Després de setmanes de llargs confinaments i intimitats publicades, una pregunta m’ha tornat a aparèixer a la ment. Dies abans de la crisi del Covid-19, un amic em va preguntar quina cançó podria sonar en un míting d’Esquerra Republicana. A l’instant i sense dubtar-ho, la primera artista que em va venir al cap va ser Rosalía. Pensant-hi més detingudament, vaig decidir proposar-li una melodia d’un grup més habitual de l’entorn independentista: Invencibles, d’Els Catarres.
En la falsa tranquil·litat d’una altra tarda sense sortir del pis, la resposta sobre la música a l’acte d’Esquerra m’ha retornat envoltada de dubtes. Si ens traslladem a la campanya de les eleccions catalanes prevista pels propers mesos, existeixen moltes possibilitats que Rosalía soni en alguna trobada dels republicans. Llavors, em plantejo per què vaig preferir contestar un grup declarament independentista enlloc d’una artista que no s’ha posicionat sobre aquest conflicte polític. Una cançó d’Els Catarres pot representar els valors associats al partit durant les darreres dècades, però s’allunya del discurs vigent d’ERC que apel·la a la Catalunya mestissa i plurilingüe.
Per tant, en el debat intern sobre qui tindrà més possibilitats de sonar al míting d’ERC, m’he adonat que vaig donar una resposta falsa. L’estratègia política actual dels republicans busca captar noves bosses de votants més enllà dels electors tradicionals, el famós concepte d’“eixamplar la base”. La joventut, els orígens humils i la vinculació amb l’Àrea Metropolitana de la Rosalía lliguen a la perfecció amb els actuals objectius electorals d’Esquerra.
La certesa desapareix quan m’adono que la música de l’artista de Sant Esteve Sesrovires també podria sonar en un míting dels Comuns, de PSC, de C’s o, fins i tot, de la CUP. Rosalía s’ha convertit en un referent global i en la cantant de moda entre els joves. A més, l’autora de Malamente representa uns valors d’esforç, creativitat i innovació als quals volen apel·lar les formacions per arribar a sectors menys polititzats. Uns grups de població que els partits no poden deixar escapar en la batalla pels indecisos en què s’han convertit tots els comicis durant els darrers anys.
La coincidència en la selecció musical també em porta a plantejar-me si ens trobem davant una homogeneïtzació dels referents utilitzats pels partits catalans. L’apropiació d’icones mediàtiques i la voluntat d’aprofitar el posicionament de figures reconegudes s’ha convertit en un clàssic del sistema polític a Catalunya. N’hi ha prou amb una mirada ràpida a les llistes de les darreres eleccions autonòmiques per adonar-se de la tendència. L’esportista Núria Picas, la dibuixant Pilarín Bayés, l’escriptora Bel Olid, el fiscal Jiménez-Villarejo i el periodista Eduard Pujol tan sols representen alguns dels personatges coneguts que van incloure les formacions a les candidatures pel 21-D.
Pot semblar secundari en època de crisi sanitària i econòmica causada per l’aparició del Covid-19, però em neguiteja descobrir que també ens enfrontem a una pèrdua de diversitat política. Davant la falta de pluralitat en els referents culturals dels partits, se m’apareix la periodista i experta en comunicació no verbal Patrycia Centeno. Com a comunicòloga, Centeno parla sobre la importància de la coherència entre el discurs i la imatge que es transmet. Per tant, les similituds a l’hora d’escollir a quins referents s’apel·la en un acte públic poden mostrar un problema de dissolució ideològica.
En èpoques de marcs mentals militaritzats i escenografies de guerra, pot semblar banal preocupar-se per la selecció musical d’una futura campanya electoral catalana. També es pot contradir la hipòtesi i assegurar que només es tracta d’un símptoma i no d’una malaltia del sistema de partits. Però, davant d’un escenari poc esperançador, reneix la necessitat de diversificar referents enlloc d’intentar apropiar-se de la mateixa icona pública que la resta.
Per què es fa difícil imaginar que soni un grup de punk en un acte electoral quan les formacions polítiques ja creen cançons de trap durant les campanyes, com Ada is in da House? Si els partits pretenen implantar models de societat diversos, el primer pas ha de consistir en mostrar referents que representin el que volen aconseguir. Confiem que aquestes setmanes de confinament obligat també serveixin per repensar estratègies, diferenciar models i buscar nous referents. Si no, sempre ens quedarà l’oportunitat de gaudir de les cançons de la Rosalía als actes polítics on assistim.
