Dilluns 18.06.2018
Contact

Matí de Manegement

Andreu Pujol, col.laborador d'El Matí, publica la biografia de Pere Ribot

Una biografia que honora una terra i una gent

(Transcric el pròleg que va demanar-ne l'amic Andreu Pujol, per a la biografia de Pere Ribot, PODRAN ARRANAR PERÒ NO DESARRELAR)

“La qüestió és escriure sobre coses que tinguin un interès humà. I el drama de la nostra literatura és encara aquest: que la producció no té en general cap interès. És escassa i produeix un enorme avorriment. Si pogués donar un consell diria: escriptors, no sigueu llaunes i ensopits.” Sempre he pensat que aquest consell de Josep Pla és un dels més essencials que cal tenir en compte a l’hora de posar-se a escriure. I a la vista d’aquest treball de l’Andreu Pujol sobre mossèn Ribot, hom diria que l’ha seguit al peu de la lletra.

Pujol prèn una decisió important, literàriament parlant: escriu una biografia utilitzant la primera persona del singular. És a dir, és mossèn Ribot qui ens parla, qui ens explica la seva vida. Aquesta decisió marca tot el llibre i el condiciona de cap a peus. I jo ho celebro especialment perquè li dóna un to especial, més íntim, gairebé com si sentís un xiuxiueig ple de llegendes que el vent fa baixar des del boscos d’alzines del Montseny.

Estem davant d’una biografia novel.lada? Es traeix l’essència del gènere? En absolut. A segle XXI ens és lícit –i jo diria que necessari- enfrontar-nos a la nostra història i als nostres homenots amb un altre punt de vista. Comencem a perdre la memòria i les paraules i els noms s’esborren i perden la càrrega de l’emoció i el sentiment. “Exili”, “resistència”, “dictadura”, “genocidi”, comencen a ser senzillament mots perduts en els llibres d’història, una mica arrugats i plens de pols. Com poder tornar a donar-los vida? Com intentar entendre què van significar? Com viure-ho, com si ho visquéssim nosaltres?

L’Andreu Pujol, doncs, fa que sigui mossèn Ribot qui s’expliqui. “Em vaig sentir atret per les coses de Déu, pels càntics, per l’Església... Però va ser una atracció de Déu cap a mi, va ser ell qui em va triar; i jo m’hi vaig trobar bé”. No sona perfectament plausible? “Tota la meva poesia ha estat una epifania, una ofrena a Déu”. No sentim així més a prop la veu de Pere Ribot?

Perquè el que es tracta és precisament d’això: d’entendre la fabulosa aportació de mossèn Ribot a la nostra cultura i la seva empremta en la defensa de la nostra llengua.

I és així com resseguim la seva vida des del seu naixement a Vilassar de Mar, la seva fugida a l’exili, al començament de la guerra del desastre nacional, amb Valentí Castanys, Joaquim Pellicena, Pere Rahola i Solé de Sojo, i la tornada a la pàtria, acabada la guerra. Però Pere Ribot, que podria haver-la guanyat, s’adona ben aviat que també l’ha perdut.

És aleshores que comença la fascinant història d’un home i una muntanya. El 22 d’agost de 1941 arriba a Riells del Montseny. Des d’aquí, sentint-se part de la terra, envoltat de vent i de verd, lliga la seva sort a la del seu país i fa del Montseny una espelma que brilla en català en el fosc túnel franquista.

Sens dubte és aquí on es concentra tota la força del llibre. L’Andreu Pujol ens fa desfilar les desenes de personalitats que van passar per la petita parròquia de Riells, convertida en un centre de peregrinatge d’amor a la terra: Maurici Serrahima, Josep Aragay, Joan Brossa, Max Chaner, Albert Manent, Miquel Coll i Alentorn, Jordi Pujol, Maria Mercè Roca, Agustí Bartra, Blai Bonet, Carles Riba, etc. Amb la divisa de “paciència i resistència”, Ribot va lligar complicitats amb mig país, va organitzar jornades d’Amics de la Poesia, premis literaris, va col.labor a les principals revistes catalanes del moment, com Serra d’Or i Recull, i no va parar d’escriure, fossin aplecs de poesia o traduccions, com la que va fer de Paul Claudel.

“La meva posició va ser sempre que la soledat i el silenci afavoria la conspiració contra el franquisme”, afirma Ribot. Tenia raó. Poques vegades una conspiració ha estat tan útil.

Pujol, que té la mà destra, fa volar la ploma. S’hi troba com a peix a l’aigua amb el seu personatge i gairebé sembla respirar el mateix aire que mossèn Ribot respirava. És impossible trobar una escletxa entre els dos, no en va Pujo ho ha llegit tot sobre Ribot i té l’habilitat per no fer parlar més del compte al seu biografiat. En aquest sentit, el llibre és d’una mesura exacta.

“Podran arranar, però no desarrelar” acaba essent un magnífic homenatge a un gran homenot. Per això, quan mossèn Ribot ens “narra” el seu enterrament, no podem més que alçar els ulls al cel i buscar un punt a l’infinit, terra endins, imaginant el cim blanc de la muntanya d’ametistes i pronunciar dues paraules: “moltes gràcies”.

Una biografia que honora una terra i una gent.

(I DIT AIXÒ, ESTIMAT AMIC MATINAIRE, HOM ESPERA DE TU QUE SURTIS CORRENTS A: 1) COMPRAR EL LLIBRE; 2) ESCAMPAR LA BONA NOVA; i 3) CONVIDAR L'ANDREU A PRESENTAR LA FIGURA EXTRAORDINÀRIA DE MOSSÈN PERE RIBOT A TOT ARREU)

  • 0
  • 1147