Diumenge 22.10.2017
Contact

Política residual i política excepcional

Conflicte entre C's i Unidos Podemos al Congreso
Conflicte entre C's i Unidos Podemos al Congreso

Fa molt temps que ni des de Barcelona ni des de Madrid es fa política legislativa habitual

Quan entres dins l’estudi de la ciència política, t’adones que costa d’equiparar a qualsevol altre ciència social, bàsicament perquè és capaç d’abastar una gran majoria d’àmbits, des de la filosofia fins l’economia, passant per la sociologia o la gestió d’empreses, en aquest cas, públiques. Tot i això, sovint, quan amb llenguatge de carrer ens referim a la política, pensem més aviat en el moviment institucional, en els diferents sistemes electorals o en l’execució de decisions públiques per part de la Generalitat.

Ara m’agradaria centrar-me, concretament, en el debat polític que es crea en els òrgans legislatius, especialment en el Parlament i en el Congreso. Usualment, en el moviment institucional i en el debat parlamentari, es tracten temes sobre l’aplicació de polítiques públiques concretes que són les que, a més, diferencien realment els diferents posicionaments ideològics dels partits. És el cas de, per exemple, la privatització de serveis, l’aprovació de lleis d’equilibri social, les reformes laborals o les polítiques de descentralització.

Tot i això, estem vivint, des de ja fa molt temps, un període poc habitual en política, on els representants dels ciutadans no tenen un debat íntegrament sobre les polítiques públiques. Curiosament, aquest fenomen passa tant a Madrid com a Barcelona, tot i que per motius ben diferents. Que l’òrgan legislatiu deixi de debatre aquest tipus de polítiques pot ser indicador d’una degradació clara del nivell de la política i dels que la duen a terme, bàsicament perquè es deixa de concentrar tota l’energia cap al ciutadà per traslladar-ne una part a un objectiu sense resultats immediats per ell.

Aquest és justament el cas de Madrid, on passa el que m’agrada anomenar política residual i on el centre de l’activitat política és una guerra patètica dins el principal partit de l’oposició, un govern enfeinat trucant al Tribunal Constitucional i uns partits nous que encara estan descobrint racons del Congreso. Ens trobem que des de la càmera baixa s’han estat aprovant un seguit de lleis sabent que el govern que estava per arribar no les executarà, per tant, les propostes de llei que han estat aprovades han estat totalment estèrils. Així doncs, tot i no trobar debat polític on n’hi hauria d’haver, jo tinc l’esperança, com a fascinat de la política, que emergeixi un parlamentarisme saludable en el país veí.

A Catalunya passa un fenomen semblant, on el debat polític habitual no ocorre amb normalitat, perquè s’ha creat una nova dimensió política que ocupa l’espai tradicional, l’independentisme. Això té efectes secundaris segurament no volguts i són precisament els que volia emmarcar en aquest article, hi ha d’haver un punt on el Parlament comenci a actuar com a tal: proposant, debatent i aprovant lleis.

Les funcions legislatives són fonamentals per la bona salut d’un estat i actualment, tant a Catalunya com a Espanya, aquestes es veuen variades per una política parlamentària residual i històrica i una que ha de ser puntual. Així doncs, hem de ser conscients que aquesta nova dimensió, a Catalunya, hauria de ser-hi per marxar quan l’objectiu s’assoleixi i que, per tant, no ha de ser una línia de combat habitual, ha de ser excepcional. 

  • 0
  • 1129