció del poema a l’alemany i a partir d’aquesta el vaig traduir al català. Llegint-lo hom recorda de seguida el “Castellanos de Castilla” de Rosalia de Castro. Tots dos poetes retreuen amargament als dominadors totes les injustícies i crueltats que han fet ploure al damunt dels dominats. Ho transcric com si fos un text en prosa per raons d’espai:
“Oh món tranquil, terra estimada! La meva Ucraïna! Per què els saquejadors, oh mare, han fet de tu ruïna? No has demanat a Déu tothora el seu ajut diví? No has ensenyat als fills indòmits el recte i bon camí?
He resat molt, he patit molt en vetlla dia i nit i he ensenyat la via recta als fills de cor ardit. Ah, com pujaren tots, nombrosos com flors a rica prada! Fa temps, jo era la mestressa, no feble i subjugada! Fa temps… Oh Bogdan, fill fogós, contempla aquest final! Gira els teus ulls a l’Ucraïna, la mare ancestral que al teu bressol ja t’augurava amb cants un negre fat, cants plens de plors i d’enyorança, de lluites per la llibertat. Si ella hagués previst, oh Bogdan, la nostra gran dissort hauria ofegat ta vida i hauries nascut mort.
Pateixen les silents estepes venudes a usurers i porten els meus fills cadenes i el jou dels estrangers. Eixorc i mut s’escola el Dnieper caigut de rei a esclau, i els moscovites folls profanen dels vells fossars la pau. Deixeu-los que regirin tombes, que res no hi trobaran. Deixeu que dictin lleis innobles! Els cors no els mataran! Gent sense honor n’hi ha a tothora, que lloa els vils atacs, i que del cos matern saquegen fins els darrers parracs; fills bords que per covardes déries n’agreugen les misèries. Avui es veuen els sepulcres oberts i regirats. Què hi busquen els tirans d’avui? El que els avantpassats van enterrar-hi? Si ho trobessin… Ah, si trobessin allò que ells hi van colgar! Ni caldria gemegar a les mares, ni als fills plorar!”.
Després de la mort del gran poeta ucraïnès res no va millorar, ni sota el règim tsarista ni sota el comunista, ans va empitjorar, fins a arribar als milions assassinats i morts de fam a Ucraïna els anys vint del segle passat. I cada vegada que algú s’alçava o treballava per treure’s del damunt el jou foraster, segons els temps se’l tractava de terrorista o de feixista, que és el qualificatiu que ara la trepa de Putin aplica al govern ucraïnès, per la por que les reformes democràtiques que aquest ha iniciat puguin contagiar als seus subdits russos. És el mateix disbarat que fan els que tracten de nazis als independentistes catalans.
Ucraïna és lluny. Però el que passa allí, i aquest és el segon punt d’avui, ho hem de tenir molt present, perquè Putin i els ultranacionalistes russos, igual que la majoria de polítics espanyols, segueixen pensant i obrant segons categories del segle XIX i no pas de les que calen en aquest segle XXI. Segueixen sense voler comprendre que als pobles ja no se’ls pot seguir tractant com a masovers sense cap dret, i que la millor manera de què tots prosperin és el respecte mutu i la concòrdia, no la imposició ni la força bruta. I els catalans hem de rebutjar molt clarament els intents russos d’equiparar el que passa a Catalunya amb els esdeveniments a Crimea i al Donbass. Els catalans volen la seva llibertat de manera pacífica, democràtica i comprobable per a tothom que vulgui comprobar-ho. A Crimea i al Donbass els pretesos referéndums s’han fet sota la pressió de les armes russes i sense possible control internacional. No deixem embrutar el nostre nom per gent que només sap usar la força i la intimidació.
No sabem com evolucionarà la crisi ucraïnesa els mesos propers. No sabem si l’economia russa podrà suportar alhora les enormes despeses que originen la guerra al Donbass i la ocupació de Crimea, la baixa internacional dels preus del petroli, i l’efecte (retardat, però no petit) de les sancions internacionals. No sabem si les nacions occidentals acabaran proporcionant (directament o indirectament) armes a l’exèrcit ucrainès. Passi, però el que passi (i esperem que no sigui el pitjor escenari imaginable) la veu de Catalunya (sigui la del govern, sigui la de la societat civil, si es manifesta sobre el problema) ha d’estar de forma ben clara i ben alta al costat dels atacats, no dels atacants. Això no vol pas dir que haguem de ser cecs per les deficiències que hi hagi per part ucraïnesa. Però cap de les que hi pugui haver justifica la catàstrofe originada per l’ultranacionalisme imperialista de Putin i els seus seguidors.
