Dijous 21.09.2017
Contact

Temps a venir

Als seus peus, Sra. Wagemakers

Javier Camarena interpretant el duc de Màntua
Javier Camarena interpretant el duc de Màntua

Crònica de l’estrena de Rigoletto al Liceu

Dimarts al Liceu es va estrenar Rigoletto, una òpera que no s’havia representat a Barcelona des de la temporada 2004-2005. Aleshores jo encara estava lluny de la majoria d’edat i tot se’m presentava bonic i senzill: Rigoletto era un pare que estimava la seva filla Gilda i que només volia protegir-la, i el Duc de Màntua no passava de ser un jove seductor que en tenia prou amb divertir-se i fornicar sempre que podia. La posada en escena (amb arbrets i butaques i llits i una gepa de Rigoletto tan exagerada que més aviat semblava una aleta de tauró), no deixava gaire marge per a res.

13 anys després d’aquella producció tan clàssica, allò que abans era amor ara és abús. Tot el que fins ara s’havia interpretat com una mostra d’afecte i cura, ara és maltractament. Lluny de fer-ne una interpretació esbiaixada, la directora d’escena Monique Wagemakers ha anat al fons del llibret per a oferir-nos una lectura nova –més d’actualitat, si es vol-, on la profunditat psicològica dels personatges és espremuda al màxim. Efectivament, un pare que no deixa sortir de casa la seva filla no és un pare protector: és un pare malalt.

El Rigoletto que aquests dies es pot veure al Liceu és molt més que un drama de venjança i passió de mitjan segle XIX. Amb una posada en escena senzilla però tècnicament complexa i carregada de simbolisme, Monique Wagemakers ens descobreix els límits emocionals dels personatges i n’explota al màxim la psicologia sense caure en el tòpic ni en el cursilerisme. Fins i tot l’escena en què Rigoletto coneix Sparafucile, el sicari a qui acabarà contractant, està carregada de força interpretativa, amb un bufó reflexiu i emocionalment cansat que s’eixuga la suor mentre escolta l’oferta de l’assassí.

Un Sparafucile, per cert, interpretat per un croat llargarut i calb de veu fondíssima que és tot el que haurien de ser els baixos i que contrasta amb la poca força i solemnitat del baríton que fa de Monterone, el comte que llença la maledicció sobre Rigoletto.

Javier Camarena va debutar en el rol del Duc de Màntua i no va decebre gens, com tampoc no va decebre, fent de Gilda, una Désirée Rancatore molt conscient de les seves limitacions. El primer duet que interpreten tots dos és sexe pur i no calen llits ni decorats per entendre que estan fornicant amb la veu, com tampoc no calen gepes físiques per copsar la dimensió emocional de Rigoletto, contrafet per dins i per fora a través de la meravellosa interpretació del grandíssim Carlos Álvarez. L’orquestra, tot i que a vegades massa endollada, va saber encarar amb la força expressiva adequada cada escena, i el cor va arrodonir l’òpera gairebé sense despentinar-se.

Per aquesta bellíssima producció, la directora va endur-se un “buuuu” ben sorollós, propi de teatres insignificants i plens d’idiotes que només aplaudeixen allò que concorda amb la seva idea cursi de la vida i de l’òpera. Ahir no sabia qui eres però per molts anys més, Monique Wagemakers. I viva Verdi.

  • 0
  • 720