Dimecres 13.12.2017
Contact

De matinada

De tant que diem estimar-la

Il·lustració de Lola Anglada per a
Il·lustració de Lola Anglada per a "Nosaltres Sols!"

El dubte de la meva actualitat

Puc ben bé dir que la meva actualitat és aquesta frase interrogativa de Ponç Pons: “¿es pot acabar odiant la pàtria de tant estimar-la?”. I també, com a conseqüència, aquesta altra de Pla: “passo la nit de qualsevol manera”. I, encara, enmig del rebombori de la recerca d'acords que tanta falta ens fan i de la desconfiança, de la incomprensió i de l'odi, sí odi, que suscita el President Mas en certes capes de la societat que prefereixo no esmentar, el que faig és pensar en Simenon i “La Neu Era Bruta”. “La Neige Était Sale” (1948). Traducció brillant d’Anna Casassas. Es fa llarga l'espera dels nous lliuraments que Quaderns Crema té projectats -problemes de mercat, segurament, o que la cosa no deu sortir prou a compte- i, que jo sàpiga, aquest és fins ara el darrer que ha aparegut. No és un Maigret, és un petit tractat sobre la vulgaritat i la manca de tendresa de certes existències. Escenari indeterminat d’un poble o ciutat mitjana durant el temps de l’ocupació nazi i els efectes que unes condicions tan extremes -tortures, violències, assassinats- tenen en la vida “quotidiana” de les persones normals i corrents. És clar que el personatge Frank Friedmaier no n’és gaire, de normal i corrent. De fet, no n’és gens. Té 17 anys i la seva mare és mestressa d’una casa de cites més o menys clandestina. Es guanyen prou bé la vida, el noi se n’ufana, i això genera enveges i sospites entre la resta del veïnat. Però a ell tant se li’n dóna. Al contrari, en fa tota mena d’ostentació i es mostra fatalment indiferent envers tot el que passa al seu voltant. Esquerp, agressiu fins a límits de no dir, enemic de la tendresa. Fins que arribarà aquell bon dia en què, fatalment també, succeirà alguna cosa -no s’havia pogut preveure quan ni exactament tampoc el què. Succeirà i prou. Cap artifici en Simenon, estil de frases breus i precises, fins i tot àrides. La fatalitat de la indiferència i la insensibilitat presentades com a maldat suprema. Ja 6 anys abans, el 1942, Albert Camus havia publicat “L’Estrany”. Sinó que aquell Mersault, també insensible i indiferent, hi apareixia com a víctima d’aquesta manera de ser. Aquí no. Aquí Friedmaier n’és militant, militant empedreït, i la seva redempció és impossible. Fatalment i insensible. I ara només té la sopa per menjar. La resta, la hi han presa. I el fan caminar en fila índia al llarg de la galeria. Infausta fila índia. Un dels millors Simenon que he llegit. Contra la monotonia de la sordidesa i la vulgaritat, Simenon et fa viure el temps, i gaudir-lo. Malgrat que tot això tampoc no m'estalvia el dubte la meva actualitat. ¿Es pot acabar odiant la pàtria de tant que diem estimar-la?

http://miquelcolomer.cat

 

  • 6
  • 7304