Dimecres 20.06.2018
Contact

Aire fresc

La navalla convergent, Junts per Catalunya i la investidura Puigdemont

Tots aquells que tinguin interès en aquest objecte el que voldran és que la navalla talli i que la mà que l’utilitza ni faci ni prengui mal
Tots aquells que tinguin interès en aquest objecte el que voldran és que la navalla talli i que la mà que l’utilitza ni faci ni prengui mal

Estem ja davant d’un 2018 políticament accidentat. 

La navalla convergent

Si jo tinc una navalla i li canvio la fulla perquè s’ha rovellat, continuo tenint el mateix objecte. Si al cap d’un temps li canvio el mànec, ens preguntarem, acudint als clàssics, si la navalla que tinc és encara la mateixa o és una de nova.

I, continuant amb els clàssics, pot ser difícil dir què hi ha d’essencial i d’accident en la navalla, i ni tant sols si la navalla que tinc davant és realment una navalla o només ho sembla, o ho pot arribar a ser. És més, no tothom en mirar-la, hi pot veure la mateixa navalla i fins i tot, sent el mateix objecte, li poden arribar a donar noms diferents.

Qui ha fet servir la navalla fins ara es pot pensar que encara té el mateix objecte i li pot donar el mateix servei i, en canvi, qui la manegui de nou es pot creure que té a les mans un objecte nou de trinca, inoxidable, afilat i adaptat a les seves necessitats més actuals. 

En definitiva, tots aquells que tinguin interès en aquest objecte el que voldran és que la navalla talli i que la mà que l’utilitza ni faci ni prengui mal. Això és més important que no pas preguntar-se si és un objecte vell o acabat d’estrenar.

Convergència i el PDeCat, com la navalla, han anat mutant però, vist des de fora, a alguns no ens sembla que Junts per Catalunya sigui el mateix instrument, cosmèticament tunejat.

Junts per Catalunya

Junts per Catalunya no és una simple evolució o mutació de Convergència o del PDeCat. No ho és perquè no provenen ni volen ser d’aquestes sigles la majoria de candidats i diputats que han integrat aquesta llista electoral. I només caldria que fessin una votació entre els flamants nous diputats per constatar-ho (cosa que no deu fer gaire gràcia al PDeCat). I no ho és perquè molts dels seus electors l’han percebut i votat per motius diferents. I no ho és perquè les seves cares més visibles no provenen d’aquest món o no hi havien tingut un paper determinant. És dirà que el seu cap de llista i alguns dels candidats importants sí que en provenen i responen a aquest perfil. És cert. Com ho és que també part dels seus electors se senten identificats amb aquest perfil. I com ho és, alhora, que no ha estat per aquesta raó que majoritàriament se’ls ha votat, en unes eleccions excepcionals.

El rellevant, però, no és aquest debat nominal, sinó constatar que aquesta aposta electoral ha rebut un important suport i adhesió dels electors. El rellevant és veure si el grup parlamentari que ara neix té continuïtat, estabilitat i si assumeix la posició de centralitat, en l’espai electoral català, que en el passat va representar Convergència. Un espai electoral que s’ha desplaçat una mica cap a l’esquerra en l’eix ideològic i que no admet ambigüitat en l’eix nacional. Un espai electoral que necessita sentir-se representat per més que, en aquestes eleccions excepcionals, el vot a Junts per Catalunya ha estat en clau de país i no pas de partit, element que cal tenir molt present a l’hora d’analitzar el futur de l’espai polític català. Un espai electoral, en definitiva, imprescindible també (no només) per a l’independentisme, si el que pretén és eixamplar la seva base social.

Tan important per saber quin tipus d’instrument polític tenim al davant és conèixer l’opinió dels que en formen part com dels seus adversaris polítics. És obvi que, per als adversaris polítics, Junts per Catalunya és ni més ni menys que la reencarnació de Convergència, en cos i ànima. Una Convergència que, per a ells, hauria de cremar en el més profund dels inferns dantescos, amb prou fum per amagar també el que hagués tingut de bo. Però aquesta lectura és políticament interessada perquè se’ls fa difícil renunciar a carregar en Junts per Catalunya les misèries polítiques que han esquitxat l’antic partit. Diria, però, que qui ha votat Junts per Catalunya no ho ha fet pensant en Convergència i el PDeCat, sinó en el seu cap de llista, en altres candidats rellevants i en el missatge d’afirmació nacional front l’aplicació de l’art. 155 de la Constitució.

