Dimecres 13.12.2017
Contact

Daguerrotips

Entrevista a Eduardo Reyes

Eduardo Reyes
Eduardo Reyes

"Súmate no es dirigeix únicament als castellanoparlants, la llengua no és la nostra raó de ser" 

Eduardo Reyes va néixer a Córdova l'any 1951. És president de l'associació Súmate, fundada al setembre del 2013, que pretén superar les barreres lingüístiques i identitàries a l'hora de sumar ciutadans a la causa del dret a decidir i de la independència. L'Eduardo es caratcteritza per parlar clar, amb un llenguatge punyent, que modera quan ha de fer entrevistes. Ell diu que parla com al gent "del carrer" i és a aquesta gent a la que es dirigeix.

Vostè va néixer a Còrdova. Quan ve a Catalunya i per què?

Vaig néixer a Còrdova l’any 1951. Els meus pares van decidir venir a Catalunya a finals de l’any 1959. Essent allà propietaris d’un taller de mecànica i torneria, no veien el seu futur a la seva terra, ni possibilitats de poder donar una vida més digna als seus fills. Hi faltava feina i la poca que hi havia era mal cobrada. El meu pare venia a Barcelona, a la Fira de Mostres, a comprar maquinària i eines. Deia que aquí es pensava de manera diferent, la societat es movia, i va decidir venir i muntar el seu taller a Barcelona, portant tota la família amb ell.

Quina és la seva professió? He llegit que de jove havia estat boxejador

El meu ofici és el d’ebenista. Vaig començar a treballar als 11 anys. Als 17 ja em vaig plantar pel meu compte. Sempre he estat emprenedor, buscant sempre la manera de tirar endavant, muntant empreses en sectors diferents. Durant tota la meva vida he muntat empreses de tot tipus: supermercats, agències d’assegurances, representant publicitari, restaurant, discoteca, construcció, decoració, instal·lacions, fusteria... La boxa va ser una experiència que va durar 9 anys, dels 15 als 24. Ho vaig anar combinant amb les meves feines fins que vaig haver de fer el servei militar.

Havia estat activista polític abans de presidir Súmate?

Mai no havia participat en política, més enllà de les reivindicacions veïnals dels barris d’aquells anys en què tot estava per fer. Per això diem que aquesta Catalunya és de tots, perquè entre tots l’hem creat. Molta gent que va venir de fora de Catalunya es va implicar i va ajudar a construir el país que tenim avui.

Què els porta a crear l’associació Súmate?

Súmate es crea perquè algunes persones, com jo, que ens sentim catalans i també espanyols, teníem alguna inquietud en poder explicar-nos i arribar a més gent. En uns moments com els que vivim, vam creure important participar com a protagonistes, en primera persona, aportant la nostra veu, la nostra visió del país, la riquesa i diversitat que per sort existeix a Catalunya.

Nosaltres no renunciem ni a la nostra identitat, ni als nostres orígens, però tampoc renunciem a poder decidir sobre el futur del país. I ens sentim espanyols, però la situació actual requereix un canvi profund, una regeneració a fons, i lamentablement a Espanya ja ho hem intentat sense èxit. Els catalans, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, sí que tenim l’oportunitat de participar en un projecte possible a Catalunya. Súmate serveix per explicar tot això.

Realment calia fer una associació enfocada als castellanoparlants? Això no indica que hi ha dues comunitats diferenciades en un mateix país?

A Catalunya no hi ha comunitats separades; estem tots barrejats, som “barrecha”, com diria Cabrera. Potser el problema és que a vegades l’independentisme tradicional s’havia oblidat d’això, de tenir una visió més àmplia i completa de la realitat del país; d’incorporar al seu imaginari i intentar incloure més sensibilitats.

Súmate no es dirigeix únicament als castellanoparlants, la llengua no és la nostra raó de ser. És una part important, sí, però en tant que forma part de la identitat, com l’origen o el sentiment de pertinença. A Catalunya, la gran majoria de persones se senten catalanes i espanyoles, moltes d’elles amb origen en altres regions d’Espanya. Súmate apel·la a tota aquesta gent, que no són el que podríem anomenar “catalans identitaris”, que la situació actual els preocupa i volen canviar les coses, i és a Catalunya i des de Catalunya que podem fer-ho.

Per què el suport a la independència varia segons la llengua materna?

No ho sé, potser una mica perquè l’independentisme fins no fa massa estava molt centrat en aquest catalanisme identitari i la llengua ha estat, lògicament, un dels seus factors centrals. Però avui en dia l’independentisme s’ha desbordat i va molt més enllà de les raons purament identitàries.

Com es pot modificar aquest fet?

Treballant per tal que l’independentisme sigui encara més inclusiu, més ambiciós, que pretengui realment apel·lar a tots els catalans, comptant amb tots per a construir aquest nou país. En gran part ja ho fa, però s’ha de notar més.

Quin paper hi pot jugar en tot això Podemos i el seu neolerrouxisme?

És difícil dir-ho, perquè tot és molt canviant. De moment, el que hem vist no és massa esperançador. Més enllà del discurs de “nova política” i la retòrica regeneracionista, se’ls veuen alguns deixos de la política de sempre. Un centralisme alarmant en alguns aspectes, que sembla seguir la mateixa lògica que hem vist fins ara des de l’Estat, en el qual la perifèria “provinciana” els resulta de vegades una molèstia. I allò català sembla que els suposi encara una major molèstia, un discurrs no gaire allunyat del que alguns, per aquí, ja ens tenen acostumats utilitzant Cornellà per intentar separar-nos, encara que vinguin a dir-nos-ho des de Móstoles.

Creu essencial que el nou estat català tingui el castellà com a llengua oficial? Vull dir, creu que els catalans castellanoparlants ho creuen necessari?

Allò essencial i necessari és no complir allò que han intentat i intenten fer alguns, com molt bé va dir Aznar: “Abans es trencarà Catalunya que la unitat d’Espanya”. A Catalunya hi tenim avui tres llengües oficials. El català i el castellà conviuen sense problemes i són llengües de tots els catalans. Els conflictes lingüístics han estat residuals i promoguts políticament des d’alguns sectors per provocar fractures.  Les famílies castellanoparlants de Santa Coloma van lluitar per implantar la immersió lingüística i gran part dels catalans que no parlàvem català ens l’hem fet nostre.  

El problema del català no és l’oficialitat del castellà, sinó tenir un Estat en contra. Així que el nou Estat hauria de mantenir aquest consens que hem aconseguit tots aquests anys i no permetre que ningú tingui la temptació de dividir-nos ni facturar-nos utilitzant políticament les llengües d’uns contra els altres.

Com s’imagina una Catalunya independent?

M’imagino un país amb una il·lusió i unes ganes tremendes de millorar i canviar les coses. Un país en el qual la corrupció, inevitable, pogués ser perseguida amb les eines adequades. Un país amb més justícia social, amb oportunitats per a tothom. M’agradaria un país on el poble tingués l’última paraula quan es decideix el seu futur, que no es limités a votar cada quatre anys. Un país de ciutadans, no de súbdits. M’agradaria un país on em pogués sentir orgullós de pertànyer-hi i que valgui la pena. En definitiva: un país com cal.

  • 35
  • 12681