M’estima, no m’estima
Si t’allunya dels teus amics, si t’aïlla del teu entorn, si només vol que estiguis amb ell a tota hora... No t’estima. No és amor un sentiment que t’ofega.
M’estima, no m’estima
Si et controla el mòbil, si envaeix la teva intimitat, si et demana les contrasenyes amb l’excusa que ell et dona les seves perquè no té res...
Que aquest és el meu món i sé que no l’entens.
Que tu te’l mires i remires i el veus a l’inrevés.
El trobes petit. Tu hi poses els límits. Per mi és tan enorme i té tantes possibilitats...
M’agrada perdre’m per camins que em porten a llocs desconeguts, a llocs inesperats. M’agrada sentir l’emoció de no saber que em podré trobar.
El...
Més endavant, ara no puc, no és el moment, potser l’any vinent...
I les ales es rovellen en el sac dels desitjos posposats per aquest demà que, potser, mai més no arribarà.
Somio. Somric. L'il·lusió del nou projecte em pressiona dins del pit. I és aquesta força la que avui aprofito per llençar-me al buit. I no he agafat les ales....
Continuaràs fent camí.
Enrere deixes unes sabates que no et tornaràs a posar. Mai més.
I gires el cap i somrius i penses que prefereixes continuar descalça abans que tornar-te-les a posar. Que aquestes no eren de la teva mida, que et feien caminar per camins que no volies transitar.
Aire, sol, pluja, vent.
Llàgrimes que ja no tornaràs a vessar.
Colors de tardor...
Somnis perduts en el laberint dels desitjos posposats. Quimeres impossibles per improbables dins del meu cervell. Miro endins i el veig. Allà està, atrapat entre els fils, esperant que el rescati per endur-me’l ja.
És només meu.
El bressolo i l’amanyago però, és tan fràgil, que quan m’emociono més del compte apareix ella i me l’agafa dels braços.
Fuig, por!
Deixa’m estimar-lo, deixa’m...
És de nit i el cor et crema, corres serrant les dents però ningú ho veu. Portes un mocador que et cobreix la boca, no ets tu. Torna a ser una d’aquelles nits eternes a Barcelona, la teva ciutat. Per on tantes i tantes vegades has passejat sola, amb la cara descoberta i sense que et cremi el cor...
Busco mirades còmplices, netes de prejudicis. Mans esteses i braços oberts.
Busco paraules sinceres i silencis que parlen de comprensió, d’amor incondicional, de sentiments que traspassen els murs que l’ànima interposa perquè no sap fer les coses millor.
Busco veritat en el teu gest, la bajanada que surt dels teus llavis i que em fa morir de riure, l’espontaneïtat d’un dia...
Si jo sabés compondre et faria la melodia més bonica del món. Histriònica com jo, barroca com tu. Amb notes dibuixant camins cap els teus llavis... Do, re, mi, fa, sol, que busquen la teva llengua, la, si, do, humida i juganera.
En el pentagrama tatuat a la teva pell, la blanca balla amb la negra i la corxera fa...
Negre sobre blanc. Lletres que ballen al ritme d’un verb desafinat. Pensaments que fugen. Paraules ofegades. Tinta que embruta el paper ara arrugat per la meva mà.
POR.
I si no recordo com es fa això d’escriure?
Somric.
Això és impossible. Puja i pedala i veuràs que no caus.
I m’hi enfilo. Oitant! I escuro la gola i afino unes notes i m’hi llenço...
