Diumenge 22.07.2018
Contact

La primera revetlla

Bengales
Bengales

Aleshores vaig recordar que aquella era la primera revetlla que passaven a la presó.

La nostra filla ens ho va deixar ben clar: “I ara no penso parar per casa. No em veureu el pèl”, ens va deixar anar tan aviat com va haver acabat l’últim examen, ballant de felicitat damunt un somriure a l’abast només dels setze anys. I cal reconèixer que s’està esforçant a complir la seva paraula gairebé tant com s’ha esforçat a afrontar el primer curs de batxillerat. Dins la seva nova agenda d’exili i invisibilitat temporal (espero), la revetlla, lògicament, tenia uns quants cercles vermells al voltant, així que sa mare i jo ens vam trobar davant una novetat: una revetlla sense plans.
 
La falta de costum va fer que em costés reaccionar, però un cop superat el xoc vaig pensar que estaria bé baixar a sopar a Barcelona (des que no he de fer una hora de cua cada matí per arribar-hi, fins i tot em fa il·lusió baixar-hi de tant en tant), a un dels restaurants on solíem anar quan no en fèiem mai, de plans. A primera vista, el local estava pràcticament com l’havíem deixat setze anys enrere; vaig tenir una sensació estanya, de viatge en el temps una mica inquietant, fins que, en asseure’ns a taula, vaig detectar una presència que diria que abans no hi era: la música d’ambient. Posats a fer canvis, m’hauria estimat més una nova decoració, però en reconèixer la cançó que interpretava una dona de veu lànguida –"Unforgettable Fire", una de les meves preferides dels U2– vaig pensar que encaixava d’allò més bé en una nit de Sant Joan, i vaig atacar les olives que ens havien servit com a aperitiu.
 
El nivell de la cuina tampoc no havia canviat –afortunadament, en aquest cas–, i anàvem engolint l’ou cuit a baixa temperatura i els porros confitats amb tonyina marinada mentre la veu lànguida anava fent versions lànguides del "Something", el "Let’s Stay Together", i una de la Katy Perry, acompanyada per tot de metalls de fons per donar una mica de caliu (perdó, volia dir 'escalf') a tanta languidesa. Amb el verat escabetxat amb llenties va tornar: "Unforgettable Fire", un altre cop; i després, esclar, "Something", "Let’s Stay Together" i la Katy Perry. Vaig pensar que potser no s’havien adonat de la repetició, però n’hi va haver prou que transcorreguessin un roger a la brasa i un colomí al forn per comprovar que no havia estat pas un descuit: estàvem atrapats en un bucle infinit. A les postres, amb el cinquè bis, ja estava convençut que realment no oblidaria mai el foc dels U2, i amb els cafès i la coca hauria llançat a la foguera la dona de veu lànguida, tota la secció de vents, el Bono, The Edge, el Clayton i el Mullen Jr. (i el Sr., de passada).
 
Tot esperant el compte anava fent el meu propi compte del nombre de bisos, disposat a preguntar al cap de sala a quina escola de tècniques de tortura havia estudiat, quan una d’aquelles connexions sinàptiques imprevisibles em va dur, de versió en versió de cançons dels U2, fins al "One" de Johnny Cash; i després, de versió en versió de Johnny Cash, fins al "We’ll Meet Again" amb què el Polònia va tancar dijous passat la temporada, glaçant-nos el somriure.
 
Aleshores vaig recordar que aquella era la primera revetlla que passaven a la presó. La primera tancats en una cel·la, sense poder alçar els ulls cap al cel d’estiu, lluny de casa, de la gent que estimen. I tota la resta va passar a un segon pla.
 
Vaig pagar sense dir res i vam passejar per una Barcelona mig deserta, agafats de la mà, aferrats a aquell contacte tan habitual com extraordinari, tan superficial com inestimable. De tornada cap a casa, al passar per Sant Vicenç dels Horts, els esclats de colors que il·luminaven el cel aquí i allà em van encongir una mica més l’estómac.

  • 0
  • 170