Dimecres 13.12.2017
Contact

Aire fresc

El desembre congelat i la primavera prohibida

Concert per la llibertat de 2013. Foto: Oriol 20 (CC BY-SA 3.0)
Concert per la llibertat de 2013. Foto: Oriol 20 (CC BY-SA 3.0)

El desembre congelat, la primavera prohibida, la dignitat i autoestima, l'objectiu, el full de ruta, la resilència, la pregunta, la resposta, l'Estat després del 21D...

El desembre congelat. Hem passat de la consulta-procés participatiu del 9N a les eleccions plebiscitàries del 27-S, d’aquestes hem anat al referèndum o referèndum de l’1-O, per retornar el proper 21-D a noves eleccions plebiscitàries. El pujolisme parlava de "fer país", el "peix al cove" i "eixamplar la base del catalanisme". Ara en l’òrbita d’ERC es parla de "fer república", "pactar amb l’Estat" i "sumar majories", i s’arrodoneix amb una metàfora, en el més pur estil de la vella olivera convergent, sobre l’arbre robust i els matolls. Tot plegat no és una crítica sinó la simple constatació d’uns fets en un desembre congelat.

La dignitat i l’autoestima. Cal destacar la dignitat d’un poble que manté viva la flama en una reivindicació perseverant, radicalment democràtica i pacífica. Un tresor col·lectiu que cal valorar per més que els adversaris el vulguin tenyir, pervertint la realitat, de tumultuós i violent. I cal destacar l’honorabilitat d’uns líders polítics i socials que han retornat el crèdit a la política, amb el seu compromís i sacrifici. Al finals dels anys 70 i principis dels 80, encara amb l’estela de la lluita antifranquista viva, els polítics eren vistos amb admiració, als anys 90 es va passar a l’escepticisme i als anys 2000 havien caigut entre la indiferència i el menyspreu. A l’any 2017 alguns han perdut la llibertat, esperem que per poc temps, però sia des de la presó o des de l’exili, estan donant una lliçó de compromís, coherència i convicció. Poden prohibir algun color però no podran prohibir la primavera.

L’objectiu. Tanmateix, l’objectiu continua vigent, perquè vigent està l’anhel de la part del poble català que vol disposar d’un estat independent. I ben viva és la noblesa amb què s’ha defensat aquest ideal. Però a les portes del 21-D, després del setembre i l'octubre passats, és evident que cal reformular el com. 

El full de ruta. En els últims trams seguits ha provocat autèntic vertigen a totes bandes, amb evidents damnificats i certa desorientació de com seguir enmig de l’espessa boira en carretera d’alta muntanya. Per això continua sent necessari donar resposta a algunes preguntes, i més quan s’ha constatat (com alguns havíem advertit enmig de moltes crítiques) que la via del “referèndum o referèndum” no era la millor opció i que després del 27-S i el seu resultat, el que calia era una segona volta plebiscitaria en noves eleccions i no un referèndum de difícil homologació. Des del meu punt de vista, el principal error no ha estat el que s’ha fet a partir del dia 1-O (amb la inèrcia que es portava el govern no tenia quasi marge, com es va comprovar amb la primera declaració i suspensió d’efectes), sinó no haver fet una adequada lectura del resultat del 27-S, molt bo però insuficient, i haver apostat per una via pseudorefrendària i no segona volta plebiscitària, que ara farem en més precaries condicions. Però mirem de convertir el problema en una nova oportunitat, amb un major suport electoral el proper 21-D.

Resilència. Una cançò dels Esquirols per recordar de cara al 21-D: "Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me dins del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple de joia com si em buida la tristor. Vindran dies d’angoixa, vindran dies d’il·lusió, com la terra és incerta, així sóc jo, dubtaré del compromís i a voltes diré no, o em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó, amb la llum resplendent, ja lliure d'engany, la força del vent m'empeny endavant, veuré milers com jo: són els homes que van vencent la por. Alleugeriré el pas, és la joia i l’esperit duent amb mi el sarró, la força i el crit que em guia endavant i avivaré amb el cant tan lleuger com el pas el pas dels meus companys! Endavant".

