Dissabte 21.07.2018
Contact

La culpa és de la Diana

La mare de Diana Quer mostra una fotografia de mòbil de la seva filla desapareguda
La mare de Diana Quer mostra una fotografia de mòbil de la seva filla desapareguda

La culpa és sempre, doncs, per al més feble, per a qui ja no es pot defensar, per a qui ja no rebatrà. La culpa és de la Diana per ser una noia jove, bonica i extravertida.

El nom de Diana Quer es repeteix arreu dels noticiaris, als titular de la premsa escrita i en les tertúlies radiofòniques i televisives. Contràriament a allò que podria semblar, no es prioritza una informació sobre l’estremidor cas de violència masclista que va patir la jove, sinó que l’objectiu és trobar la imatge més esfereïdora, la declaració més esquinçadora, l’anècdota més sensacionalista per nodrir la morbositat que ha crescut al voltant d’aquest succés fatídic.

Tot aquest desplegament comunicatiu sorgeix arran de les audiències que proporciona el sensacionalisme de les desgràcies alienes. Poc importa el dolor que suscita el desenllaç d'aquesta història a la família, amics i afins, l'única cosa que interessa és vendre la peça més cruenta possible sense reparar en els danys que els detalls del cas hagin pogut ocasionar. Quin sentit té passar un nombre il·limitat de vegades les fotografies de la Diana una vegada i una altra? Per ventura crea major conscienciació social el fet de mostrar l'àlbum fotogràfic de la jove? Quin és el propòsit de preguntar al forner, a la fruitera o al del quiosc del barri sobre la Diana? Ha estat beneficiós filtrar els improperis que els pares es proferien durant la seva separació? Era necessari revelar les suposades entrades i sortides de la mare de la víctima? La resposta és no. Tant de bo tota aquesta obstinació periodística s'invertís en campanyes contra la violència masclista, en projectes educatius contra actituds i accions sexistes, en espais on informar, prevenir i alertar de comportaments violents contra les dones.

Calen menys “especials” sobre el cas de Diana Quer i més de tot això:

  1. Educació: per conscienciar, per prevenir, per instruir en el respecte, la tolerància i la igualtat.
  2. Protecció: per a seguretat de les víctimes, per evitar nous casos de violència, per dissuadir els agressors.
  3. Informació —però de debò i no sensacionalista: per exterioritzar i donar visibilitat al problema, no a casos concrets pel seu ressò mediàtic, per reconèixer casos de violència masclista, per crear una comunitat educada en valors, per ordir una xarxa que identifiqui possibles actituds perilloses contra les dones.
  4. Memòria: per tenir present cada cas i les circumstàncies que el van envoltar i poder evitar i actuar en conseqüència en observar situacions similars.

Quan la premsa hagi tret tot el rèdit possible a la història de Diana Quer, se n'oblidarà i passarà a formar part de la pila de noms que ressonaran com un eco llunyà quan es repeteixi un altre cas de violència masclista. I poc més. Tot el mal infligit, tots els comentaris contra la Diana sobre els seus gustos, els seus costums, les mentides, les suposicions i els comentaris fora de lloc sobre la seva manera de viure: que si la Diana exhibia massa els seus encants naturals de dona, que si anava vestida de manera provocativa, que si seguia el joc a homes per les xarxes socials, que si a la seva mare li agradava la companyia variada… Prou! Mentre els mitjans de comunicació planaven, sense alabatre, buscant des de l’aire truculentes escenes a propòsit de la desaparició de la Diana i esperaven amb paciència per tirar-se en picat, com voltors, sobre la carronya que es generava, la jove era assassinada per El Chicle a l’interior del cotxe de l’homicida després d’haver-se resistit a ser violada.

Ella va advertir que estava espantada per uns comentaris que li havien fet dies passats, estava espantada, perquè sovint les dones ens veiem amenaçades per comportaments violents, sí, violents. La violència no és només un cop de puny, és també violència verbal i intimidatòria. La Diana era com qualsevol altra noia de divuit anys que comença a viure i a gaudir de la vida, i sí, vestia uns pantalons texans curts, i sí, anava maquillada, i sí, portava una samarreteta. I què?

Aquest és el problema i aquí radiquen tots els mals. Els mitjans de comunicació volen audiència, volen titulars, volen omplir pàgines, volen vendes, volen protagonisme, volen publicitat, l’únic que no volen són culpes. La culpa és sempre, doncs, per al més feble, per a qui ja no es pot defensar, per a qui ja no rebatrà. La culpa és de la Diana per ser una noia jove, bonica i extravertida, la culpa és de la seva mare perquè li agrada de festejar i això és el que la seva filla ha après, culpa de la família que no va posar fi a tanta procacitat, culpa de les “males companyies”, amigues que la incitaven i elles mateixes compartien actituds sicalíptiques, culpa dels mestres que no  frenen la lleugeresa física i verbal a les aules, culpa de les escoles que no prenen mesures de control amb la vestimenta de les seves alumnes, culpa de les plataformes socials que permeten fotografies i llibertat d’expressió, culpa de les botigues de roba que fabriquen pantalons curts, culpa de l’estiu que fa calor… L’absurditat no té límits.

L’únic culpable real és José Enrique Abuín Gey, però aquest nom no deu sonar gaire, perquè, és clar, ell va actuar sota l’influx de l’instint, es va deixar dur per les provocacions de la Diana, va actuar emmetzinat per l’alcohol, encoratjat pels amics, li picava el nas, ves a saber… és que això ningú no ho ha investigat. I bon vent i barca nova. Què està avui de moda

  • 0
  • 1198