Divendres 22.09.2017
Contact

Psicopatologies diverses

Una societat sindròmica

Ens hem anat etiquetant, i hem anat posant etiquetes als altres.

Ja fa anys, en una primera visita, la mare d’una pacient em va diagnosticar la nena abans que jo, ni cap altre professional qualificat, ho fes. Molt convençuda en el que deia, va afirmar: “La meva filla és imperativa (sic!)” i, riguin riguin, que de fet ho era!: era autoritària i tossuda, la nena manava i manava molt. Després de realitzar-li un exhaustiu panell de proves el diagnòstic era (ho endevinen?) que la nena no tenia res, que només mancava posar una mica de límits a casa i que la nena aprengués a contenir-se. El resultat de les proves no va agradar a la mare: calia que fos hiperactiva, ho havia de ser per justificar el seu comportament i així quedar-nos tots tranquils.

Des d’aleshores han passat estius i hiverns, s’han descrit nous trastorns i, amb l’ajut del Dr. Google, la nostra societat s’ha anat identificant amb un tou de síndromes i patologies que sonen a paraulotes en anglès. Ens hem anat etiquetant, i hem anat posant etiquetes als altres. Fins ara només eres pijo, o punky o rocker o alguna cosa per sentir-te identificat en grup dins la societat, ara a més a més hem de patir, una mica (només una mica, tampoc ens passéssim) alguna de les síndromes o trastorns dels que tant es parla: Que ets incapaç de llegir més de dues planes seguides d’un llibre, ja ho tens, no ets un illetrat, ets dislèxic!; que no pares quiet ni per menjar, doncs apa, ets hiperactiu!; que en lloc d’una llicenciatura com cal tens una etiqueta d’anís del mono? No, no és que et passaves les classes jugant a la “botifarra” al bar, noooo!, és que pateixes un trastorn de l’aprenentatge; que no pots escoltar al Puyal mentre parles amb la teva dona, tranquiiiil!!..., no és que no li facis cas a la parenta, és que pateixes un dèficit d’atenció; que ets un llunàtic que la gent no sap per on agafar-te?, no passa res, segur que pateixes un trastorn bipolar!, o bé, un bonic autodiagnòstic que darrerament he escoltat en varies ocasions: “jo crec que una mica bipolar sí que en soc”... No rei, perdona: o ho ets o no ho ets. Amb aquesta argúcia, miri, és que jo sóc així, ja tens l’excusa perfecta per continuar no fent res per intentar arranjar els teus defectes i les teves mancances personals i alhora reclutes comprensió dels qui t’envolten. Però així, no aniràs enlloc.

Fes el favor, xato, una mica de respecte: per tota la gent que de veritat pateix algun trastorn, per a ells i per les seves famílies, que passen per un calvari que només els que ens dediquem a això podem valorar, i encara. És cert que és més fàcil posar-te una etiqueta que t’excusi que provar de posar-hi remei... però és fer trampa.

Per cert, i tu, què ets?

  • 0
  • 1413