L’any 1907 el dissenyador francès Pierre Poiret va inventar una peça de roba que alliberava a les dones de la tirania de la cotilla: va crear el sostenidor. Burro d’ell, no va patentar la idea i l’americana Mary Phelps Jacob va ser qui en va treure algun rèdit econòmic. Bé, ja sabem tots que, després de tot tipus de modificacions, l’invent ha arribat fins als nostres dies.

Un mal dia, a alguna feminista il·luminada, se li va ocórrer que el sostenidor era un símbol de l’opressió que exercien els homes sobre les dones. Aleshores van venir les genialitats basades en cremar sostenidors i en passejar-se pel món sense utilitzar-ne. Encara no he entès aquesta relació entre la llibertat i portar els pits penjant, com tampoc se m’ocorre vincular la llibertat masculina al fet de portar l’escrot balder. Però com que encara hi ha algunes dones –poques- que segueixen aquestes conviccions absurdes, seria bo fer una defensa aferrissada del sostenidor.

El Renaixement, tots ho sabem, va voler basar la seva època en una recuperació del passat antic. Els homes que l’impulsaren, consideraven l’Edat Mitjana (aquesta és una denominació instaurada per ells) com un període de decadència que els separava, a ells, del gloriós món antic. Amb aquest afany de recuperació, que va ocupar tots els àmbits culturals, es va voler retrobar l’arquitectura clàssica. Per fer-ho només es disposava de la supervivència d’un tractat d’arquitectura: De Architectura de Marc Vitruvi Pol·lió. Aquesta obra havia estat escrita a l’entorn del 27 a.C. i va passar a esdevenir el tractat, justament pel mèrit d’haver sobreviscut, que condicionaria tota l’arquitectura occidental.

Què hi deia Vitruvi? Entre moltes altres coses va fixar tres normes bàsiques a les quals l’arquitectura s’havia de sotmetre: firmitas, utilitas i venustas. La primera vol dir que allò que l’arquitecte projecta ha de tenir una fermesa estructural. La segona, que ha de respondre bé a la utilitat pel que ha estat dissenyat. La tercera vol dir que ha de deure’s a uns criteris de bellesa. Això, que sembla obvi de tant senzill com és, ha estat oblidat per molts arquitectes i tenim un Calatrava que es passa pel folre el principi de firmitas sacrificant-ho tot a la venustas, i tenim milers d’arquitectots que ho han subjugat tot a la utilitas, però tot això ja són figues d’un altre paner. El que jo volia dir és que si hi ha una peça de roba que respongui als criteris exigits a l’arquitectura occidental des dels temps més remots, aquesta és, sens dubte, el sostenidor. Pensin-ho bé: firmitas, utilitas i venustas

Així que, la dona que no fa servir sostenidor, hauria de saber que no només està contribuint a escurçar la distància entre els seus pits i el seu melic en nom d’una falsa llibertat, sinó que està actuant contra uns principis occidentals mil·lenaris.