Puigdemont i Junts pel Sí no van fer una lectura completa i correcta del 27-S (ho he dit sempre i ho mantinc), però ha estat la part de lectura que van fer la que els ha permès revalidar ara els resultats. I són tan vells, i es fan tan vells com l’antiga Convergència, els que centren les crítiques del present en el passat, si no són capaços de copsar aquestes diferències substancials, si no saben veure que aquesta aposta, nascuda certament de moltes necessitats, aporta, en les cares més visibles, una frescor, candidesa, convicció i il·lusió que eclipsa fàcilment partits, encapçalats encara ara per aquells que fa més de 30 anys ja ballaven o treballaven als despatxos d’aquella grisa Moncloa de la dolça derrota socialista, amb el desinfectant caducat. També s’equivocaria el PDeCat si cregués que el suport obtingut per Junts per Catalunya és un capital que li correspon i que té assegurat.

Qui més qui menys, tots els partits polítics que han arribat fins aquí han hagut o hauran de reconvertir-se i tenir menys de partit i més de moviment, com a forma d’implicació més permeable a la societat i les seves noves formes de participació i compromís. La CUP i el seu entorn n’és l’exemple més clar des d’un inici. ERC, després del càstig electoral del 2010, va substituir la cúpula dirigent i va fer una aposta generosa i exitosa per la renovació de la mà d’independents, i el seu creixement electoral, també de presència geogràfica, s’ha vist quan, de cara enfora, ha estat menys partit i més moviment. Iniciativa-EUA, que ja donava aixopluc a l’antic PSUC (enviat a la vitrina dels museus), amagant les seves sigles, ha hagut de transitar per múltiples fórmules per convergir amb nous projectes polítics com Barcelona en Comú, Catalunya Sí Que Es Pot o Podem en les diferents versions. I els seus dirigents volen representar quelcom més que alguns dels antics partits que s’hi han integrat. Deixo de banda els que es van suïcidar solets, com el trist cas d’Unió, amb una cúpula directiva que ha acabat nodrint càrrecs i llistes del PP, PSC, ERC i el PDeCat (que cadascú ho jutgi cas per cas). Ni el PP ni el PSOE han explorat aquesta evolució i per aquest motiu Ciutadans se’ls està menjant terreny. PP i PSOE són dos transatlàntics a la deriva que, malauradament, no són tant diferents i, precisament per compartir model, els costa més canviar i evolucionar.

Junts per Catalunya no és encara una navalla, però s’hi pot assemblar. No serà, però, la mateixa. Hi havia una navalla a la qual se li ha canviat la fulla i, ara, el mànec, i ha canviat de mans. Més que això: la mateixa navalla, amb el full escrostonat, ha tallat les mans dels primers que l’havien empunyat. Els destinataris/possibles electors de l’antiga Convergència també han evolucionat. Ha canviat més el país, generacionalment i políticament, en els últims cinc anys que en els anteriors vint-i-cinc. Junts per Catalunya no sembla ni pretén ser aquella vella navalla, però podria esdevenir un instrument amb una funció semblant, com a referent polític d’una part important de la societat, si és capaç d’articular-se com a tal. Abans, però, haurà de superar dues proves de gran complexitat. Una, la investidura. L’altra, la traducció territorial, mitjançant les corresponents franquícies locals (imprescindible a la ciutat de Barcelona si es vol esdevenir alternativa real de govern). Centrem-nos, però, en la investidura perquè és la que, de fet, ha justificat la creació d’aquest instrument.

La investidura

Tant cert i legítim és que Puigdemont és candidat i probablement es trobarà la manera que sigui investit, en segona volta, pel Parlament, com previsible i il·legítim que el seu nomenament serà suspès pel Tribunal Constitucional. No és aquest espai per a consideracions jurídiques, quan les altes instàncies de l’Estat ja han renunciat a guardar les mínimes aparences de motivació jurídica defensable i obertament deixen veure les motivacions polítiques que inspiren les seves resolucions.

