Divendres 21.07.2017
Contact

Un enemic del poble

Catalanisme de supervivència

Joan-Lluís Marfany
Joan-Lluís Marfany

 

Catalunya i la seva burgesia, efectivament, tal com diu Marfany, s'afanya per ser la més espanyola de totes, i hi posa tot el seu esforç


Que consti que encara no m'he llegit el totxo de llibre de 900 pàgines, però sí que n'he seguit amb molta atenció totes i cadascuna de les entrevistes que li han fet al seu autor. Parlo d'en Joan-Lluís Marfany i la seva obra acabada de sortir del forn, "Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença" (Edicions 62). Una obra segurament interessantíssima pel seu valor historiogràfic, per la potència intel·lectual del seu autor i perquè trenca alguns mites de la nostra historiografia. Una condició vital, aquesta, per a una nació que vol seguir viva modernitzant i revisant el seu passat històric. La tesi que n'extreu del llibre es podria resumir en que els catalans som els inventors del nacionalisme espanyol, i que malgrat un cert intent de fer renéixer la llengua catalana el que persegueix la nostra burgesia i intel·lectualitat del segle XIX és la creació d'un poderós estat nació espanyol en què Catalunya en sigui la locomotora. I això només es pot fer d'una manera, intentant folkloritzar la cultura catalana i mostrar-se com el menys sospitós dels espanyols sense perdre, això sí, certa pàtina localista, per allò de fer-se el simpàtic des de la província. Com molts ja podreu notar, res de nou sota la capa del sol.


És senzill d'entendre aquesta teoria, de fet Marfany no és el primer que l'exposa ni tampoc descobreix res, simplement (que no és poca cosa) l'entrega amb mestratge i lletres d'or a l'academicisme nostrat. En aquest sentit, i només per posar un exemple, el savi de Martorell, en Francesc Pujols, ja teoritzava aquests coneixements a la primera meitat del segle passat, i són innombrables les ocasions en diferents llibres de la seva bibliografia en què aquesta tesi surt reflectida. De fet, Marfany ja reconeix que el seu treball no és el primer que alerta d'aquest 'nou' relat de la història del catalanisme.


Ras i curt, la qüestió és la següent: Catalunya, ensorrada culturalment i políticament des de la desfeta del 1714, opta per ser la més espanyola de totes les comunitats que integren el regne borbònic. És allò de fer-se perdonar la catalanitat i demostrar que no hi ha motiu de queixa no fos cas que tornéssim a perdre bous i esquelles. Aquesta és una realitat que no ens hauria de fer tremolar l'ànima nacional, perquè bàsicament tot plegat té unes raons fàcilment interpretables. No és ni estima ni afinitat ni similitud entre els dos territoris. Tot el contrari. Es tracta de la por, la por paralitza i et transforma, i Catalunya, des de l'època del rei Carles I, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, sempre ha actuat amb por pel fet de ser la comunitat més maltractada i minoritzada de la Península, a més de no tenir la força militar suficient per imposar-se. Aquest marc mental de paüra generalitzada fa aparèixer una virtud molt humana i valuosa alhora; l'autosuficiència per pura supervivència.


Catalunya i la seva burgesia, efectivament, tal com diu Marfany, s'afanya per ser la més espanyola de totes, i hi posa tot el seu esforç. Ho fa per dues raons bàsiques. Una, perquè els catalans som els únics a la península capaços de fer un projecte estatal vàlid, modern i homologable al món civilitzat. I, dues, per fer-se perdonar la singularitat i la diferència de caràcter que existeix entre el territori mediterrani llevantí i la meseta central i atlàntica. Aquestes dues estratègies de supervivència es forgen per salvaguardar la integritat material dels mitjans de producció catalans, i per salvar la integritat física d'una població molt avesada a la revolta antiestatista cada vegada més creixent. Organitzar Jocs Florals i mantenir un mercat únic espanyol per sobreviure econòmicament serà el leitmotiv constant d'una burgesia que sempre anirà amb peus de plom.


Tanmateix, també serà un bucle històric que aquesta mateixa burgesia cada vegada se senti més rebutjada pel poder de l'alt funcionariat castellà radicat a la metròpoli madrilenya, i és per això, i contra el que diu Marfany, que el catalanisme sempre té la mateixa evolució: comença sent provincià, passa a ser regionalista, acaba sent confederalista i finalment independentista. Els catalans, volent el millor per Espanya i sent, tal com assegura Marfany, els inventors del nacionalisme modern espanyol, sempre, sempre, sempre acabem topant amb la concepció autoritària i regressiva de l'Espanya castellana. Per això acabem abraçant l'independentisme en la part final dels processos.

Per tot plegat, aquest llibre de Marfany és molt important ara, perquè ens reafirma en aquesta idea que la Renaixença controlada per la burgesia no és res més que un invent per rentar la cara a l'elit catalanista que necessitava ser, alhora, profundament espanyola. Però que no s'equivoquin els que, agafant-se a aquesta teoria, vulguin espanyolitzar Catalunya des del punt de vista més intrínsicament nacional. Catalunya i Castella són dues realitats profundament diferents; mentre una ostentaba el poder polític amb tota la barroeria possible, l'altra maldava per sobreviure mitjançant el perdó i els negocis. El dia que falangistes i marxistes culturals entenguin que les relacions entre Catalunya i Castella són desiguals, entendran tota la dramàtica història d'un regne, l'espanyol, que malviu volent ser una cosa que no és.

  • 0
  • 631