La pregunta. I el 22-D, què? Aquesta és la pregunta clau que han de respondre els que es presenten a les eleccions. Tots ells. Tant els favorables a la independència com els contraris. Perquè hem de pensar que també aquests últims tenen alguna cosa a oferir, si volen superar aquesta divisió social que tant diuen els preocupa.

La resposta. Els programes electorals dels partits independentistes han de donar resposta a la pregunta. I per fer-ho, la proposta (quadratura del cercle) ha de ser:   

1.- Explicable: Cal parlar clar i de forma entenedora, perquè la societat catalana és adulta, generosa, pacient i esperançada. La sinceritat i anar de cara genera més adhesions que l’ambigüitat calculada i el roc a la faixa.

2.- Creïble: Ha de tenir en compte el que ha passat el mes de setembre i octubre i, per tant, mesurar els diferents tipus de costos que s’està disposat a assumir individualment i col·lectiva. Remarco "col·lectivament" no per menystenir els honorables i altíssims sacrificis personals que molts estan patint, sinó perquè un principi bàsic de la política en majúscules passa per saber llegir no el que un està disposat a sacrificar per un ideal, sinó el que la societat està disposada a patir i vols que pateixi per aquest mateix ideal. Si és poc agraït el primer, encara ho pot ser menys el segon. Per aquest motiu, la posició que van adoptar el president i el seu govern evitant una possible confrontació civil/forces de seguretat els honora. Perquè creïble vol dir també assumible per una amplia majoria social. I no cal que t’amenacin directament amb l’ús de la força per pensar que els que no han dubtat a utilitzar-la desproporcionadament l'1-O, i en tenen el monopoli, actuaran de nou, sense que en coneguem els límits, sota el paraigua constitucional de les forces armades i de seguretat com a garants de la unitat de la pàtria, bé suprem que, per a alguns, podria justificar danys col·laterals.

3.- Possible: Parlar ara d’uni o bilateralitat és un fals debat perquè amaga i anticipa una resposta prescindint del supòsit en què s’han d’emparar cada una de les opcions. La qüestió cabdal és la de quina majoria social hi ha darrere la independència. Si fos del 100 % no es plantejaria aquest dilema. Quan és del 50 %, no és que es vulgui, sinó que no hi ha una altra opció que la bilateralitat (primer a Catalunya i després amb l’Estat). Per això, ara el que toca és mesurar el suport real a la independència, i serà aquest el que determinarà la força d’uns i altres a l’hora de defensar-la i escollir per quins mitjans. No es tracta de buscar i defensar una majoria aritmètica, moralment o jurídica suficient, sinó de reclamar el vot per a una majoria inqüestionable a ulls del món. Parlar d’unilateralitat sense un amplíssim i inqüestionable suport, intern i internacional, ja hem vist quin resultat té. Paradoxalment, pretendre la independència buscant, mitjançant el pacte, els vots i suport que et falten en les files de l’adversari, sembla tant o més complicat. La necessitat de pacte és inversament proporcional al suport electoral de la independència. Per això, ara per ara, pel que fa als programes, cal demanar un amplíssim suport a la independència el 21-D, deixant la porta oberta al pacte en els termes que resultin del resultat electoral d’aquest dia de la veritat. 

4.- Votable: Les opcions i candidatures que defensen la independència han de ser votables. En altres circumstàncies els programes electorals no caldria que s’entretinguessin a recordar obvietats, com la defensa de la pau i la renúncia a qualsevol forma de violència per defensar i assolir els objectius. En aquests moments, i amb els precedents que hi ha, cal evitar l’aplicació de la llei de partits, per més que es fonamenti en forçades interpretacions de la norma. Perquè d’interpretacions forçades de la norma, ja n'estem veient en relació a la Constitució i el Codi Penal. Per tant aquesta declaració explícita a favor de la pau i la renúncia a qualsevol forma de violència és una mesura prudent que caldria adoptar sense cap problema perquè, a més, respon a la més absoluta realitat. 

