Dimecres 20.06.2018
Contact

Ni muts ni a la gàbia

El president del Parlament a l'ICAC
El president del Parlament a l'ICAC

Perquè és ben bé això el que els presos polítics representen per a l’estat espanyol, hostatges amb els qual negociar, i l’inconscient del ministre Catalá ho torna a posar en evidència.

El que va passar divendres al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (l’ICAC, la I és d’il·lustre) en la sessió solemne dels actes de celebració de la festivitat del seu patró, sant Raimon de Penyafort, va ser molt revelador. No pel ja famós discurs de Roger Torrent —el millor que ha fet, de bon tros, des que el van escollir president del Parlament— que va provocar el mutis ofès de les estrelles de la judicatura espanyola a Catalunya, sinó per les reaccions que això va suscitar.

Habitualment és el conseller de Justícia del govern català qui acostuma a acudir a aquest acte per acompanyar el ministre de Justícia i notari major del regne d’Espanya, però com que enguany no tenim ni conseller (l’últim va acabar a la presó) ni govern (gràcies precisament a les maniobres dels dirigents del regne espanyol per impedir que la majoria parlamentària resultant de les darreres eleccions catalanes pugui constituir-lo) va haver d’assistir-hi la màxima autoritat institucional del país, el president del Parlament. Això devia descol·locar alguns dirigents de l’il·lustre col·legi i altres assistents a l’acte (també il·lustres, no cal dir-ho), com el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o el fiscal en cap, que deuen trobar més dignes de respecte les autoritats vingudes de la capital del regne que no les locals.

Bona prova d’això són els comentaris que la degana del col·legi, Maria Eugènia Gay, li fa a Torrent quan aquest ha d’interrompre el seu discurs perquè alguns dels assistents decideixen abandonar la sala molestos per les seves paraules. El micròfon obert de Torrent permet escoltar la degana recriminant-lo: “Sisplau, president, no era la idea. L’has feta bona. Moltes gràcies.” Per reblar-ho tot seguit amb un contundent: “No ho podies fer, això”. Déu-n’hi-do: no era la idea, l’has feta bona, no ho podies fer. Déu-n’hi-do. Però més enllà de que la degana del col·legi, per més il·lustre que sigui, tracti el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya com si fos un marrec caparrut, trobo encara més revelador que Gay es pensi que es pot evitar aquest tema, que havent-hi diputats perseguits i empresonats de manera preventiva i injusta, el president pot plantar-se davant de les principals autoritats judicials del regne i obviar-ho, com si aquí no passés res de greu.

En aquest sentit encara van ser més significatives les declaracions del ministre Catalá en acabar l’acte: “Yo creo que el señor Torrent se ha equivocado, se ha equivocado de discurso, de formas y de sitio, no era el sitio adecuado.” Resulta curiós que, d’entrada, el ministre de Justícia no negui la veracitat de les afirmacions de Torrent, senzillament discrepi de l’oportunitat d’exposar-les en aquell lloc i d’aquella manera. Per tant, cal inferir que el ministre deu pensar que hi ha altres maneres i llocs on sí que podrien parlar-ne; en una taula de negociació, per exemple, sense llum ni taquígrafs, on puguin posar condicions i demanar compensacions a canvi de la llibertat dels empresonats, com qui negocia el rescat d’un segrest. Perquè és ben bé això el que els presos polítics representen per a l’estat espanyol, hostatges amb els qual negociar, i l’inconscient del ministre Catalá ho torna a posar en evidència. Per a ells són només mercaderies bescanviables, una qüestió que cal negociar en privat i a les fosques.

Però per a nosaltres no ho són (o no ho haurien de ser): són persones que estan patint una vulneració flagrant dels drets humans, i per això no només trobem normal que el president Torrent en parlés divendres, sinó que no entendríem que no ho hagués fet. Mentre existeixin víctimes del joc brut d’un estat que utilitza la justícia com a element de coacció, n’hem de seguir parlant, sempre que en tinguem l’ocasió, sense por i, per descomptat, sense escoltar els qui ens voldrien muts. No volem que en parlem? Doncs no hauríem de fer altra cosa. 

  • 0
  • 1029