[CARNAVAL, dins de “Vint – i – dos contes”, Mercè Rodoreda (aplegats a ‘tots els contes’, Ed.62)]
“Taxi! Taxi!
Un cotxe particular passà davant de la noia sense aturar-se. A la una de la nit, entre els seus dos rengles de jardins, l’avinguda del Tibidabo era deserta (…)
Duia una capa ampla, sedosa i lleugera, llarga fins als peus, i una estrella rutilant al front. I careta. El vent, un vent de nit de març, feia moure els plecs de la capa. Els cabells de la noia voleiaven, tots llençats cap a un costat (…)
Era rossa i tenia la pell molt bruna. Aquell somriure recollit, els ulls d’atzabeja, aquells cabells daurats i flonjos que devien fer olor de camps de primavera. (…) Tenia divuit anys, i en el moment de tenir-los, ja els sentia perduts”.
–
Hi ha una noia, en un conte de Rodoreda, que no sé ben bé qui és. No és com cap noia dels altres vint-i-un contes. És jove però no hi ha cap relació que la lligui a res massa aviat. No està enamorada ni se sent perduda per un sentiment que adora i l’espanta. No és casada ni se sent poc bonica, ni tem que el marit vagi mirant altres noies mentre s’adona que ella ja és gran. No ha de passar el dia sencer a casa mentre sospita que el seu home cada matí compra flors que mai són per a ella. No ignora que el seu marit només pensa en la primavera que comença i en faldilles de seda damunt cames nues. Tampoc és vella ni recorda amb pena i decepció un munt de records que ja no pot salvar.
Al conte que protagonitza la noia (l’inici del qual apareix més amunt), ella surt d’una festa de Carnaval a l’avinguda del Tibidabo, disfressada de fada, i busca un taxi. No en troba. Es creua amb un noi, que va disfressat de sastre jueu, de Lluís XV. No es coneixen. Intercanvien, ella despreocupada i ell tímid, algunes paraules. S’asseuen a la vorera de l’avinguda, mengen pastís, beuen xampany. Només de mirar-la, ell s’ha enamorat. Com que no passen taxis, s’ofereix a acompanyar-la a peu fins a casa, a Consell de Cent, “de cara a mar, a l’esquerra, baixant del passeig de Gràcia”. Junts, anar baixant mentre parlen de no-res, aniran d’avinguda del Tibidabo fins al gran reixat de ferro i cristall de la porta de casa la noia. No es coneixen, però la ciutat de Barelona, més bonica que mai, els permet l’anonimat i la coneixença alhora, els fa passar una nit junts, tan sols passejant pels carrers: “al fons Barcelona brillava: un halo rogenc incendiava el cel i feia una campana màgica de claror. Si el vent parava un instant, només els quedava el silenci i la nit per companyia”.
“Agafats de la mà es precipitaren carrer avall perseguits per la pluja i el vent”. Corrent sota les gotes de pluja freda d’una nit de març s’expliquen mentides: els dos s’inventen una vida que no és la seva. Ell vol impressionar-la. Què vol ella? Ella ha fet saltar el noi per una tanca per collir gardènies que resulta que no ho són perquè és Carnaval i les gardènies floreixen per Sant Joan. Ella li diu que ha fugit d’una festa on l’amo de la casa era el seu amant: ha marxat perquè li feia vergonya ser-hi en presència de la dona. Li diu que “a cinquanta anys, passaré comptes de tot, em felicitaré del resultat. Hauré tingut l’amor, la il·lusió, les paraules amables, almenys. Hauré evitat, com evitem un bassal d’aigua un dia de pluja, l’ensopiment i la vulgaritat”. Però resulta que res de tot això és veritat: no ha tingut mai un amant perquè confessa: “mai ho he estimat ningú”.
El noi s’ha enamorat bojament quan arriben a la porta i ella, que durant els hores de camí li ha explicat totes les seves pors i mancances, es mor de son. Veu el noi palplantat davant seu incapaç de marxar i ella només pensa en posar-se al llit i si pogués l’esborraria en aquell instant i faria tota aquella nit no hagués passat mai.
Ell volia que aquella nit no s’acabés mai. Però, i ella, què volia? No ho sé ben bé. Potser només deixar-se acompanyar.
