I a pesar de tot, elles existien, existeixen i continuaran existint. Dones que escriuen i investiguen a pesar de que saben que no seran ben rebudes, que no entraran en el cànon, que potser el cànon s’ha assentat sobre la seva exclusió. Quan em vaig posar a interrogar la tradició sobre el perquè de la genealogia que no s’escriu, el primer que em va caure a sobre van ser els segles i segles de misogínia dels senyors erudits. El meu “despertar” el va ocasionar la Concha Roldán amb un breu article sobre Kant i el gineceu filosòfic que em va deixar sobre la taula un vespre de tardor. Recórrer aquella breu compilació del que homes als que admirava havien dit sobre les dones que escrivien fa bullir les galtes de ràbia. Provoca massa basarda com per reproduir-ne aquí les paraules. Per qui tingui prou estómac, pot fullejar les pàgines de la reedició de la Breve historia de la misoginia (Ariel, 2019), d’Anna Caballé.
Aquesta misogínia ja havia estat detectada per la valenta Cristina de Pizán a La ciutat de les dames (Siruela, 2018). Armada de valor i potser moguda per la necessitat de tirar endavant la seva família, ella es va fer un lloc en els cercles literaris de la seva època. Quelcom semblant a la tossuderia de la jove Mary Wollstonecraft quan encapçala la seva La educación de las hijas (El Desvelo & Malentendido, 2010) amb aquesta declaració de principis: «Cert que ja s’han escrit molts tractats, però encara hi ha molt per dir. No inflaré aquestes pàgines escrivint disculpes pel que vaig a fer». Una resposta ben eloqüent a l’advertència a l’ Emili (1762) de Jean-Jacques Rousseau de que les dones que tenen talent s’exposen a fer el ridícul. Cal tenir una gran força interior, com la tenia la Mary, per sobreposar-se a aquest judici tan sever i, a pesar de tot, escriure.
Els tocs d’atenció a les dones escriptores i recercadores han conegut una gran diversitat de formes, algunes explícites i d’altres més subtils. Adela Muñoz explica a Sabias (Debate, 2018) que fins i tot s’havia inventat una certa «anorèxia escolàstica», una mena de fragilitat extrema produïda per l’estímul intel·lectual excessiu que conduïa les aspirants a la infertilitat. O bé se les diagnosticava amb una mena de depressió nerviosa per a la qual hi havia una cura: deixar de pensar, d’escriure, de parlar amb persones que activin la nostra intel·ligència. La cura del Dr. S. Weir Mitchell va ser receptada amb resultats catastròfics a dones com Jane Addams, Edith Wharton o Charlotte Perkins Gilman (El paper de paret groc, Editorial Laertes, 2016). I quan tots aquests mecanismes fallen, sempre en queda negar-los l’autoria o posar-la en dubte. Així va succeir amb Margaret Cavendish o Jane Eyre. Entre les recercadores, el cas de Lise Meitner i d’altres inventores és sagnant (S. García Dauder & Eulalia Pérez, Las ‘mentiras’ científicas sobre las mujeres, Los Libros de la Catarata, 2017). Joana Russ ha compilat totes aquestes tècniques a la seva esfereïdora Cómo acabar con la escritura de las mujeres (Dos Bigotes/Barrett, 2019).
Per descomptat, la manera més efectiva de que les dones gosin escriure o siguin recordades és construint un cànon com un club en què elles no poden entrar. Karen Warren (An Unconventional History of Western Philosophy, Rowman & Littlefield, 2009) endreça totes aquelles característiques del cànon que ens hi ha impedit l’accés. Entre elles s’hi compta una manera d’entendre la tradició que rebutja les formes no estandarditzades d’escriure. Com a historiadora, algunes d’aquestes exclusions poden ser discutibles. Per posar un exemple: assumir sense discussió que el pensament s’origina amb els presocràtics a Grècia, sense tenir en compte les influències d’Orient. Una altra prou significativa és la que te a veure amb el mitjà de transmissió: el tractat argumentatiu per sobre de les descripcions o la història conceptual. I aquí podem entroncar amb una reflexió que fan tant Virginia Woolf (Una cambra pròpia, La Temerària Editorial, 2014) com Audre Lorde (La hermana, la extranjera, hores & Horas, 2003). Per algunes dones que no tenen recursos, pagar els plecs de paper era ja tota una odissea. Per això els oprimits escriuen poesia, diu la Lorde, perquè es el que es pot fer en els descansos del torn de la fàbrica. Un dia, fent broma amb un estudiant, vam concloure que era molt difícil fer la revolució amb una orquestra simfònica. A les manifestacions, es més fàcil anar-hi amb instruments lleugers. Virgina Woolf, en canvi, pensa que per qui no té diners ni temps, és millor escriure assaig. Hagués estat meravellós posar aquestes dues dones a conversar.
Podria seguir desgranant tots aquests segles de greuges, però ja us he donat unes quantes pistes de per on podeu començar. Ara prefereixo, ja sí, fer com la Cristina de Pizán i abastir la meva ciutat de companyes de viatge.
