Dimecres 20.06.2018
Contact

Memento

Ells no podran fer-ho
Ells no podran fer-ho

Ells que no podran fer res del que jo faré quan s’acabin aquests tres minuts de silenci.

Dimarts a la nit, o més aviat la matinada de dimecres, amb les imatges encara a la retina d’uns alemanys que saltaven endavant i enrere en el temps, vaig ficar-me al llit, on la meva dona feia estona que dormia, i vaig provar d’imitar-la. Mentre ho intentava —al meu llit, protegit per l’escalfor del nòrdic— no parava de pensar que ells no poden fer-ho.

Just abans havia acabat de veure l’últim episodi de 'Dark', una sèrie alemanya sobre nens desapareguts i viatges en el temps, tan fosca com el seu títol adverteix. Vaig apagar la tele mirant —sense gaire èxit— de trobar algun sentit a aquella trama tan enrevessada. Ells no poden fer-ho.

Abans havia estat una estona compartint el sofà amb la família. La meva dona mirava el programa sobre el Serrat que feien a TV3, la meva filla mirava la pantalla del mòbil i jo alternava les dues coses (mirant el meu, de mòbil) i no en feia cap de bé. Vam prendre’ns les infusions i, quan elles se’n van anar a dormir, vaig posar Netflix. Ells no poden fer-ho.

Abans havíem sopat tots tres. A la cuina, com sempre, escoltant de fons el telenotícies —qualsevol cosa abans que el bàsquet— mentre comentàvem el desenllaç de 'Merlí' de la nit abans, un cop superats plors i sanglots. Vam desparar taula esgarrifant-nos amb els seixanta sota zero d’un poble de Sibèria, observats per un esguard blavíssim amb les pestanyes gebrades. Ma filla i jo vam tirar cap al sofà mentre sa mare preparava unes herbes. I ells no poden.

Abans havia mirat un tros del partit de l’Eurolliga de bàsquet que el Barça jugava a València. Tot just un quart. La meva paciència —de per si, ja prou escassa— no suporta gaire estona més aquest equip que vagareja per les pistes europees sense saber ben bé què hi ha anat a fer, allà, i m’estimo més perdre-la amb altres coses més profitoses. No em va costar gens ni mica apagar la tele per anar a sopar. Ells no poden fer-ho.

Abans m’havia quedat a la plaça, xerrant amb uns i altres: un amic que no veia des de l’any passat, un parell que havia vist dissabte allà mateix, en el pregó de les festes de Sant Antoni, i la pagesa que conrea els millors préssecs del món, que no havia volgut faltar malgrat que encara arrossegava les darreres seqüeles de la grip. Després vam tirar cap a casa, a veure si els del bàsquet tenien el dia bo. Ells no poden fer-ho.

Abans, a un quart de nou, la campana de la plaça de les Hores repicava més clara i freda que mai enmig del silenci de tots els que ens hem aplegat davant de l’Ajuntament per reclamar la seva llibertat, la d’ells. Ells que porten tres mesos (o dos i mig, o més d’un any) tancats a la presó, sense judici, sense delicte, sense drets. Ells que no podran fer res del que jo faré quan s’acabin aquests tres minuts de silenci, com saludar aquest amic d’allà al davant que no veig des de l’any passat.

  • 0
  • 379