5.- Guanyadora: I és que si no és guanyadora, ens passarà per sobre la força uniformadora, prepotent, arrogant, empobridora i venjativa d’un Estat que no només no ha acceptat mai la seva realitat plurinacional, sinó que no està disposada a anar més enllà d’una petita descentralització administrativa que res té a veure amb l’autonomia política reconeguda a la Constitució.

Efectivament, es fa difícil formular una proposta que contingui íntegrament aquests atributs. En tot cas, és bàsic que sigui explicable, votable, creïble i guanyadora. Però per sobre de tot, possible. 

L’Estat després del 21-D. Dono per fet un millor resultat de les forces independentistes que l’obtingut el 27-S. Si no és així, muts i a la gàbia. Si l’independentisme puja i el PP punxa a Catalunya, l’Estat haurà de moure fitxa. Si el govern de l’Estat opta, com és previsible, per més repressió, l’esquerda entre Catalunya i Espanya es farà més gran. I la necessitat del PSOE i Podemos de bastir acords també, perquè sense bons resultats a Catalunya no governaran mai a l’Estat. Els resultats del 21-D poden afavorir un gran pacte transitori que passi per:

1.- Moció de censura al president del govern de l’Estat.

2.- Amb promesa de consulta a la població de tot l’Estat, perfectament constitucional, perquè respongui les següents preguntes: 

a) està d’acord que s’impulsi una reforma constitucional de caràcter federal, que reconegui el caràcter plurinacional de l’Estat?

b) creu que aquesta reforma ha de considerar el dret d’autodeterminació de les nacions que confomen l’Estat?

c) està d’acord que Catalunya esdevingui una república independent integrada a la UE?

La primera pregunta, sobre reforma federal de la Constitució, ja està assumida en els programes de Podemos i el PSOE.

La segona pregunta, sobre el dret a l’autodeterminació, està assumida per Podemos i havia estat històricament també assumida pel PSOE i el PSC. Caldria que retornessin a aquesta idea, en el benentès que tant Podemos com el PSOE saben que poden mobilitzar un vot contrari a la independència, en el marc de l’exercici d’aquest dret.

La tercera, la gran pregunta, que entronca amb els pronunciaments de setembre i octubre de 2017, és la que caldrà treballar més. Plantejada d’aquesta manera i en aquest àmbit territorial no hauria de generar rebuig, però en generarà. Per altra banda, les forces independentistes la podrien acceptar deixant clar, alhora, que se sentirien vinculades només per l’opinió expressada pels catalans.

Certament és entrar a una ratonera que cansa molt, però aquest és el risc i el cost d’un pacte formalment possible, amb un resultat de difícil, complex i de llarga execució. La independència, a banda d'obtenir un molt bon resultat, ens l'haurem de treballar més. Quan et congelen el desembre i et volen prohibir la primavera, queden poques opcions. Una, tancar els ulls, reviure la violència de l’1-O i imaginar, fins on és imaginable, què hauria fet l’Estat, amb la impunitat amb que actua, si s’hagués desplegat el 27-O. L’altra, obrir els ulls, avançar pas a pas i no perdre l’esperança, sabedors que s’està defensant una causa justa, pacient i noble, per mitjans pacífics i democràtics, que socialment va creixent i que cap prohibició no aturarà. I per als més puristes d'una i altra banda, alteritat. Recordar que per a determinades empreses cal tenir present el conjunt dels electors i no només els que els han votat cada partit o cada bloc. 

Barcelona, 3 de desembre de 2017

 

 

  • 0
  • 181