I en aquest escenari tot apunta que anem cap a noves eleccions, perquè difícilment és justificable per als partits independentistes que, a més de veure destituït l’antic Govern i Parlament, sigui el govern de l’Estat el que decideixi quin nou president pot ser investit, prescindint dels resultats electorals.

Només un canvi substancial en la política espanyola i la seva posició en relació a Catalunya (ara per ara inimaginable) podria alterar aquesta predicció. Mentre no es trobi una via per conduir la bilateralitat, sembla difícil explicar a l’electorat independentista el replegament que alguns dels que fa pocs mesos n’eren els més abrandats defensors ara estan desitjant. Cal explicar alguna cosa més que preservar les institucions i eixamplar la base social per reconduir el procés per la via neoautonomista. Això es podia haver fet abans de l’1 d’octubre, però costarà d’explicar a partir d’aquesta data. A més, és complicat demanar a qui volia convocar eleccions i no el van deixar que ara faci un pas al costat, si tot plegat es planteja en termes de minimitzar costos més que en termes d’obtenir guanys. És estèril definir preferències sobre candidats quan sembla políticament inevitable acabar amb noves eleccions. Era estèril insistir de reeditar Junts pel Sí quan un dels socis no volia repetir i és estèril plantejar candidats alternatius quan una de les candidatures, creada ad hoc per un president presidenciable, no pensa renunciar al seu candidat. Pot agradar més o menys, però no sembla que estigui sobre la taula de tots els que ho poden acordar, cap alternativa a Puigdemont. I això, possiblement, portarà, per l’acció perversa de les institucions de l’Estat, a noves eleccions. I és que, a vegades, cal que les coses passin per situar-nos en un nou estadi que, tot i reproduir realitats, situa en el marc mental de tots els afectats (candidats, partits, estats) la necessitat de trobar noves solucions. Ahir el president Puigdemont en va apuntar una sobre la qual alguns fa molts mesos que en parlem: consulta al conjunt de l’Estat.

Aquesta via només es pot obrir de la mà de Podemos i el PSOE i, per tant, té difícil arrencada, tortuós recorregut i final accidentat. Però és que ara el tren del procés, a banda d’accidentat, està en via morta. Una consulta amb vinculació política al conjunt dels ciutadans de l’Estat sobre si volen una reforma de la Constitució quant al reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat i sobre el dret a decidir de les diferents nacions que l’integren, no resol el problema català i augura una resposta negativa del conjunt de l’Estat, però obre una escletxa per anar avançant. I conèixer de manera directa i completa la voluntat dels ciutadans, també dels catalans. Una consulta en aquest termes hauria de ser acceptable tant per forces polítiques constitucionalistes com independentistes. A la mateixa consulta, diferent marc de referència a l’hora d’interpretar els resultats. I, certament, dificultats a l’hora d’aplicar-los, si és el cas, i risc de tornar a descarrilar, però potser val més avançar amb risc, a l’espera d’un major suport social, que romandre aturats.

Tornant a la investidura, si l’enroc porta a noves eleccions, caldrà veure com s’hi presenten les diferents candidatures. El vot útil pot castigar encara més el PP en benefici de Ciutadans. Si les ofertes independentistes es presenten amb idèntic format i candidats, és probable que el vot independentista, acreditadament pacient digne i fidel, es distribueixi amb un resultat semblant a l’actual. Diria que arrisca més el PP que els independentistes forçant noves eleccions, però això no sembla importar-li a un partit que, a Catalunya, està en procés d’autodestrucció i que en el conjunt de l’Estat no té el control complet del temps ni pot modular a conveniència la intensitat de la resposta dels poders de l’Estat, una vegada oberta la caixa dels trons judicials. 

Estem ja davant d’un 2018 políticament accidentat. Un any en el qual els principals protagonistes de finals de 2017 seran, probablement i sense demores, per l’acció dels tribunals espanyols, en el millor dels casos, inhabilitats. Una nova prova d’estrès a la societat catalana que els partits independentistes han d’anar pensant com afrontaran.

Per això no s’hauria d’anar a aquesta o la següent investidura sense, alhora, treballar molt intensament per mirar d’acordar un canvi en el govern de l’Estat.

  • 0
  • 511